Traduir, interpretar vs. plagiar, cobrar

Avui es presenta la temporada del Teatre Lliure. Ara just fa un any, la primera temporada de Julio Manrique (feta amb massa emergència però que haurà donat unes dades d’ocupació i taquillatge inqüestionables) va provocar una polèmica inesperada: l’oblit de citar les traduccions per remarcar qui en feia l’adaptació. En realitat, com advertien els mateixos denunciadors, des d’X entre fiblades anònimes i comunicats de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), la pràctica ja era habitual en temporades anteriors en el Lliure. Però va saltar just fa un any, potser maquiavèl·licament. Tot això ve a tomb, perquè fa pocs dies s’ha fet un debat sobre Traduir teatre a l’Ateneu Barcelonès en què la situació es va tractar a bastament entre Marc Rosich (autor, actor i director); Cristina Genebat (actriu i traductora), Joan Sellent (traductor) i Lucía del Greco (directora i traductora). Els matisos de cada rèplica, com si fos un vers endimoniat d’Oscar Wilde (sí, la troballa de traduir The Importance of Being Earnest per La importància de ser Frank és de Jaume Melendres), va situar cada ponent, des de l’honestedat, en punts de vista complementaris. La traducció pura és del que menys interessa. Per això l’aparició de la intel·ligència artificial és bastant inútil perquè els textos, clàssics o contemporanis, a Catalunya, es llegeixen sempre des de la mirada actual i, per tant:: traduir és adaptar.

Rosich va descobrir la seva vena d’autor traduint textos de Joe Orton i de Tennessee Williams (que ara es van publicant amb edició anglès/català a Prometeu). Genebat tradueix per encàrrec. Va pensar que la faceta de traductora li podria donar una estabilitat laboral major que la d’intèrpret. Joan Sellent és el traductor, avui, més reconegut a casa nostra (Premi Gonzalo Pérez de Olaguer 2023). També treballa sobre encàrrec i, com tots, demana assistir als assajos per retocar text, si és necessari perquè flueixin les converses a escena. S’empipa quan els directors els priven de ser-hi, com si la seva feina fos la de mers diccionaris amb potes. Del Greco, per acabar, tradueix les obres que posteriorment pujarà a escena. Per tant, adapta a partir de la mirada que vol imprimir a l’escena.

En la traducció hi ha la primera interpretació del text. La tria d’un sinònim o la forma en què es transforma la frase pot variar la lectura de l’escena. És una primera capa que el treball a la sala d’assaig, entre actors i equip artístic, aniran completant. Per això cal entendre, diu Sellent, que la paraula “es culmina a l’escena”. En aquesta clau, Genebat entén que la redacció de la rèplica es deu a la revisió de múltiples treballs i que es van refent, amb el respecte per l’obra i per les innombrables traduccions que es consultin. Ara, si hi haguessin escenes en què el resultat d’alguna traducció fos l’òptima, caldria comptar amb aquesta autoria per incloure’l a la fitxa artística i també en els drets d’autor. El 10% de la taquilla queda repartit amb altres autories, com el de la composició musical, per exemple. La fórmula “a partir de” sembla la més honesta, corroboraven tots quatre.

Què passa quan es tradueix un Txèkhov? Molt pocs són els que coneixen el rus, pel que es parteix de traduccions catalanes existents o d’altres idiomes. Com feia, per exemple Joan Oliver, sovint des del francès o l’anglès. Tothom pot entendre que la traducció és una labor de llibertat artística i que comporta alguna feina més que fer de diccionari. Per això tothom rebutja que les seves traduccions sorgeixin del plagi (només s’ha declarat culpable de plagi Manuel Vázquez Montalbán, al 1990, en una traducció al castellà d’un Julio César de Shakespeare d’Ángel Luis Pujante), recorda Sellent. Genebat repta els difamadors de l’any passat que utilitzin la IA per comprovar si hi ha plagi amb traduccions anteriors. Ella, per sistema, evita les versions en català. Ben al contrari de Marc Rosich, que són un dels seus punts de partida. És una veritat com un temple que al Teatre Lliure, des de la fugida de Lluís Pasqual l’1 de setembre del 2018, quan acabava de ser renovat per quatre anys més, en sentir-se qüestionat pels treballadors del teatre, li costa aixecar cap. Per Montjuïc, sempre plana alguna polèmica com un borinot pesat d’estiu.