“Vaig arriscar omplint la fitxa al ministeri per treure l’Avui”

Gràcies no ho sé; en el que jo vaig arriscar va ser omplint la fitxa que demanava el Ministeri d’Informació i Turisme per a concessió de diaris. Era necessari ser periodista titulat, cosa que jo era perquè havia fet els cursos a l’Escola Oficial de Periodisme, dos a Barcelona i un a Madrid.

No, sortien 20 o 30 periodistes cada any. Amb això creien que tenien controlada la professió.

A Premsa Catalana, com que li deneguen una revista, segueixen la idea de l’Espar Ticó: “Demanarem un diari!”

Em telefona al Diari de Barcelona en Jordi Maluquer, que em cita en un bar de la Rambla i m’ofereix ser cap de l’arxiu de l’Avui. Jo li dic que no, que estic circumstancialment a l’arxiu però que puc fer altres coses. “Llavors tu voldries integrar-te a l’Avui?”, em pregunta. “Segons les circumstàncies. Vosaltres heu dit que el demanaríeu [el permís per al diari], però no heu demanat res.” “No, estem en gestions per demanar-ho.” Intentaven que hi hagués firmes seves, però no van poder; el mateix Maluquer no va firmar perquè no volia problemes, tot i que podia fer-ho. Al principi pensaven en Ibáñez Escofet com a director, però no va voler firmar.

Al Tele/eXprés, i no va voler firmar. I llavors se’ls va ocórrer: “El Cadena ho voldria firmar?” Segons m’han dit, l’Espar va dir: “Sí, és molt bona persona.” Tinc fama de bona persona [riu]. En Maluquer em diu si vull firmar la petició i li dic que sí.

No, no, el Faulí no estava fitxat. Va ser després, perquè el Faulí treballava amb mi al Diari de Barcelona i era amic meu.

A Madrid, a la Direcció General de Premsa. Ho va demanar Premsa Catalana, però amb la meva firma com a director.

No existiria. Potser algú altre hauria firmat i ho haguessin acceptat, però, és clar, jo coneixia gent, i el Carles Sentís em va dir: “Ens has demanat el diari. M’han preguntat per tu i els he dit que eres una persona excel·lent i un bon professional.”

Era president de l’Associació de la Premsa. No tenia cap càrrec governatiu. Ho havia estat i potser ho tornaria a ser, però era de confiança del sistema. El coneixia tothom, al Carles Sentís, com a corresponsal i com a home que havia intervingut per fer un diari, perquè ell havia demanat el Tele/eXprés amb el Carmelo San Nicolás. Tots són noms que conec. El cas és que passem un any, jo segueixo al Diari de Barcelona, ens concedeixen el diari [Avui] i llavors en Faulí em diu: “Els de Premsa Catalana han demanat per veure’m.” “Ah, bueno, molt bé, potser volen proposar-te alguna cosa”, li dic. “Sí, però el director ets tu”, em diu. “Sí, jo he demanat el [permís del] diari, però tu els veus.” I quan torna diu: “M’han proposat ser director.”

Sí.

Sí, és clar. Però jo li dic: “Mira, tu i jo som amics. Tu tens una personalitat més forta que la meva dins de la catalanitat. Tu ets una persona que ha estat sancionada per ser membre d’uns Jocs Florals a Suïssa.” I ell em diu: “Sí, i tu vas demanar els diners.” Sí, vam fer una col·lecta per pagar-li la multa. “Sí, però ells [Premsa Catalana] pensen en tu.” I ell em diu: “Sí, però tu ets el director.” Tenim aquesta conversa. I jo li dic: “Si tu vas de director digues: «El vull a ell de subdirector.»” I diu: “Fet.”

Sí, érem amics de veritat i estàvem al Diari de Barcelona. Jo tenia molt respecte pel Faulí, que era una persona que lamentablement va morir jove. Valia com a periodista, com a persona i com a català, en moments de molta dificultat. I, és clar, ser membre dels Jocs Florals a l’exili li va comportar una multa.

El cas és que es va poder fer.

Tan visiblement catalanista, no.

Home, el meu pare havia estat funcionari de la Generalitat i al final de la guerra el van agafar per a aviació, va passar la frontera, va estar en un camp de concentració; un oncle de la meva mare que vivia a França, a Perpinyà, el va treure, ell va poder tornar [a Catalunya] i, per una denúncia, el van posar a la presó. És a dir, que hi havia unes raons íntimes que a mi em feien... A mi m’havien parlat sempre català. Jo tenia una certa situació de persona lliure, però no era tan conegut com el Faulí, que es dedicava a la crítica literària, s’havia mogut en els ambients catalanistes i era més conegut i més antisistema. I havíem estat també al Grup Democràtic de Periodistes. Jo estava d’acord a tenir el Faulí.

El Faulí. El Faulí diu: “El Cadena ha acceptat.” “Ah, sí? I no està molest?” “No.”

