Un Mamet amb poc ‘punch'

Aaquest Mamet li falta un punt de punch, no inter­pel·la l'espec­ta­dor (que, de fet, és prou pas­siu con­tem­plant una acció que com­bina els dos ele­ments en litigi: l'espec­ta­cle i el debat). Pot­ser és perquè el debat és molt de la costa est dels Estats Units, però aquesta dis­cussió sobre si és millor fer la pel·lícula que el públic vol o la que el públic neces­sita deixa la pla­tea bas­tant freda. Hi ha ganes de riure de les excen­tri­ci­tats d'aquests dos pro­duc­tors que han vist endu­rir la seva sen­si­bi­li­tat a base de fra­cas­sos benin­ten­ci­o­nats i d'èxits intrans­cen­dents. De què ser­veix fer una pel·lícula interes­sant si no la va a veure ningú? La res­posta de Julio Man­ri­que, David Sel­vas i Mireia Aixalà és el film final: accep­ten el joc del públic però hi posen un secun­dari plan­te­jant què pas­sa­ria si hi hagués un cata­clisme nuclear (una trama dins de l'espec­ta­cle de l'altre).

Julio Man­ri­que és un ferm defen­sor de la dra­matúrgia con­tem­porània nord-ame­ri­cana. Ho és per Mamet (Els bos­cos, Ame­ri­can buf­falo) o Neil LaBute (La forma de les coses, Coses que dèiem avui). També ha afron­tat direc­ci­ons de britànics com Mark Raven­hill (Pro­duct), David Greig (L'arqui­tecte), Patrick Mar­ber (La par­tida). Són mons pròxims, que més o menys juguen a l'arque­tip i que gene­ren una certa intriga. Amb més o menys comèdia, reve­len un món prou amo­ral, ple de vicis, d'abu­sos, de sole­dats d'homes de mit­jana edat (fre­gant els 40). En aquest nou text de Mamet, l'espai remet a Coses que dèiem avui: un gran fines­tral que il·lus­tra esce­nes ben dife­rents. Però si a l'ante­rior n'hi havia prou amb una pausa per enten­dre que eren històries incon­ne­xes, aquí s'han vol­gut ser­vir d'una cor­tina en forma de pan­ta­lla per anul·lar l'ofi­cina del pro­duc­tor exe­cu­tiu. És inne­ces­sari, tot i que sí que són sug­ge­ri­do­res les fil­ma­ci­ons que s'hi pro­jec­ten i l'espai sonor que remet als 80 d'un pop intrans­cen­dent per a una soci­e­tat ja desen­ga­nyada de tot. Els actors defen­sen bé el paper, sovint des de l'arque­tip però mirant de dotar-lo d'una huma­ni­tat (encara que pugui sem­blar revul­siva moral­ment). Pot­ser hi ha una violència massa primària. Pot­ser és la manera de dis­cu­tir-se d'aquests col·legues i enve­jo­sos pro­duc­tors de car­rera. Però sem­bla que el cinisme seria una solució més neta i igual­ment eficaç per tras­bal­sar l'altre.