La taca a la pupil·la

Després d'un cert temps d'absència de la pales­tra, el poeta, pro­sista i tra­duc­tor Josep Maria Capi­lla (Bar­ce­lona, 1968) ha tor­nat amb un recull potentíssim, Un riu als ulls del corb, bella­ment edi­tat per Godall Edi­ci­ons a la seva pro­me­te­dora col·lecció Cadup.

Des de fa força anys, Capi­lla ha vis­cut a Ori­ent, pri­mer al Japó i al Viet­nam, abans d'esta­blir-se a la Xina. Men­ti­ria si digués que el poeta s'ha ama­rat de la cul­tura ori­en­tal, perquè la rea­li­tat és que el seu caràcter i sen­si­bi­li­tat inhe­rents l'han dut a bus­car un entorn ade­quat per des­ple­gar el seu pro­jecte vital i artístic. A Un riu als ulls del corb tro­bem un poeta català que s'ha rea­lit­zat a Ori­ent, pro­duint una síntesi inex­tri­ca­ble i ini­mi­ta­ble de les dues cul­tu­res. Capi­lla, tal com volia C.G. Jung, fusi­ona el raci­o­na­lisme occi­den­tal amb la trans­cendència ori­en­tal.

Al seu nou poe­mari, Capi­lla ha asso­lit un alt nivell de per­fecció en tots els sen­tits. La per­fecció glo­bal de cons­trucció del con­junt, a par­tir d'un total de 65 poe­mes, divi­dit en 5 nuclis temàtics que ens obliga a efec­tuar la nos­tra lec­tura a tres temps, el temps del poema autònom, el temps del nucli temàtic i el temps del tot orgànic del lli­bre. I la per­fecció for­mal des de dife­rents angles, l'angle de l'exqui­sida pre­cisió expres­siva, l'angle sen­so­rial de les imat­ges, metàfores i símbols, l'angle de la sen­su­a­li­tat rítmica i musi­cal, l'angle de la des­vet­llada intel·ligència con­cep­tual i intel·lec­tual, l'angle de la sub­til emo­ti­vi­tat.

En l'àmbit temàtic, Un riu als ulls del corb és d'una gran força, dina­misme i riquesa. El poeta plan­teja un gran ven­tall de temes pun­tu­als com ara el pas del temps, la memòria, l'amor, l'auto­re­fe­ren­ci­a­li­tat, la natura, la ciu­tat, el somni, la consciència moral... I, al mateix temps, aquests temes pun­tu­als estan emmar­cats en el con­text d'una recerca més ambi­ci­osa i total. En aquest sen­tit, el poeta, un artista ple­na­ment del seu temps, que vol enten­dre la vida i el món que l'envolta, es debat entre dos extrems opo­sats, l'extrem de la der­rota i l'extrem de la volun­tat de sor­tir-se'n. La rea­li­tat actual l'inclina cap a l'escep­ti­cisme, però el seu espe­rit s'hi resis­teix amb les eines que té a l'abast, com ara la raó i la capa­ci­tat analítica i crítica, d'una banda, i la sen­si­bi­li­tat i la capa­ci­tat de res­posta, de l'altra. El nos­tre poeta s'esforça per asso­lir, per dins i per fora, a la consciència i al cos, la “divina con­cor­dança” que detecta en un dels poe­mes amo­ro­sos més pode­ro­sos del recull, Escriure de nit.

Una joia, gus­teu-la a poc a poc, tal com va ser cre­ada.