El Nadal del ‘més difícil encara’

Quan les vacan­ces ja enfi­len el dar­rer revolt abans que la cana­lla torni a l’escola, les pis­tes de circ tenen ben apun­ta­la­des les seves esta­ques a les pla­ces de Bar­ce­lona. Fa anys que hi ha pro­gra­mat el Circ Raluy al Port Vell: es van alter­nant les dues escis­si­ons de la família actual, nets de Car­los (1944-2019) i Luis (1942-2021). Enguany la família Rossy s’ha pre­sen­tat amb un pro­grama doble a La Maqui­nista. En la sessió de tarda pre­veu una funció fami­liar (1r Circ de Nadal de Bar­ce­lona), men­tre que al ves­pre es passa al cas­tellà adreçant-se als joves amb el Circo del Miedo (com si “por” o “pànic” no cri­des­sin prou l’atenció per a la cam­pa­nya publi­citària). Hi ha altres circs clàssics vol­tant per Bar­ce­lona i, majo­ritària­ment, tenen pre­vist allar­gar l’estada fins ben entrat el mes de febrer o març. També, fins a les aca­ba­lles del 2024, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ha repe­tit amb un pro­grama d’acci­ons de Circ de Nadal a la plaça Cata­lu­nya, des del 20 de desem­bre. Ara, el que segueix sent el degà a la constància és el Circ d’Hivern de l’Ate­neu Popu­lar 9 Bar­ris. Rara avis és la seva 29a pro­ducció seguida (que no van atu­rar ni l’any de la pandèmia): resulta que el més antic a Bar­ce­lona no és el circ clàssic, sinó el con­tem­po­rani. Això sí que és una sor­presa ines­pe­rada, que supera la pre­visió del més difícil encara.

A les entra­des més o menys clàssi­ques del circ de vela amb pre­sen­ta­dor i acrobàcies inde­pen­dents es des­tapa el pes del públic que aplau­deix i fins i tot vic­to­reja cada exer­cici. El circ clàssic, el del més difícil encara, el del tri­ple mor­tal en tra­pezi volant, esclata quan s’acon­se­gueix al segon intent. És l’escalf que neces­sita l’artista per fer un pas més cap a l’impos­si­ble i també el que cele­bren els de la filera del davant, que empeny l’interès per veure què ofe­rirà la pista en la pro­pera atracció. Els pri­mers dies del 1r Circ de Nadal de Bar­ce­lona, el pre­sen­ta­dor era un clown de la Cia Rhum, Roger Julià, ara amb un posat for­mal, quasi aus­ter, amb bar­ret de copa i jaqueta de tres quarts: anar a un circ tra­di­ci­o­nal és com­pro­var que el ves­tu­ari segueix domi­nat pels uni­for­mes que esti­lit­zen figu­res mas­cu­li­nes i ense­nyen llar­gues cames de les figu­res feme­ni­nes.

En la versió fami­liar de tarda, les entra­des còmiques juguen amb els pares més cepats, amb unes bro­mes que els ridi­cu­lit­zen afec­tu­o­sa­ment. En rea­li­tat, el riure de la família és el millor antídot con­tra la ver­go­nya. Les espe­ci­a­li­tats de circ són vari­a­des, alter­nant aeris amb equi­li­brisme: tra­pezi volant i de balanç, portés acrobàtics, bici­cleta acrobàtica (són capaços de rodar amb una de 7,9 centímetres), equi­li­bri amb mono­ci­cle, acrobàcia amb pilo­tes o ver­ti­cals sobre bas­tons que inter­preta un jove de 14 anys.

L’art del circ clàssic, sense cap més recurs que la mateixa tècnica, con­ver­teix els cos­sos en ele­ments trans­for­ma­bles i de nota­ble equi­li­bri i bellesa. Aquesta és la seva sor­presa: que el públic per­cebi que les seves exe­cu­ci­ons són fruit de temps i constància fins que es con­ver­tei­xen en un exer­cici que es pot por­tar a pista. La vin­tena d’artis­tes de la troupe a La Maqui­nista pre­sen­ten els seus números d’espe­ci­a­li­tat i ho com­ple­men­ten amb feina de mosso de pista i d’aco­mo­dació a les gra­des, amb què con­viu la bri­llan­tor de l’èxit i la humi­li­tat de com­ple­tar les fei­nes menys vis­to­ses (com en el cinema de Fellini).

