Màrqueting poètic

Cinc anys de rees­crip­tura de l'obra poètica d'Albert Balasch ben bé valen 7 hores d'espec­ta­cle. El direc­tor i dra­ma­turg Albert Arri­bas ha vol­gut afron­tar un repte titànic, amb el recurs con­for­mista de sem­pre tro­bar una excusa per allò que no acaba de sor­tir bé. Una mica com els per­so­nat­ges de Balasch, que no aca­ben d'encer­tar-la quan són fora, ni quan són a dins (“A fora, cansa; a dins, espanta”). F.R.A.U és l'obra més llarga d'aquest Grec (de fet, s'apropa a mites com el Mahab­ha­rata de Peter Brook, o Els ger­mans Karamàzov de Luppa, i supera de llarg el 2666 d'Àlex Rigola). Fa uns mesos, va rebre el premi Quim Masó que faci­lita la pro­ducció del pro­jecte escènic i, a més, pro­posa dues pla­ces de pres­tigi: el Grec i el Tem­po­rada Alta. Arri­bas, com Balasch, són del cor­rent d'artis­tes pro­vo­ca­dors. Pro­po­sen tot un long play, tot i que saben que, en aquesta opció, hi ha molt d'engany, de màrque­ting. Arri­bas ho deia ober­ta­ment, dilluns pas­sat en l'últim passi a la Fabra i Coats, abans de tras­lla­dar-se a la sala Ovidi Mont­llor (on es va repre­sen­tar dijous i ahir). A aquesta versió escènica dels Qua­derns del frau hi ha, efec­ti­va­ment, la volun­tat de revi­sar però també de reci­clar. El mateix Arri­bas explica durant la peça que bona part de la posada en escena sor­geix d'apro­fi­tar el for­mat que va pro­po­sar per a l'estrany (i lúcid) home­natge a Feliu For­mosa Sala de miralls (TNC, 2014). Arri­bas emula un cert aire de Tho­mas Bern­hard, de voler riure's dels zenits cul­tu­rals, que es cre­uen tocats pels dits de l'Olimp i que, vis­tos des del car­rer, se'ls veu que van tots nus, com aquell empe­ra­dor de conte infan­til. Amb la posada en escena, Arri­bas denun­cia i alhora es posa en l'apa­ra­dor del petit ridícul, amb el seu posat de mirada tímida i tra­pe­lla. Una altra dis­cussió és si una peça que s'allarga tant i no revela gaire res de nou ni ve moguda per un thri­ller o un estat con­tem­pla­tiu o de pre­ci­o­si­tat escènica pot que­dar ben parada al final d'un fes­ti­val esgo­ta­dor de pro­pos­tes. La peça es com­pleta amb un monòleg d'Oriol Genís en el qual fa una adap­tació de la caça de l'home, ins­pi­rat en El rei Lear. Les tres actrius (Mònica Almi­rall, Antònia Jaume i Marta Ossó) en for­mat coral i un cel que les aixo­pluga es fan opor­tu­nes.

Una peça és extensa perquè ha de pre­ten­dre cons­truir un gran uni­vers. Rigola va ves­tir el 2666 com si fos­sin cinc peces cur­tes. Els actors (i per­so­nat­ges) s'ana­ven tro­bant però en espais i pre­sen­ta­ci­ons for­mals ben dife­rents. Aquest F.R.A.U. alterna el vers i la ins­tal·lació quasi per­formàtica (l'acció de fons és contínua, com a con­tra­punt vul­gar a la volada poètica) amb una mena d'anec­do­tari. Com quan Jordi Collet con­fessa que ell també pretén recu­pe­rar i sal­var la seva banda de pop La Suer­te­PezMáquina. O quan es repro­du­eix (una mena de trans­cripció) d'una entre­vista en què Balasch (o el seu doble) repe­ti­ran una entre­vista que es pot tro­bar pen­jada a El núvol. Fins i tot, per qua­drar que la pro­posta duri 7 hores ell mateix se sot­met a una post­funció en el pri­mer tram de la peça. Així, per exem­ple,con­fessa que una de les actrius de Sala de miralls se li va empi­par pel trac­ta­ment rebel de For­mosa.

Si Balasch ha mirat de con­den­sar tot el seu uni­vers poètic (un com­bat con­tinu amb el llen­guatge), Arri­bas hi inclou alguns ele­ments carac­terístics del poeta, com és la seva afició al fut­bol. Una esca­patòria a ins­tants de des­es­pe­ració que es resol amb la catarsi col·lec­tiva del Barça. Per això, l'actor Albert Prat llu­eix una samar­reta de Messi, però a sobre hi porta un insecte que, cer­ta­ment, inco­moda. Un apunt que és reve­la­dor i inqui­e­tant alhora.

Arri­bas té un món par­ti­cu­lar. que busca una pro­vo­cació però allu­nyant-se de la farsa fàcil. Jus­ti­fica cada acció dels seus per­so­nat­ges a par­tir de les lec­tu­res i les inter­pre­ta­ci­ons (com també faria, al Ver­go­nya eterna, Ate­neu Bar­ce­lonès, 2016, tot reme­mo­rant la valen­tia del Gui­merà de rei­vin­di­car el català en una enti­tat de l'època, clas­sista i cas­te­lla­nit­zada i alhora desem­mas­ca­rant l'ori­en­tació homo­se­xual del dra­ma­turg). Les seves obres es cons­tru­ei­xen com ombres, com si vol­gues­sin pas­sar des­a­per­ce­bu­des (com va ser el viatge fosc dels juga­dors de Selecció en un autobús dins de la Seca, 2015). I és una llàstima perquè Arri­bas, si més no com a direc­tor, ha sabut plas­mar peces de gran radi­ca­li­tat (Moro com a país, TNC, 2014) que es merei­xien molta més atenció que aques­tes patums que ell pro­mo­ci­ona i blasma alhora.

Hi ha a qui li interes­sen les pica­des d'ullet de Bern­hard a la pro­fessió (amb peces com Tres Dra­mo­lette, per posar un exem­ple de molts). Són jocs que tenen el seu públic però que esde­ve­nen massa hermètics per a la majo­ria dels espec­ta­dors. La denúncia a les super­pro­duc­ci­ons ja ve fer-se evi­dent amb una tri­lo­gia de Marta Galán i Juan Navarro en què feien peces de gran repar­ti­ment a par­tir d'esce­no­gra­fies reci­cla­des i la par­ti­ci­pació d'enti­tats del barri (Nau Iva­now, 2009). La bui­dor cul­tu­ral es palpa immensa, però el que cal és tei­xir eines per poder valo­rar des de l'emoció, l'empa­tia i un joc de miralls cons­truc­tiu.