“La manca de substància s’intenta tapar amb diners”

Va començar amb l’escena en què, en una festa esco­lar, la pro­ta­go­nista s’inco­moda perquè un home la segueix fins a casa seva i es queda a sota, al car­rer, durant tota la nit. No sé d’on ve la idea. Se m’ocor­ren mol­tes coses, soc guio­nista a temps com­plet. La meva manera de tre­ba­llar és que des­carto el que se’m va obli­dant i obe­eixo el que es queda. I aquesta escena se’m va que­dar: em vaig començar a pre­gun­tar per què la segueix, i així vaig començar a escriure aquesta pel·lícula. De vega­des començo a escriure a par­tir d’una cosa més con­creta, més per­so­nal. Mai amb una temàtica. Mai diria que escriuré sobre la memòria. En aquest cas vaig pen­sar que són dues per­so­nes molt tren­ca­des, d’una certa edat...

Jes­sica hi va entrar perquè el meu agent a Nova York i l’agent de Jes­sica van par­lar i van coin­ci­dir que era una bona idea que ens pre­sen­tes­sin. Jo intento no jut­jar mai la per­sona abans de conèixer-la. No veig gaire pel·lícules de Hollywood, con­fio molt en el meu agent i la veri­tat és que li vaig donar la raó ben aviat: ens vam enten­dre a mera­ve­lla, Jes­sica i jo. El seu agent sabia que ella busca pel·lícules i per­so­nat­ges com aquest i que no són fàcils de tro­bar. De vega­des la manca de substància s’intenta tapar amb diners, amb efec­tes.

Molta gent que no coneix Jes­sica pensa que ha tin­gut una vida fàcil, i ha estat tot el con­trari. Hi havia un pare, però ella va pren­dre el cognom de la mare, i això ja diu molt. Durant la seva infan­tesa i ado­lescència va patir experiències molt difícils, i va con­nec­tar imme­di­a­ta­ment amb el guió. Jes­sica és la pri­mera de tota la seva família que va estu­diar, per ser actriu. Ningú abans havia actuat ni anat a la uni­ver­si­tat. La idea de Peter Sars­ga­ard va ser de Jes­sica. El més impor­tant en una història d’amor és la química, li vaig dema­nar amb qui vol­dria actuar i em va donar tres noms. Peter va ser el pri­mer.

Aquesta és la meva vui­tena pel·lícula i totes les pro­du­eixo jo. Ho faig perquè així man­tinc el con­trol total i puc, per exem­ple, can­viar una escena un dia abans de rodar. Escolto molt tot­hom, però faig el que crec que he de fer. Per a mi, el cinema és una expressió per­so­nal, i això és molt difícil d’acon­se­guir, perquè nor­mal­ment costa molts mili­ons de dòlars. Quan tens Jes­sica Chas­tain és més fàcil, però tam­poc per això vull més diners, perquè més diners volen dir menys lli­ber­tat. L’impor­tant és man­te­nir sem­pre el con­trol. I el més impor­tant per fer una pel·lícula, molta gent està con­fosa amb això, no són els diners. Fan falta, evi­dent­ment, però no és l’ele­ment prin­ci­pal.

Torno al que he dit, ha de ser una expressió per­so­nal. Per això jo soc guio­nista, direc­tor, pro­duc­tor i mun­ta­dor. I per això intento fer-ne una cada any, perquè la pel·lícula reflec­teixi on soc emo­ci­o­nal­ment i men­tal­ment en aquest moment. Quan els direc­tors tri­guen set anys a diri­gir una pel·lícula, ja no són la mateixa per­sona. I no ho dic com a crítica, de vega­des els rep­tes de fil­mar por­ten a això. Però jo gai­rebé em dedi­ca­ria a una altra cosa si no pogués diri­gir una pel·lícula cada any.

Hi ha gent de la indústria del cinema nord-ame­ricà molt seri­osa que diuen que l’únic direc­tor real­ment inde­pen­dent nord-ame­ricà és Woody Allen. No havia de mos­trar ni el guió del que anava a rodar. Deia als inver­sors que era una comèdia, o un drama, i que pot­ser hi actu­a­ria tal actor, però que no era segur. I li dona­ven els diners igual­ment.