Tornem-hi, que no ha estat res

Amb el lli­bre­ter Gui­llem Ter­ri­bas, al mig de l’espla­nada de la Copa de Girona, deba­tem sobre quins serien els millors títols per al repor­tatge del Sant Jordi pre-nor­mal o post-covid, o quasi nor­mal i quasi post-covid, i fabu­lem amb la pos­si­bi­li­tat de fer-ne ser­vir més d’un, com els redac­tors d’El Jue­ves, em diu, que publi­quen també les por­ta­des des­car­ta­des a cada número. Ell pro­posa “Remun­tada pre­vi­si­ble”, perquè després de la des­as­trosa cam­pa­nya de l’any pas­sat, que ens va aga­far a tots con­fi­nats, no podíem sinó millo­rar. Per un moment estic a punt a posar-hi “T’he donat el meu amor abans no me’l dema­nis”, que és la citació de Romeu i Juli­eta que m’ha dei­xat anar en tro­bar-nos i que m’ha com­mo­gut com si, en lloc de por­tar Shakes­pe­are a la boca, se m’hagués acos­tat amb una rosa entre les dents. Però una ha de ser res­pon­sa­ble dels seus actes, de manera que el títol ha aca­bat sent la meva aposta, aquest “Tor­nem-hi, que no ha estat res”, perquè amb el temps que feia, amb la gen­tada reu­nida i l’ambi­ent mera­ve­llo­sa­ment fes­tiu sem­blava ben bé que vinguéssim d’una terra bona, sense por ni morts ni ràbia.

El Sant Jordi de la represa només ha tin­gut de dife­rent el lloc (infi­ni­ta­ment millor que la Ram­bla), el dis­pen­sari de gel hidro­al­cohòlic de l’entrada i la presència d’agents uni­for­mats avor­rint-se estin­to­lats als arbres. Per la resta, sor­presa majúscula, tot era tene­bro­sa­ment idèntic als altres anys; és a dir, moltíssima gent con­ti­nua com­prant lli­bres infec­tes. Una cosa que es diu El chisme, de Risto Mejide, sense anar més lluny, que vaig veure com des­pat­xa­ven en tres para­des con­se­cu­ti­ves, tres!, sense que els poli­cies apos­tats als arbres prac­ti­ques­sin cap detenció. Com que el Gremi de Lli­bre­ters havia deci­dit no faci­li­tar cap rànquing de ven­des –tot i que al final va can­viar d’opinió–, no hi havia més remei que refiar-se dels comen­ta­ris dels lec­tors, dels quals es desprèn un qua­dre d’honor tirant a esqui­zofrènic, una olla de grills en què es bar­re­gen María Dueñas i Quim Torra, Joël Dicker i Ste­fan Zweig, Eva Bal­ta­sar i Albert Espi­nosa. Val més cen­trar-se i dema­nar als lli­bre­ters quins títols estan tenint més requesta, però n’hi ha pocs que es vul­guin com­pro­me­tre. De covards l’infern n’és ple. “Massa aviat, encara”, diuen, o es posen filosòfics amb un “això de les llis­tes és molt rela­tiu”. Que m’ho diguin a mi, que em toca inven­tar-me-la des de fa trenta anys per damunt dels seus escrúpols. Aquí hi ha un valent, de tota manera, lloat sia Déu, que em xerra una clas­si­fi­cació pro­vi­si­o­nal: La far­macèutica, de Car­les Porta; Con­su­mits pel foc, de Jaume Cabré; La dona de la seva vida, de Xavier Bosch; Tàndem, de Maria Bar­bal, i L’home que va viure dues vega­des, de Gerard Quin­tana, no necessària­ment per aquest ordre sinó tot el con­trari; la salsa sant­jor­di­nesca típica, per enten­dre’ns, espessa i que no pica. Aquests serien els noms que es repe­tei­xen inva­ri­a­bles d’una parada a l’altra, però de manera una mica ten­den­ci­osa, tot s’ha de dir, perquè a tots els tau­lells n’hi havia piles des­pro­por­ci­o­na­des.

Hi ha gent, però, que va molt a la seva. Una pare­lla jove, per exem­ple. El noi agafa Escola d’apre­nents, de Marina Garcés, i lle­geix amb tant d’interès la con­tra­por­tada, assen­tint a cada rat­lla amb el cap, que la noia, acos­tant-se-li amo­rosa, l’anima a com­prar-lo. D’una revo­lada, el nano torna el lli­bre al piló. “No suporto els filòsofs”, escup amb agror, i gira cua amb la noia com­pun­gida tot dar­rere. No dura­ran gaire, aquest parell, em fa l’efecte. Més enda­vant coin­ci­deixo amb dues dones d’una certa edat. L’una li reco­mana a l’altra un novel·lot de Dou­glas Ken­nedy, A la recerca de la feli­ci­tat; l’amiga el sos­pesa sense con­vicció i el deixa de seguida amb un argu­ment irre­ba­ti­ble: “Saps què passa? Que aquests tan grui­xuts són d’autors que fan ser­vir escrip­tors fan­tasma per emple­nar.” Pot­ser té més raó del que sem­bla. Hi ha també els lec­tors d’oïdes, com el que davant el M’explico, de Car­les Puig­de­mont, deixa anar: “Ha de ser xulo, aquest”, però passa de llarg sense ni tocar-lo. I hi ha els que van de cara a bar­raca sense con­tem­pla­ci­ons, com el mar­rec de dotze anys, li poso, que estira Canto jo i la mun­ta­nya balla, d’Irene Solà, i diu al vene­dor: “Vull aquest”. O la noia que treu una llista: “Mira, neces­sito Viatge al país dels blancs, d’Ous­man Umar, i Una rosa sola, de Muriel Bar­bery”. “Neces­sito”, ha dit. Això és donar l’amor abans que te’l dema­nin.