Quim Giron, cofun­da­dor d’Ani­mal Reli­gion, ha ofert a la plaça Cata­lu­nya un diver­ti­ment explo­siu, car­re­gat d’espec­ta­cu­la­ri­tat amb tècnica de mans a mans, cin­gles, tra­pezi volant, un bebop de bre­ak­dance i sus­pensió capil·lar. També res­sona a tot volum una música que va d’una lírica còmica a l’electrònica més vibrant. Amb la inter­venció de qua­tre nens can­tants de Mataró, recreen amb fan­ta­sia el joc amb ninots, que, en rea­li­tat, són els acròbates. Els pen­sa­ments expres­sats en veu alta de la cana­lla que espe­cu­len sobre els estels són un cant a la ima­gi­nació. En comp­tes de la iro­nia cínica d’Una taula, de l’any pas­sat de l’Agru­pació Sr. Ser­rano a la plaça Cata­lu­nya, la festa creix amb els llums que mar­quen el pro­ta­go­nisme de l’escena. Com en un dibuix infan­til, Quim Giron s’atre­veix a ima­gi­nar l’impos­si­ble, com si hi hagués una Mare Noel que volés per encim­be­llar-se dalt d’un arbre de Nadal. Sense arri­bar al sur­re­a­lisme de Giron a Nu (23è Circ d’Hivern del 2019), amb un bri de màgia des de la sim­pli­ci­tat (com quan la can­tant recita un poema nada­lenc, dalt d’una cadira), l’acció de Natal és tre­pi­dant. Els moments de més espec­ta­cu­la­ri­tat es rema­ten amb el fum que marca el feix de llums (d’on sobre­sur­ten les evo­lu­ci­ons d’un tra­pezi de balanç). Les acci­ons corals dis­po­sen dels troncs, una arbreda esti­lit­zada de blanc harmònic que dona un punt de suport a la sus­pensió capil·lar des d’una ane­lla que es pot des­plaçar late­ral­ment i a dife­rents altu­res per modi­fi­car les òrbi­tes.

En les mati­nals de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona (que van aca­bar dilluns), la plaça Cata­lu­nya ha optat per pre­sen­tar qua­tre càpsu­les (d’uns 15 minuts cadas­cuna) que podrien ser qua­tre ins­tants d’aques­tes fes­tes de Nadal. Si cal aten­dre cro­nològica­ment les qua­tre esta­ci­ons, el pri­mer que s’ins­tal·la a casa és el pes­se­bre dels d’Ortiga. La com­pa­nyia té una debi­li­tat per les cai­xes de gale­tes anti­gues i rove­lla­des. Una pare­lla cele­bra tran­quil·lament la seva vida anònima­ment fins que un avió l’obliga a viat­jar per tro­bar una nova llar. Cada intent és una frus­tració. Tot i això, la seva volun­tat de bus­car com­pli­ci­tats és cons­tant (per això, miren de sin­to­nit­zar gene­ro­sa­ment amb el públic, cedint tas­ses de te calent o una man­teta per supor­tar millor el fred). La següent estació és la de les dues ami­gues de la cia. de Xavier Bobés i el seu dècim de la lote­ria de Nadal: les dues ami­gues, que es dei­xen ves­tu­ari per anar con­jun­ta­des i guar­ni­des, somien amb joies i tota classe de com­ple­ments per lluir. Neces­si­ten que algun dècim resulti pre­miat. Tot i que Bobés (ante­ri­or­ment tenia la com­pa­nyia Play­ground) sigui un refe­rent de la mani­pu­lació d’objec­tes, la veri­tat és que aquesta peça juga des d’un toc diver­ti­da­ment cafre, sense que aflori la sen­si­bi­li­tat de cada objecte. Les Pinyes sig­nen la ter­cera estampa: tru­ca­des telefòniques d’abans del dinar de Nadal. (Recor­den aquell “Hola, soy Edu, feliz Navi­dad“?) Sabrà greu no poder atu­rar-se a con­ver­sar perquè les pres­ses per pre­pa­rar la taula i per tru­car a la resta de noms d’una guia telefònica inter­mi­na­ble impli­ca­ran una feina àrdua. Les Pinyes juguen, com en tots els altres tres qua­dres, amb una estètica six­ties, que fa evi­dent la seva capa de per­so­natge i que per­met con­tras­tar molt bé amb l’actu­a­li­tat. Dei­xen un número de telèfon amb què con­vi­den a tru­car, quan es tin­gui temps. Com­pro­vat; el número és bo: la tru­cada per­met ima­gi­nar per un ins­tant un bri de feli­ci­tat, de franc. Final­ment, Escar­lata ens con­voca al dinar de Nadal: hi ha un plat de brou i les copes ben posa­des a la taula i en un espai suple­tori, que resul­tarà ser harmònic. Però, a part de con­vi­dar una espec­ta­dora, el que de debò agrada a Jordi Aspa i Bet Miralta és jugar amb les ram­poi­nes que que­den a la taula, com ara els taps de suro i, sobre­tot, els fil­fer­ros que aguan­ten el tap del cava: poden crear tor­tu­gues, funam­bu­lis­tes o homes d’empi­nada per­so­na­li­tat. Els Escar­lata són amics de la con­versa, en què reci­clen tot el que hi ha per la taula per prac­ti­car un número tan infan­til com ten­dre. Hi ha molles de neu­les per als més afor­tu­nats.

Aquest quar­tet de postals que la pro­posta ima­gina en un mateix replà de l’escala com­bina gràcies al fet que tots qua­tre beuen d’una cre­a­ti­vi­tat sin­gu­lar i simi­lar a la dels veïns. I pas­sar el Nadal en cor­di­a­li­tat de veïns (i de cunyats res­pec­tius) sí que és superar el més difícil, encara.