La sofisticació dels simis

Quan l'empre­nya­ven massa dema­nant-li que expliqués el final de Los Soprano, David Chase deia que, en aquests casos, cadascú s'havia de treure les cas­ta­nyes del foc i arri­bar, així, a les seves pròpies con­clu­si­ons. El cre­a­dor de Los Soprano recor­dava que, en el seu moment, quan va veure El pla­neta de los simios (1968) de Franklyn J. Schaff­ner, ell no va enten­dre pas el final a la pri­mera. “Mira, així que aquests simis tenien la seva pròpia Estàtua de la Lli­ber­tat”, recorda que va pen­sar. Aquesta set­mana s'estrena El ori­gen del pla­neta de los simios de Rupert Wyatt, pel·lícula que sem­bla res­pon­dre a l'actual obsessió de refun­dar sagues; ope­ració que, en rea­li­tat, obe­eix abans a la decisió cor­po­ra­tiva de treure la pols al que pot seguir essent una franquícia ren­di­ble que no a cap neces­si­tat cre­a­tiva. No té gaire sen­tit lamen­tar-se per aquest estat de les coses: de vega­des, la decisió exe­cu­tiva qua­lla en un pro­ducte afor­tu­nat, però un es queda enyo­rant un pas­sat on tot, pot­ser per manca d'infor­mació, sem­blava almenys més impre­vi­si­ble i espon­tani.

L'estrena ha acti­vat una zona sen­si­ble de la memòria cinèfila d'un ser­vi­dor: sí, el pri­mer cop que un s'enfronta al final d'El pla­neta de los simios –que, crec, la majo­ria dels mem­bres de la meva gene­ració vàrem des­co­brir en alguna emissió tele­vi­siva– és tot un ritual iniciàtic. Un final que un ser­vi­dor –que no deu tenir ni una mil·lèsima part de la savi­esa de David Chase– sí que va enten­dre a la pri­mera, pot­ser perquè ja s'havia acos­tu­mat a l'art del final sor­presa lle­gint els tebeos de la War­ren –els Vam­pus i els Rufus– que el germà gran dei­xava a l'abast de la curi­o­si­tat infan­til.

A l'equip de guio­nis­tes de la pel·lícula hi figu­rava Rod Ser­ling, que un any després de sig­nar aquesta feina estre­nava Galería noc­turna, la sèrie en la qual debu­ta­ria Ste­ven Spi­el­berg pro­fes­si­o­nal­ment com a rea­lit­za­dor amb l'epi­sodi pilot Ojos: una peça mes­tra on una anci­ana cega sense escrúpols, inter­pre­tada per Joan Craw­ford, recu­pe­rava la vista després d'una ope­ració que impli­cava la com­pra dels glo­bus ocu­lars d'un infeliç. Quan la Craw­ford obria els ulls, es tro­bava amb l'apa­gada del sub­mi­nis­tra­ment elèctric a la ciu­tat de Nova York.

Pro­ba­ble­ment, el pri­mer con­tacte amb El pla­neta de los simios va coin­ci­dir, any amunt, any avall, amb l'emissió de Galería noc­turna a Tele­visió Espa­nyola els dis­sab­tes a la tarda. No és exa­ge­rat dir que Rod Ser­ling estava edu­cant tota una sen­si­bi­li­tat gene­ra­ci­o­nal.

L'Estàtua de la Lli­ber­tat pre­si­dia un desen­llaç que cap­gi­rava el pla de situ­ació que un s'havia fet al llarg de la pre­ce­dent hora i cin­quanta minuts: era, sen­zi­lla­ment, el final per­fecte. El pla­neta de los simios de Franklyn J. Schaff­ner és un monu­ment. No es pot dir pas el mateix de la re-ima­gi­nació (quin terme més ortopèdic, per cert!) que va pro­po­sar Tim Bur­ton en el punt més dis­cu­ti­ble de la seva car­rera, però sorprèn que no hi hagi gaire gent que rei­vin­di­qui les seqüeles ofi­ci­als que es van fer de la pri­mera pel·lícula: Regreso al pla­neta de los simios (1970), Huida del pla­neta de los simios (1971), La rebelión de los simios (1972) –de fet, El ori­gen del pla­neta de los simios s'apro­pa­ria a ser un remake d'aquesta pel·lícula– i Battle for the pla­net of the apes (1973), una saga estruc­tu­rada a par­tir d'impro­ba­bles –i suposo que incon­sis­tents des d'un punt de vista científic– para­do­xes tem­po­rals, una sofis­ti­cació de la cul­tura popu­lar que pot­ser va fun­ci­o­nar com a curs acce­le­rat perquè, entre d'altres coses, en el futur entenguéssim la (i)lògica d'una sèrie com Per­di­dos, la vida paral·lela d'un comatós Tony Soprano o, sense anar més lluny, el tall a negre que tan­cava la ja clàssica sèrie de David Chase.