la crònica
El TNT fulmina els intèrprets
El Festival Terrassa Noves Tendències (TNT) certifica la defunció de l’ofici d’intèrpret en la creació contemporània, en aquesta edició. O, com a mínim, es percep una notable agonia de l’actuació, segons es visionen els projectes de creació, molts d’impulsats després d’una selecció pel mateix festival. Ningú no descarta que l’any vinent ressusciti l’art d’interpretar, d’assumir un personatge fictici, en una trama més o menys realista, però de la desena d’espectacles seguits els dos primers dies del festival es pot extreure la conclusió que són franca minoria els que interpreten un personatge. I els que ho fan són autors que s’autorepresenten en una mena de testimoni empoderador (Pai para jantar de Gaya de Medeiros), farsesca (Soy un baile de Rosa Romero) o enigmàticament silenciós (Nilo Gallego a Orelles voladores). La directora del TNT, Marion Betriu, pren la temperatura a la creació escènica catalana més candent i la completa amb peces de l’Estat espanyol i internacionals. El teatre sense personatge, en canvi, mostra una notable salut de ferro a partir d’elements orgànics i de reforçar la sensació de catarsi col·lectiva del públic. Aquesta és la sensació que es deriva del festival, que s’escola fins diumenge al migdia.
La creació contemporània és el camp de proves que aporta nous ingredients a l’escena convencional: apunta nous camins dramatúrgics. Si els últims anys en la creació més renovadora s’ha reduït el paper de l’argument, ara, també en surten afectats els personatges. És una tendència que dona centralitat a l’objecte que apareix a l’escena. Pot ser com a instal·lació en una situació que es genera col·lectivament (Selva coregem de Teatro do Frio, a l’Ateneu Candela) o a la seva fugacitat. Jou Serra (Range in between), per exemple, treballa amb les sensacions que l’espectador rep d’un exercici instal·latiu: un raig làser rebota en una plataforma deforme de textures i angles que disgreguen la llum i esdevenen referències d’una rave emboscada al pati de la casa Soler i Palet, al centre històric de Terrassa.
El protagonisme l’han guanyat els elements escènics que aporten un pes de lloc, sí, però ara també de temps i, en certa manera, de protagonistes. Un cas evident és el Conde de Torrefiel (La luz de un lago) i la proposta de Monte Isla (Un cos sense talent), també estrenada en el Grec i programada dissabte al vespre al Teatre Alegria. Són dos títols que encaixarien perfectament en l’icònic festival de Teatre Visual i de Titelles que va impulsar l’Institut del Teatre des del 1973. Avui, aquell cartell sobreviu sota el paraigua del festival If. El TNT es demostra un còmplice per donar visibilitat i musculatura a aquest sector escènic. En aquest sentit, es podrien destacar dos treballs que insinuen nous viaranys. Maria Jurado indaga en una inquietud pertorbadora a Spooky: les ombres i les projeccions persegueixen dues noies que transiten per una zona de carrerons foscos, com en una nau abandonada, on se senten sorolls amenaçadors. Es transmet una incomoditat que té un punt divertidament gore, però també una evident vulnerabilitat. El segon exemple és el de Núria Corominas. La membre de Las Huecas signa un treball sobre la depressió en forma de dimoni escuat, entre divertit i inquietant, amb una prosa poètica salpebrada amb rock. Un xai ha creuat el desert viatja de l’eufòria a la depressió a la velocitat del llamp. Hi ha el deliri insultantment informal d’Albert Pla i també el rock més elèctric.
La interpretació agonitza. Les bateries, per cert, repiquen enèrgiques en aquest funeral.
