cultura

entrevista. Maria Josep Escrivà

Jordi Solà Coll. Poeta

“Jo sóc una poeta que mira”

“El territori i el medi em fan ésser com sóc”
“He treballat el caràcter lúdic de la poesia”
“Els mots tenen fins i tot efectes polítics”

Maria Josep Escrivà ens rep a casa seva amb aque­lla gen­ti­lesa només a l'abast dels esco­llits. Fa tot just dos dies, la poeta del Grau de Gan­dia (Safor) ha pre­sen­tat a la Lli­bre­ria Cal­ders el seu últim lli­bre de poe­mes, Serena barca, bella­ment ela­bo­rat per Edi­ci­ons del Buc. És la seva una veu pau­sada però intensa, tal com també ho és la seva poe­sia. El fil de con­versa oscil·la a la llum d'un suau cap­ves­pre, entre l'olor de la flor dels taron­gers i una mirada lúcida que rei­vin­dica amb força la idea de poe­sia com a expressió de l'anhel vital de viure. En una petita taula, simp­tomàtica­ment, dos volums: Sei­xanta-un poe­mes, de Fran­cesc Par­ce­ri­sas, i les ver­si­ons en català de la poe­sia d'Akhmàtova i Tsvetàieva.

Encara té algun paper a jugar el mot poètic en la trans­for­mació de la rea­li­tat?

Això li ho pre­gun­tes a una poeta que tre­ba­lla amb mots. Jo crec que les parau­les tenen molt poder. Per tenir, fins i tot tenen efec­tes polítics. Amb les parau­les podem rever­tir una situ­ació de dolor i moti­var estats d'espe­rança i podem també pro­vo­car dolor. Ara bé, si pen­sem en situ­a­ci­ons con­cre­tes, ales­ho­res la paraula no és sufi­ci­ent. A Tots els noms de la pena, recordo un poema on m'inter­rogo: “Què val un mot / si no és capaç de valer-los la vida?” Més que trans­for­mació, hauríem de par­lar de capa­ci­tat de con­hort.

Ho dic perquè a ‘Serena barca', el teu retorn a la poe­sia, recal­ques el teu escep­ti­cisme cap als mots en deter­mi­na­des cir­cumstàncies.

Per a mi molt sovint el món s'explica d'una manera més satis­factòria des dels sen­tits que no pas des de la raó. Però és jus­ta­ment des de la raó que ens cor­res­pon cons­truir el dis­curs poètic. L'única sor­tida és el sug­ge­ri­ment a l'entorn de les parau­les, el nexe exis­tent entre aques­tes parau­les. A l'hora de trans­me­tre un estat de devas­tació, l'olor d'una planta abor­tiva com la ruda és molt més efec­tiva que qual­se­vol paraula. Per això, quan en el poema A la serra de Cuta, escric: “el tuf abor­tiu de la ruda”, aspiro mit­jançant uns mots sug­ge­rir al lec­tor el que a mi m'ha sug­ge­rit l'olor de la ruda com a tal.

Pre­ci­sa­ment, en la teva obra hi ha un fort vin­cle entre el ter­ri­tori i el jo poètic.

Per a mi, aquest vin­cle és fona­men­tal. I per tal que aquest vin­cle es doni, jo he de sen­tir que formo part d'aquest medi. El ter­ri­tori i el medi em fan ésser com sóc. D'aquí que el com­promís amb el ter­ri­tori i el país sigui un tema recur­rent dins la meva obra. Rebutjo la idea de poeta des­vin­cu­lat de la imme­di­a­tesa que l'envolta.

Tu, com a poeta, sem­pre has donat una importància vital a l'estruc­tura de l'obra. ‘Serena barca' està divi­dida en qua­tre parts.

Cada poeta tre­ba­lla de manera dife­rent. En el meu cas m'agrada pen­sar que els poe­mes es com­ple­men­ten entre si, i en aquest sen­tit, m'esti­mula con­fe­rir una estruc­tura al lli­bre. La meva és una visió polièdrica de la vida, con­tra­dictòria, és a dir, inter­con­nec­tada. En dar­rer terme, el que en rea­li­tat m'interessa és el con­junt de l'obra més que no un poema fora de con­text. L'estruc­tura és bàsica.

Una estruc­tura tra­ves­sada per la idea de camí com a metàfora.

