Festival al ralentí

La Mos­tra d’Igua­lada s’ha pre­vist d’inici de recu­pe­ració de la pandèmia, de baixa inten­si­tat. Diven­dres, molts espec­ta­cles coin­ci­dien en trams hora­ris per impe­dir fer un llarg enfi­lall d’espec­ta­cles. Sí que es va poder fer dis­sabte, amb una pro­gra­mació molt més àmplia, ama­tent que la població d’Igua­lada (segu­ra­ment de les que més s’esti­men el fes­ti­val de tots els estratègics) trobés plaça. La pro­vidència va fer que l’afo­ra­ment s’hagués ampliat al 70%, just abans d’obrir la taqui­lla al públic. L’arren­cada al ralentí, escam­pant fun­ci­ons pel mapa i garan­tint les mesu­res Covid, no ha impe­dit que la Mos­tra hagi ajun­tat les millors pro­duc­ci­ons de dos anys (l’any pas­sat es va haver d’anul·lar). Que un car­tell es doni cal­ma­da­ment no vol pas dir que no tin­gui veri­ta­bles tenors en el repar­ti­ment.

Diven­dres, que la mul­ti­pre­mi­ada Camí a l’escola es repre­sen­tava a Vila­nova del Camí, hi van haver dues peces amb la cul­tura urbana com a deto­nant per als joves. Lázaro és un enginyós tre­ball que per­met ima­gi­nar el Laza­ri­llo tras­pas­sat al segle XXI. Ara és un espa­vi­lat super­vi­vent que en comp­tes de men­jar-se els raïm de dos en dos, és un pispa de telèfons mòbils en una acció que defi­neix com “exer­cici bàsic de defensa per­so­nal”. Simpàtic fora de la llei. Del vers entor­to­lli­gat passa al rap i de les cur­ses per evi­tar la pata­cada del bastó del cec, a ballar hip­hop i fer de bebop com qui esce­ni­fica una fugida. A Igua­lada s’ha pre­sen­tat en versió breu, però la con­nexió directa per­me­tia con­tac­tar sense forçar res, i hau­ria pogut desen­vo­lu­par-lo (sem­pre amb les bases d’un DJ col·lega a l’esce­nari) l’estona que volgués. Algun però aixeca Con­tai­ner. El tre­ball té bons girs, amb un ele­ment de molts recur­sos (que millor no des­ve­lar)i com­bina l’acció directa amb la interacció a través dels mòbils. Un joc interac­tiu hàbil que és el que més cele­bra el públic jove. Però la seva intenció de tras­pas­sar la mala llet del jovent en un espec­ta­cle en forma de catarsi es queda en una inter­venció que vio­lenta el públic però no fa comunió de gaire res. Ben dife­rent va ser el tre­ball de tea­tre de l’opri­mit de Nus Coo­pe­ra­tiva, 1000 likes: no calia que la veu en off els ser­mo­negés enu­me­rant el seu odi; ells matei­xos l’expres­sa­ven des d’un grup de What­sapp creat per a l’ocasió.

Per aca­bar cal citar dos tre­balls de matís (d’alta inten­si­tat, però amb un món sonor quasi ine­xis­tent). Fra­gile 2.0 és una invi­tació a un viatge deli­cat, íntim, volàtil i alhora incert. LaBú Tea­tre pro­posa una dansa sug­ge­ri­dora i vis­tosa amb un fil de nar­ra­ti­vi­tat. Té moments pre­ci­o­sos, com l’arren­cada en què dos glo­bus cons­tru­ei­xen una core­o­gra­fia etèria amb els ven­ti­la­dors que els envol­ten. De seguida, els actors hi juguen i, fent paret del vent, fan modi­fi­car la tra­jectòria dels glo­bus. Evoca un món on dos per­so­nat­ges apa­rei­xen, com cai­guts del cel. La peça, deli­cada, és una invi­tació a ima­gi­nar, com si fos la inter­pre­tació d’un somni. Final­ment, Nor­mal­mente o vice­versa fa poe­sia còmica amb un movi­ment precís i un uni­vers sur­re­a­lista. La ima­gi­nació sin­to­nitza allà on l’espec­ta­dor actiu enfo­qui. La velo­ci­tat no importa.