El malson de Sixena

Ja ha arribat la sentència del Tribunal Suprem –com estava previst en la mateixa línia que les anteriors– que ordena el retorn de les pintures murals al monestir de Sixena, sense tenir en compte el seu estat de conservació. Si posem el focus en el conjunt més assenyalat d’aquestes pintures, el procedent de la sala capitular, que roman en dipòsit al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), cal ser concloents: el seu arrencament, l’octubre del 1936, va ser una operació de salvament, agradi o no agradi. És sobradament sabut que el govern de la Generalitat de Catalunya, en esclatar la Guerra Civil, recaptà la col·laboració d’intel·lectuals i artistes per dur a terme el salvament del patrimoni artístic català i també l’aragonès, especialment a les zones properes al front. I el salvament es va dur a terme en un monestir on la comunitat religiosa havia fugit i on els agents i voluntaris catalans intentaven, com podien, recuperar les despulles del patrimoni després dels efectes del foc i la desraó.

Recordem que el monestir fou incendiat a finals de juliol del 1936 i que alguns voldrien que l’incendi hagués estat provocat per les milícies catalanes, tot i que les fonts documentals i historiogràfiques apunten a una altra direcció, tal com ha estudiat a bastament l’Alberto Velasco ( Sixena 1936: qui va incendiar el monestir? , El Punt Avui, 6 de setembre del 2016).

L’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol, impactat pels efectes de l’incendi, va ser l’artífex del salvament de les pintures murals de la sala capitular i això fou possible gràcies a la seua insistència davant les instàncies de la Generalitat, fins que aconseguí 4.000 pessetes per poder dur a terme l’arrencament com a mesura d’urgència. Ho explica ell mateix en l’informe que presentà davant d’un tribunal de depuració, el 1941, després de dos anys d’exili (Tres escritos de Josep Maria Gudiol i Ricart, Opera Minora, 1987). El mateix 1941, el Museu d’Osca i el Museu de Belles Arts de Saragossa estaven interessats a acollir les pintures, que corrien perill de deteriorament perquè, aquestes en concret, no podien mantenir-se indefinidament sense ser traspassades a suport. Però no hi havia diners i calia un lloc adient. Luis Monreal (Arte y Guerra Civil, La Val de Onsera, 1999), que fou comissari de la institució franquista Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), explica que el director del Museu de Saragossa, José Galiay, s’espantà davant el compromís econòmic i que la iniciativa s’estroncà. El 17 de febrer del 1951 el director general de Belles Arts, Juan de Contreras, amb l’informe favorable del SDPAN, atorgà a la Diputació d’Osca la custòdia de les pintures dipositades al Museu d’Art de Catalunya i les que romanien encara al monestir. Però cal tenir en compte que el 5 de setembre del 1949 l’Ajuntament de Barcelona havia aprovat el pressupost de les despeses per a la instal·lació definitiva de les pintures arrencades de la sala capitular, amb l’autorització de la Direcció General de Belles Arts, amb el mateix Juan de Contreras al capdavant (ANC1-715-T-3216, Junta de Museus de Catalunya).

Com és de tots sabut, les pintures, un cop restaurades, acabaren instal·lant-se al Museu d’Art de Catalunya. Des d’aquesta institució, més enllà d’un natural i raonable interès, no hi hagué cap posició aferrissada, de cara a retenir-les de totes passades, tal com s’ha volgut fer veure. N’és un clar exemple la carta que l’aleshores priora de Sixena, Presentació Ibars, trameté al bisbe de Lleida el 17 de juny del 1955, tot dient que el governador civil d’Osca havia anunciat a la comunitat el trasllat de les pintures a aquesta ciutat. A la carta es diu, textualment: “en Barcelona están por entregarlas” (Religioses Santjoanistes del Monestir de Sixena. Capsa n. 5, 1955. Arxiu Diocesà de Lleida). I sí, les pintures de Sixena van tenir molta requesta però ningú movia fitxa i qui va acabar novament posant-se al capdavant, salvant-les de la destrucció i pagant les despeses de la seva conservació va ser Catalunya, agradi o no agradi.

Crida poderosament l’atenció l’interès a voler fer veure que, tant en el cas de les pintures murals arrencades el 1936 com el 1960, estem davant d’un dipòsit forçat i anòmal, que ocasiona repugnància a la comunitat santjoanista actual. I, sobretot, ens crida l’atenció l’actitud i el posicionament de l’actual federal de l’orde, Virginia Calatayud (oportunament investida de poders extres durant el procediment), requerint l’aixecament del dipòsit, sense tenir en compte l’estat de conservació de les pintures, a l’estil de la falsa mare del judici de Salomó. Un plantejament diametralment oposat a les actuacions de la seva antecessora i priora del monestir de Valldoreix, Pilar Sanjoaquín.

Es dona la circumstància que Sanjoaquín, en qualitat de superiora de la comunitat de monges santjoanistes del monestir de Sant Joan de Jerusalem, de Valldoreix (Barcelona), presidenta de la Federació dels Monestirs del mateix orde, escriu el 4 de març del 1996 al director general de Patrimoni, aleshores Josep Maria Huguet, en els següents termes: “Sol·licita certificat actualitzat del dipòsit que de les pintures murals i d’altres peces artístiques procedents del monestir de Sigena feren en mi les monges d’aquell monestir, dipositant-les en el Centre de Restauració de Sant Cugat del Vallès i en el Museu d’Art de Catalunya del Palau Nacional del Parc de Montjuich, segons consta, els dies 16 d’agost i 28 d’octubre de 1960 i el 10 d’abril de 1972. Demanem només constància de la condició de dipòsit, no pas amb ànim de retirar-les del Museu, sinó per separar-les al nostre inventari monàstic de les altres peces de la mateixa procedència del monestir de Sigena, que foren cedides en venda a la Generalitat de Catalunya i consten, juntament amb les dipositades, en les antigues relacions signades en aquelles dates i, posteriorment, el dia 7 d’abril de 1986, pel Sr. Joan Ainaud i de Lasarte. Aprofitem l’avinentesa per agrair novament als serveis dels Museus de la Generalitat la cura i la custòdia amb què conserven ara, i salvaren abans, aquests objectes històrics i artístics” (Registre d’entrada 002324 de 8 de març de 1996. Arxiu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya).

Ens costa d’assimilar un canvi de plantejament tan radical. I ara el Suprem ens atorga un dictamen que obliga a retornar les pintures al monestir posant acuradament el focus i el zel en la propietat de la comunitat santjoanista, en la precarietat del dipòsit del MNAC i en la legitimitat del govern d’Aragó i de Virginia Calatayud, l’actual federal de l’orde, en detriment de l’anterior religiosa en el càrrec. I de la conservació de les pintures, les dificultats tècniques i les conseqüències –negatives– que es derivaran del trasllat, ni un esment... Ja ho va dir Ciceró, summum ius, summa iniuria. I atès que a Catalunya li ha tocat repetidament assumir la preservació i conservació de les pintures de Sixena, potser ho haurà de fer un altre cop i potser ara és el moment de reproduir un terapèutic paràgraf de la sentència del Tribunal Constitucional (de 25 de gener de 2012) sobre el conflicte positiu de competència que plantejà la Generalitat de Catalunya amb relació a l’exercici del dret de retracte del govern d’Aragó respecte als béns de Sixena, adquirits a la comunitat religiosa per la mateixa Generalitat i que fou resolt a favor d’aquesta: “Ciertamente, al ejercer su competencia sobre patrimonio histórico sobre los bienes que se hallan en su territorio –con independencia de cuál sea el origen de los mismos–, Cataluña viene cumpliendo la señalada función de preservación del patrimonio histórico y artístico de España, y resulta constitucionalmente congruente desde esta perspectiva, toda vez que los bienes sobre los que versa la controversia están en adecuadas condiciones de conservación en Cataluña, que los mismos permanezcan en la Comunidad Autónoma en la que se encuentran”.