Interrogatoris al Grec

Dos inter­ro­ga­to­ris han coin­ci­dit en aquest Fes­ti­val Grec. L'un, que Port Art­hur con­ti­nua en car­tell fins al diu­menge vinent. L'altre, que L'inframón tor­narà en for­mat d'arren­cada de tem­po­rada al Lliure de Gràcia. Efec­ti­va­ment, el gran quid de l'inter­ro­ga­tori és conèixer direc­ta­ment i de pri­mera mà qui­nes són les recer­ques de la inves­ti­gació. Per tant, cal ser molt curós en no avançar massa la pista. Si el Tea­tre del Raval ha fet bona aque­lla testi que els espec­ta­cles en forma de jurat són ide­als per atra­par l'atenció de l'escena (Tes­ti­moni de càrrec ha aguan­tat tot l'any i ha superat les 100 fun­ci­ons, quan aspi­rava a aguan­tar fins a les fes­tes de Nadal), el for­mat de poli­cia inter­ro­gant tot bus­cant l'escletxa de la men­tida de l'acu­sat per obli­gar-lo a la con­fessió es revela com un altre meca­nisme clau. El vere­dicte més íntim, sigui en un cas de crim real, com en un que es plan­teja en un futur pro­per, sem­pre serà de l'espec­ta­dor. O no?

Jordi Casa­no­vas ha pro­po­sat un nou capítol de tea­tre docu­ment a Port Art­hur. Habi­tu­al­ment, es repro­du­eix una escena històrica cone­guda pels espec­ta­dors (o es recrea, com seria el cas de Camar­gate, en funció del mar­catge judi­cial). Són casos que la majo­ria d'espec­ta­dors a qui va diri­git hi té referències con­cre­tes. No és aquest el cas. Casa­no­vas ha fet ser­vir les tiso­res en la trans­cripció (però sense incloure ni remoure l'ordre de l'inter­ro­ga­tori). Els espec­ta­dors, en aquesta ocasió, podran veure com es va pro­duir un inter­ro­ga­tori (pro­ba­ble­ment fre­gant la il·lega­li­tat) de dos ins­pec­tors de poli­cia a un detin­gut a la presó, a l'espera de judici i sense el seu advo­cat.

Tot i que el cas va ser molt mediàtic a Austràlia, fa 20 anys, avui a Bar­ce­lona poca gent en recor­darà gaire res. S'explica un cas simi­lar al que Tru­man Capote va escriure d'A sang freda, un crim apa­rent­ment sense cap expli­cació. El cri­mi­nal afirma que no recorda haver-lo comès. Aquest és el quid dramàtic de la peça (que, hi insis­tim, va pas­sar en rea­li­tat). La trans­cripció ha permès mos­trar quina estra­nya estratègia tenen els agents perquè el pre­sumpte cri­mi­nal cai­gui en alguna con­tra­dicció, el forci a con­fes­sar. Però la psi­co­lo­gia com­plexa del detin­gut és una caixa de sor­pre­ses per les rèpli­ques i per la incom­prensió de tot el que expli­quen. Res­pon des de la ingenuïtat a una fre­dor insòlita, gai­rebé pro­vo­ca­dora. Daf­nis Bal­duz fa un Mar­tin fosc, enigmàtic, que pro­voca rebuig a vega­des, i altres cops és molt empàtic.

La posada en escena juga amb el tòpic d'una càmera que grava l'escena i que va inter­can­vi­ant les càmeres. Per­met, així, com­pro­var la reacció dels pro­ta­go­nis­tes en una mirada fron­tal (el públic està dis­po­sat als cos­tats d'aquesta sala de visi­tes de la presó). Un capítol de veri­tat en què l'excés de ficció i la duresa del que es narra ens tras­llada a un pas­satge cine­ma­togràfic. I no, és un cru plagi d'una rea­li­tat molt fosca.

Ben dife­rent és la segona pro­posta: L'inframón (que reviurà dins de la tem­po­rada del Tea­tre Lliure, a par­tir de del 21 de setem­bre). Juan Car­los Mar­tel desen­vo­lupa, amb la màxima pul­cri­tud pos­si­ble, un judici d'un cas futu­ri­ble. Paral·lel al món real, s'ha desen­vo­lu­pat un món vir­tual en què es pot sen­tir, olo­rar, emo­ci­o­nar-se i en què es poden come­tre tots els abu­sos que es pena­lit­zen en presó a la vida real. La teòrica lega­li­tat blinda, en prin­cipi, aques­tes pràcti­ques. En rea­li­tat, la peça que tras­llada a un uni­vers vic­torià, amb una pollan­creda que cap­tiva el nou usu­ari i que els éssers que hi habi­ten (com uns robots d'Assi­mov) són capaços de sen­tir i d'emo­ci­o­nar, però el dolor que puguin sen­tir és teòric, aboca a la vida íntima de cada ciu­tadà, avui. Que es pugui qüesti­o­nar si les acci­ons ínti­mes, amb la per­si­ana bai­xada, sense que ofen­gui ni atempti con­tra ningú apa­rent­ment són legítimes. Apel·la a una consciència estricta quan la inves­ti­ga­dora Mar Ull­de­mo­lins (repe­teix el càrrec que ja va sig­nar en el Car­na­val de Jordi Gal­ce­ran, 2006) adver­teix que tota acció com­porta con­seqüències. Andreu Benito, Joan Car­re­ras, Víctor Pi i un parell de nenes que es tor­nen fun­ci­ons (Gala Marqués i Carla Schilt) pre­sen­ten un espai en el qual els abu­sos i la violència són con­si­de­rats catàrtics. Inco­moda però sense els crits de dolor de Pur­ga­to­rio de Cas­te­llucci (2009). El jutge més incle­ment és un mateix.