Qui fa pujar el 47?

David Tru­eba ha debu­tat al tea­tre con­ven­cent amb una peça d’uns per­so­nat­ges insig­ni­fi­cants. Com Eu Man­za­na­res (Lo nues­tro està aquests dies al Texas), s’ha fixat en els ciu­ta­dans dels bar­ris obrers. Si El 47 ha permès reconèixer el valor d’un veïnat per haver segres­tat un autobús recla­mant millo­res al barri, a Los gua­pos es veu una cara menys ama­ble. Hi ha el jove que ha aca­bat sent un advo­cat capaç de man­te­nir a rat­lla el poder, però també la noia per a qui el barri era la seva gàbia d’or, on ella era supe­rior. Avui s’ha ado­nat que la joven­tut i l’aura se li han per­dut. Pablo (Vito Sanz) és dels que con­dui­rien l’autobús pels pen­dents sense asfal­tar fins a arri­bar al barri. Nuria (Anna Alarcón) és la que es queixa de les injustícies i alhora treu pro­fit de qual­se­vol bri de pri­vi­legi. De fons, en aquest thri­ller romàntic, hi ha la relació del pri­mer amor i un miratge per saber què en queda, 20 anys més tard.

Tru­eba és gat vell, tot i estre­nar-se en aquesta dis­ci­plina. Debuta recor­rent a un tema que pocs cops falla: un thri­ller amb una demanda judi­cial i les ombres nostàlgi­ques de l’advo­cat de tor­nar a un pai­satge de la infància. Amb l’amor tanca el cer­cle quan hi tras­llada la queixa, que acaba sent buida quan no és capaç de reconèixer tot allò que s’ha des­a­pro­fi­tat. L’anta­go­nisme topa amb aquell ins­tant tan preciós de la ten­dra ingenuïtat: amb les vides refe­tes, apa­rent­ment, la relació amb l’altre per­met dir les veri­tats sense sub­ter­fu­gis, cons­ci­ents que el secret íntim com­par­tit aguan­tarà la fran­quesa més directa.

El direc­tor de cinema i novel·lista ha tri­gat molt a acce­dir al tea­tre, tot i intuir-se que és un espec­ta­dor voraç. Ha neces­si­tat que es cre­uin dos intèrprets tea­trals en una trama propícia per a la seva estrena. Tru­eba juga amb dues bèsties escèniques de nota­ble escolta (Anna Alarcón està con­tras­tadíssima a la car­te­llera cata­lana en el seu paper d’amor tòxic amb peces com Sé de un lugar i Esmorza amb mi; Vito Sanz és una grata sor­presa, a Bar­ce­lona) i amb una peça en què la llum fil­trada per les cai­xes de cer­vesa aporta l’aire quasi nostàlgic per als aparts en què cada per­so­natge parla amb els seus fan­tas­mes del pas­sat, o amb els àngels del pre­sent. Sense des­ve­lar el final, Tru­eba posa l’advo­cat en un espai moral supe­rior. I el públic, tot i cele­brar el seu vere­dicte, el mira com un ésser un pèl repul­siu tot reco­nei­xent-s’hi, com el viat­ger de metro que cri­tica que un ter­cer demani almoina sense ofe­rir res a canvi. Fer pujar el bus o pujar al bus. Aquest és el tema.