Mirador
Mort d’una gran còmica
No hi ha dubte que el fet que fos una chica Almodóvar va contribuir a la popularitat de Verónica Forqué. D’aquí, un dels seus personatges més celebrats és el de Cristal, la veïna prostituta de Carmen Maura a ¿Qué he hecho yo para merecer esto? (1984) que es poleix les ungles mentre simula plaer amb els clients. Una dècada després, Almodóvar va convertir-la en la protagonista d’una de les seves pel·lícules més fracassades, Kika (1993), però Forqué va aconseguir un èxit personal (comprès un dels seus quatre Goya) interpretant la maquilladora que rep l’encàrrec de maquillar un mort, però que ho és aparentment i que, en ressuscitar, s’enamora d’ella amb la idea que l’ha tornat a la vida. Ahir, una assistenta de l’actriu va trobar-la morta a la banyera: tots els indicis apunten al suïcidi de qui, nascuda a Madrid l’any 1955, era filla del director José María Forqué, amb qui va fer algunes de les seves primeres aparicions al cinema essent encara una adolescent, i l’escriptora Carmen Vázquez-Vigo.
Amb Kika , de qui tant és recorda aquell “¡Qué heavy eres, Juana!” adreçat a la dona de fer feines interpretada per Rossy de Palma, va assumir un dels seus personatges ingenus, als quals tant se l’havia associat, com si ella encarnés l’esperit naïf, fins que, recentment, va aparèixer a Masterchef celebrity exhibint agressivitat amb els seus competidors, cosa que va fer que fos criticada i parodiada a les xarxes socials. Fa un parell de setmanes, Forqué va abandonar el programa (en el qual havia parlat de la seva tendència depressiva) dient que el seu cos li “havia dit prou”, que no podia aguantar més la tensió. No cauré en l’estupidesa d’apuntar cap mena de relació causa-efecte entre Masterchef i la seva mort, però se’m fa present que, a Kika, Almodóvar fa referència als reality shows com una cosa perniciosa. Encara no existien les xarxes socials.
En tot cas, a banda de la seva condició de chica Almodóvar, Verónica Forqué va col·laborar amb molts altres directors i va ser una de les grans comediants del cinema espanyol de les últimes dècades, brillant d’una manera especial a la dels vuitanta. En aquests anys, va treballar amb Fernando Trueba (a la comèdia d’embolics sentimentals Sé infiel y no mires con quién (1985) i a El año de las luces (1986), que va aportar-li el seu primer Goya interpretant una cap de la Sección Femenina) i el seu amic Fernando Colomo, amb qui va Bajarse al moro (1986), fent tràfic de haixix, i va lluir-se a La vida alegre (1987), en què assumeix el personatge d’una metgessa de MTS (malalties de transmissió sexual) amb el qual va guanyar el Goya a la millor actriu principal en la mateixa edició en què el va rebre com a secundària per la seva participació en el film coral Moros y cristianos, de Luis García Berlanga. També va ser a mitjans dels anys vuitanta en què Verónica Forqué va estrenar ¡Ay Carmela!, amb José Luis Gómez, l’obra de teatre de José Sanchis Sinisterra sobre una parella de còmics de gira a la zona republicana durant la Guerra Civil Espanyola. Vint anys després, el 2007, Forqué va reprendre als escenaris teatrals, que va sovintejar, el personatge de Carmela, una dona valenta i decidida (en contrast amb el seu company Paulino, poruc i pragmàtic) que dona compte de la seva versatilitat com a actriu i, es diu, d’alguna cosa del seu caràcter.
Deixant a part Kika, aquella esplendor dels vuitanta es va apagar amb el pas del temps, que acostuma a ser implacable amb les actrius, però va seguir treballant amb directors de comèdies cinematogràfiques, com ara Manuel Gómez Pereira i Joaquín Oristrell, i en films de Manuel Iborra, que va ser el seu marit molts anys. També al teatre i a la televisió, on va triomfar sobretot amb la sèrie Pepe y Pepa. En qualsevol cas, no mereix ser recordada per Masterchef, sinó per tot l’encant i la gràcia que va desplegar com una còmica extraordinària.