El camí, allò que ano­meno dis­curs o iti­ne­rari, vol­dria que fos un contínuum. L'obra és un tra­jecte on el lec­tor ha d'anar des­co­brint dife­rents face­tes de l'existència que han de ten­dir a un equi­li­bri emo­ci­o­nal. Més que la fita m'interessa el recor­re­gut, poc o molt con­subs­tan­cial a la idea de trans­for­mació. És un con­cepte molt pre­sent en un altre lli­bre meu, Flors a casa.

Fins a quin punt la teva és una poètica dels límits? Una obra plena de por­tes, fines­tres, cam­bres i bal­cons des d'on con­tem­plar el món i inter­pre­tar-lo?

Una de les coses que més m'omplen és con­tem­plar. No des d'una visió dis­tant, sinó per parar esment a allò que mires. Per fon­dre-t'hi. Ales­ho­res, des d'aquesta pers­pec­tiva, la meva poètica abunda en mira­dors des d'on poder mirar fora de mi. Jo sóc una poeta que mira, mirar és una manera d'abas­tar tot allò que no sóc jo. No hi ha empa­tia si et reclous en tu mateix i no ets capaç de rom­pre amb el cer­cle del teu ego.

A ‘Serena barca' la teva veu gua­nya en tex­tura càlida, en sere­ni­tat, sense renun­ciar pas a la tensió entre dolor i goig.

Des de Tots els noms de la pena, aquesta tensió entre dolor i goig sem­pre hi ha estat pre­sent. A Serena barca hi con­ti­nua estant, el que can­via és la manera de dir. Hi ha una evo­lució a l'hora d'expres­sar aquest dolor en con­trast amb el gaudi per la vida. El prin­ci­pal repte ha estat fer-ho a par­tir d'una reflexió pau­sada que m'ha permès orde­nar inte­ri­or­ment aquesta dialèctica i expres­sar-la d'una manera mesu­rada.

Per­cebo una reno­vació estètica de la teva poe­sia. Sem­pre con­tin­guda i ara a la recerca de les pos­si­bi­li­tats eròtiques del llen­guatge.

Pri­mer de tot deixa'm dir que rei­te­rar les mane­res en poe­sia, m'avor­reix. Explo­rar l'eros del llen­guatge m'ha donat peu a tre­ba­llar el sug­ge­ri­ment sonor de les parau­les, els jocs for­mals, els dobles sen­tits. És com picar l'ullet al lec­tor atent. Hi ha un esforç en el fet de dei­xar entre­veure, de dir sense dir direc­ta­ment. He tre­ba­llat per pri­mer cop el caràcter lúdic de la poe­sia, espe­ci­al­ment a On pas­tura l'espe­rit, l'última secció de Serena barca. Tot i així, és con­dició impres­cin­di­ble que el lec­tor con­necti d'alguna manera amb aquesta volun­tat de jugar amb els mots i el seu tarannà més sug­ge­ri­dor.

El desig té el goig de l'ésser com a fita última?

No. El desig aspira a l'acom­pli­ment d'aquest goig, però en rea­li­tat no hi arriba mai. És una idea ja apun­tada a Flors a casa: “És el desig un con­tinu dis­curs d'ener­gia.” Cer­ta­ment el desig és l'alè vital de l'existència, ten­deix vers una fita, però si mai fa port, el desig deixa d'exis­tir.

A ‘Serena barca', en la secció titu­lada ‘Len­tes esta­lac­ti­tes' se'ns revela una consciència del dolor del món, hi ha una empa­tia en el marc d'una veu més fosca.

Et diria que a Len­tes esta­lac­ti­tes hi ha la consciència del dolor dels altres i també una consciència del dolor del jo. Hi ha l'accep­tació del dolor del jo com una part indis­so­lu­ble de nosal­tres. El dolor que ens modela és el revers del goig en aquesta dialèctica cons­tant que és la vida.

És la noció de cicle que res­pon a una evidència: tot reneix després de mort.

Vida i mort són indes­tri­a­bles. És quel­com que vaig obser­var al Pallars i d'aquí un poema com El cos­te­llam de la mun­ta­nya, on els arbres morts eren presència, tal­ment com ho són els arbres vius. Sento una admi­ració enve­ja­ble per la manera com els éssers natu­rals es fonen amb l'espai que ocu­pen. Tot forma part del mateix cicle. Hi ha un moment en què no sé des­triar què és pri­mer, si la vida o la mort.

serena barca
Maria Josep Escrivà
Editorial: Edicions del Buc Barcelona, 2016 Pàgines: 101 Preu:14 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia