Meravella inclassificable

La nit no va començar gaire bé: pels habi­tu­als pro­ble­mes amb els avi­ons, els músics van arri­bar amb el temps just a Girona i el públic va haver d'espe­rar gai­rebé una hora que comencés el con­cert, pri­mer en el vestíbul de l'Audi­tori i després, ja asse­guts i des­con­cer­tats del tot, a dins de la sala simfònica. Al final el públic s'ho va aga­far mig en conya: van sor­tir a escena les tres senyo­res del trio de corda, però no va pas­sar res. Fos­cor una altra vegada i un crit des del públic que expres­sava un sen­ti­ment col·lec­tiu: “Estan espe­rant que es faci l'hora!” Gai­rebé una hora d'espera i lla­vors va sor­tir ella, Espe­ranza, va seure en una butaca, va obrir una ampo­lla de vi i es va ser­vir una copa per escol­tar tran­quil·lament els pri­mers com­pas­sos del trio de corda, com si el pas del temps no fos el seu pro­blema. I es va pro­duir el mira­cle: sense neces­si­tat de dis­cul­par-se per l'espera, ni tan sols de salu­dar el públic expec­tant, Spal­ding va con­que­rir l'audiència ja des de les pri­me­res notes màgiques que van sor­tir del seu con­tra­baix i de la seva boca. El seu con­cert va ser una mera­ve­lla inclas­si­fi­ca­ble en què van con­viure amb natu­ra­li­tat el jazz d'avant­guarda sense gai­res con­ces­si­ons a la gale­ria, la música con­tem­porània i algu­nes pin­ze­lla­des de música bra­si­lera. Davant d'un públic en què hi havia uns quants músics i, sobre­tot, molts con­tra­bai­xis­tes i joves aspi­rants a ser-ho, Espe­ranza va donar tota una lliçó de musi­ca­li­tat des­bor­dant.