Teatre

CRÍTICA

jordi bordes

La llibertat que dóna dret a equivocar-se

M agda Puyo és una dra­ma­turga que no s'arronsa si el text demana una pre­sen­tació crua. És de dolorós record el Temps real d'Albert Mes­tres (TNC, 2007), per posar-ne un exem­ple. La direc­tora i dra­ma­turga també és una ferma defen­sora dels drets de la dona. I, evi­tant ser pam­fletària, aporta mira­des de dones per a l'escena. Ara, amb la com­pli­ci­tat de Mireia Trias, s'han atre­vit a fer una adap­tació de la novel·la Con­fidències a Al·là, de Sap­hia Azzed­dine. És una ficció escrita en pri­mera per­sona, però que elles han deci­dit des­do­blar. Així, la vivència es fa molt més dinàmica. Dues actrius es pas­sen el text i les emo­ci­ons, i es com­ple­ten l'una a l'altra. Judit Farrés és la còmplice a escena. Ella incor­pora la cançó i l'entrada dels sons que com­ple­ten un qua­dre cru, injust, que obliga a rebel·lar-se per un Déu que per­met aque­lla misèria. I també que inco­moda l'espec­ta­dor perquè se sap pri­vi­le­giat còmode, que es desentén de la desi­gual­tat de sexes en les comu­ni­tats arcai­ques (però també, de manera més ama­gada, a casa nos­tra).

El dilema de Jbara, la pro­ta­go­nista, és meridià. Demana a Al·là tenir l'opció de triar alguna cosa. Fins a l'ado­lescència, només ha pogut assen­tir la decisió del pare, els plors silen­ci­ats de la mare, l'arri­bada del bus de línia, la gana i haver-se d'empas­sar el desig. Un engany, tan trist com pue­ril, l'obli­garà a sor­tir de casa i, total­ment vul­ne­ra­ble, haurà de cons­truir el seu nou món. Serà des de la sub­missió sexual als homes que tro­barà una certa lli­ber­tat. Serà el ves­tit que anul·la la dona al car­rer, el que li per­metrà per­ver­tir i per­su­a­dir quan vul­gui dei­xar caure el vel. Però la seva vida con­ti­nuarà sent sense tria. Només la super­vivència. Amb els pri­mers brins de lli­ber­tat arri­barà la decisió i la consciència. Ara, haurà de ser res­pon­sa­ble de tot. Al·là, doncs, li con­ce­deix per fi el dret a triar, a equi­vo­car-se. Al pri­mer error, sem­bla que Déu li tre­gui l'opor­tu­ni­tat de ser feliç mai més.

La posada en escena de les dues actrius és molt àgil. La història és sen­zi­lla, com si fos un conte amarg. Es parla d'Al·là i de la repressió feme­nina en aque­lles soci­e­tats, però també es tei­xei­xen ponts per com­pro­var que queda molt a Occi­dent per dis­fru­tar d'una igual­tat real. Els capítols de sub­missió, per con­tun­dents, obli­guen a una certa incre­du­li­tat, són quasi un punt d'humor negre. El públic empa­titza amb el per­so­natge pro­ta­go­nista, i li per­dona els moments de lli­ber­ti­natge després de tanta repressió i incom­prensió; odia el pare igno­rant; es lamenta de la poca capa­ci­tat de reacció de la mare; i s'estima la bon­dat d'Abde­la­ziz; en defi­ni­tiva, es deixa empor­tar per aquest conte trist, de casu­a­li­tats poètiques que tras­balsa i, pun­tu­al­ment emo­ci­ona. Com amb la cançó infan­til per cele­brar un iogurt de magrana.

CONFIDÈNCIES A AL·LÀ
Saphia Azzeddine
Dramatúrgia direcció: Magda Puyo
Intèrprets: Mireia Trias i Judit Farrés
Dia i lloc: Dijous, dissabte, 11 d'octubre, a La Planeta. Temporada Alta.
La Sala Atrium és l'escenari d'aquesta coproducció fins al 16 de novembre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia