Simis al poder
-
L'actor Andy Serkis i la tecnologia de captura del moviment donen a Cesar, el simi protagonista, una sorprenent humanitat 20TH CENTURY FOX. -
La versió que va dirigir el 2001 Tim Burton 20TH CENTURY FOX. -
Charlton Heston va protagonitzar el 1968 la primera adaptació de la novel·la, en un film que ha esdevingut un autèntic clàssic 20TH CENTURY FOX. -
La sèrie televisiva estrenada el 1974 20TH CENTURY FOX.
El 1968, ‘El planeta dels simis' i ‘2001' van revolucionar i donar prestigi a la ciència-ficció
No hi ha hagut sorpreses memorables entre l'habitual allau estiuenca de seqüeles, remakes i altres variants dels èxits de Hollywood. Tampoc no resulta especialment estimulant que el director escollit per dirigir El origen del planeta de los simios, que avui arriba a cinemes d'arreu del món, sigui el jove i semidesconegut cineasta anglès Rupert Wyatt. Hi ha bons motius, doncs, per desconfiar del retorn que proposa la 20th Century Fox a un clàssic, missió amb la qual ja es va estavellar el mateix Tim Burton ara fa 10 anys.
Però la pel·lícula que arriba avui als cinemes s'escapa en alguns aspectes de la típica superproducció de Hollywood, i es podria convertir en una de les sorpreses de l'estiu. El seu plantejament es fa explícit des del mateix títol: explicar com els simis van esdevenir intel·ligents i van acabar dominant el planeta i convertint els humans en una raça inferior. Un enigma que no s'explica ni a la novel·la de Pierre Boulle, publicada el 1963, ni a l'adaptació que va protagonitzar Charlton Heston.
Lluny del previsible còctel d'acció desenfrenada, imatges efectistes i sobredosi d'efectes especials, El origen del planeta de los simios transcorre en bona part pel terreny del drama: un brillant científic fa tests amb ximpanzés per comprovar els efectes d'un medicament anomenat ALZ 112, que pot curar els malalts d'Alzheimer, fins que un accident l'obliga a cancel·lar els experiments i sacrificar els animals. Però s'emporta a casa un ximpanzé acabat de néixer, i descobreix, amb sorpresa, que el fàrmac l'ha afectat i té una intel·ligència extraordinària. Això l'anima a provar el medicament amb el seu pare, malalt d'Alzheimer.
La progressiva humanització del simi protagonista, els límits ètics de l'actuació del científic i les emocions contradictòries a què són sotmesos els personatges centren una bona part del metratge de la pel·lícula. Només en el tram final el film esclata en un festival d'acció espectacular i efectes especials. De fet, d'efectes n'hi ha molts en tot el metratge, perquè els simis són totalment digitals. Amb una excepció notable: Cesar, el protagonista, s'ha creat amb el procés de captura del moviment (motion capture), la mateixa combinació de tècnica i interpretació d'Avatar. L'actor que li posa ànima és Andy Serkis, gran especialista en aquesta tècnica: va ser Gòl·lum a El senyor dels anells; King Kong a les ordres del mateix Peter Jackson, i el veurem aviat com a capità Haddock a Tintin. Els resultats són sorprenents, fins i tot a les imatges fixes: la mirada del simi sembla realment humana. “La captura de moviment permet un nivell d'expressió emocional inabastable per a l'animació”, afirma Serkis.
La deshumanització, la reflexió sobre allò que ens fa humans, és un dels temes plantejats per Boulle a la novel·la original. Segons Wyatt, la pel·lícula també parla “de l'arribada de la nostra civilització a un punt de no-retorn”, vist des de la perspectiva d'un ximpanzé superintel·ligent que “comença a veure el costat fosc de la humanitat: opressió, intolerància, marginació...”.Un tema que Peter Jackson va subratllar a la seva versió de King Kong (2005). El cineasta neozelandès explica que per a aquell film es va inspirar en Floquet de Neu, en una visita que va fer al Zoo de Barcelona als anys noranta. Va quedar sorprès per la humanitat del seu rostre.
A més de Serkis, i de secundaris com ara els veterans John Lithgow i Brian Cox i la bella Freida Pinto, el repartiment té James Franco com a científic protagonista. L'intèrpret demostra que actuar li va millor que presentar gal·les dels Oscar. Un altre ingredient remarcable d'aquest llargmetratge és l'ambientació de la història a la ciutat de San Francisco. El pont Golden Gate, els carrers de la ciutat i els boscos de sequoies situats més al nord són l'escenari d'escenes clau de la pel·lícula.
Un clàssic molt influent
En una època en què la ciència-ficció era considerada un gènere menor, un terreny adobat per als films de sèrie B, la coincidència en un mateix any, el 1968, d'El planeta dels simis i 2001: una odissea de l'espai, dues reflexions sobre l'origen i el destí de la humanitat, van començar a canviar les coses i aplanar el camí perquè, deu anys després, triomfessin La guerra de les galàxies i Encontres a la tercera fase.
L'adaptació del llibre de Pierre Boulle va ser conseqüència de la insistència del productor Arthur P. Jacobs, que en va adquirir els drets i va intentar que diversos estudis acceptessin el projecte. 20th Century Fox el va acceptar quan es va fer amb èxit una prova pilot amb els efectes de maquillatge, i quan es va implicar en el projecte una estrella de la categoria de Charlton Heston.
Els nombrosos canvis introduïts respecte a la novel·la –d'entrada, tots els humans hi surten despullats–, no va ser obstacle perquè aconseguís un gran èxit de taquilla i esdevingués un film de culte. Va ser la precursora de les anomenades franquícies, tan freqüents en l'actualitat: es van rodar quatre pel·lícules, una sèrie de televisió (emesa als anys setanta per TVE), un sèrie de dibuixos animats, còmics, novel·les, etc.
De les pel·lícules, destaquen Regreso al planeta de los simios (1970), l'única seqüela en què va participar el mateix Heston, però ja amb un director diferent, i el remake de l'original que 33 anys després va dirigir Tim Burton. Amb bastant menys a dir del que ha demostrat ara Ruper Wyatt.