Sí. Comença el diari. Llavors anem a l’edifici que tenia l’Espar Ticó a la rambla de Catalunya amb Gran Via, a La Sibèria, i en un despatx comencem a fer gestions per crear la redacció del diari: els redactors en cap, que són l’Andreu Calaf i el Josep Maria Orta. Calaf perquè venia de la premsa comarcal de Terrassa i era un home experimentat, i el Josep Maria Orta era més jove i connectava amb els més joves. A l’Orta li oferim al final del diari un requadre que es diu Mot a la fi –l’hi poso jo, el títol–, on fa petits comentaris. També busquem persones com l’Antoni Ribas, que és a El Correo Catalán, i l’Agustí Pons, que és a El Noticiero, i els fem caps de local. També busquem internacionals. Però anem creant la redacció nosaltres. Acceptem suggeriments que ens facin els amos, els teòricament amos, perquè la qüestió de Premsa Catalana és voluntarisme, no és negoci. Finalment pensem quin podria ser el dia que sortís i pensem en el 23 d’abril, el dia de Sant Jordi, perquè és una festa catalana. Busquem l’impressor i troben el d’El Noticiero Universal, perquè com que és un diari de tarda pot fer també un diari de matí. Podia ser La Vanguardia, però era un competidor massa directe. El Noticiero té una impremta bastant deficient, cosa que hem de patir. Però Premsa Catalana havia treballat sempre amb mitjans bastant curts, no tenia la força que podien tenir en el seu temps La Vanguardia i El Diluvio. Hi ha un cap d’anuncis, que es diu [Miquel] Otero, ens el presenten, i volem que vagi a buscar anuncis per Sant Jordi. Ha de ser el dia més important per a moltíssima gent. Per això aconseguim una presència d’anuncis tremenda, amb un tiratge de 230.000 [exemplars], que era el límit, que s’esgota. Ens ve moltíssima gent a veure com surt un diari en català. Com si el català fos una cosa excepcional.

En premsa sí, perquè havien passat 37 anys des de l’últim diari que va haver-hi en català, que va ser La Humanitat. Nosaltres acumulem tots els desitjos i intentem portar-ho al diari. Que els desitjos siguin realitat.

Anar a veure el [Josep] Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau. Surt el diari, parlem en Faulí i jo, i decidim que vagi a Saint-Martin-le-Beau, perquè La Vanguardia tenia l’Ibáñez Escofet i al Tarradellas ja li interessava. Per la difusió, no per una altra cosa. Però no pot negar-se a rebre l’Avui. Després un subscriptor que es diu Salvador Grau Mora, d’Esquerra Republicana, ens ve a dir que hauríem de fer una subscripció a favor d’un monument a Macià a la plaça de Catalunya. En Faulí i jo ho muntem. Durant setmanes publiquem a la segona pàgina un requadre amb els subscriptors i els diners, que els posem en una caixa. Allò va pujant, i em venen de l’administració de l’Avui a demanar els diners perquè tenen dificultats. I els dic que no, que no són nostres. Els diners per a l’Avui s’havien de trobar d’altres maneres.

Al cap d’un any o així. Però, és clar, són ells els que fan l’administració. Si es busca el requadre es veu que anem figurant cadascú amb les nostres famílies. En Faulí hi posa la dona i els fills, i jo també. Expressament. I quan treuen en Faulí [de director], aleshores en Maluquer vol suprimir la subscripció. Ho sento molt, però és així.

Jo dic: “Escolta, això és del públic.” I ell diu: “Ja n’hi ha prous.”

A veure com ho dic... En Faulí tenia un caràcter una mica esquerp. Jo m’hi entenia perfectament, però m’he entès amb molta gent. Llavors s’enfronta amb idees que tenen [la propietat] d’utilitzar l’Avui per introduir no qüestions religioses, perquè ja té una pàgina de religió, sinó perquè es parla massa obertament de la religió. Nosaltres busquem dos capellans progressistes. Catolicisme avançat.

Sí. I llavors, un dia que en Maluquer no hi és, em passen un sobre tancat a nom del Maluquer. Jo penso que és una qüestió del diari i l’obro. Era un tema de la seva empresa. El torno a tancar i el poso a la seva taula. I quan ve li dic: “Tens un sobre allà que l’he obert sense voler”, i això el molesta molt. Eren gent molt particular.

Jo defensava davant del consell d’administració la redacció. Jo anava a les reunions del consell d’administració i allí deien coses com “Aquesta gent no vol treballar, aquesta gent està contra les màquines d’escriure...”. Perquè hi va haver un canvi tecnològic i s’havia de fer amb uns fulls especials i potser algú hi tenia dificultats, no? Érem una redacció bastant coherent i jove. A vegades ells [la propietat] no sabien com connectar-hi.

Potser sí, també. De vegades volien seduir-te. Per exemple, el Faulí va haver d’anar de viatge i jo em vaig quedar de director en funcions. Va haver-hi la Marxa de la Llibertat i vaig fer un editorial, “Abonem la Marxa”, sense consultar. Llavors va haver-hi vaga de premsa. I em va venir el [Enric] Cirici i em va dir: “Aquesta redacció tu la domines, tu hauries de ser el director.” I jo li vaig dir: “No me’n parlis, d’això.” Volien dividir. Jo potser tenia més currículum i sabia de què anava.

No va funcionar, no.

Vam tenir bona relació, però no m’hi vaig tractar gaire. En Maluquer tampoc no era del grup d’ells. Era qui ells havien aprofitat perquè tenia una associació que es deia Premsa Catalana i tenia registrat el nom Avui.

Amb l’Espar Ticó, sí, perquè després em va demanar que li organitzés un llibre sobre els dibuixants i li vaig fer un llibre. També m’entenia amb el [Jaume] Vilalta, el gerent. Sabia que jo no els crearia problemes. Jo he considerat sempre que la propietat mereix un respecte, però la propietat també ha de tenir respecte per la gent que escull. Havien d’entendre que jo seguia sent el mateix. I la meva idea era una premsa que anés obrint camí però que no es trobés problemes de censura i se’ns carreguessin, que ens prohibissin notícies. Tot és molt la manera de redactar.

No ho veia gaire bé. Però és que el nostre president era el senyor Tarradellas, que després va fer els seus pactes i va tornar de president de la Diputació. Va passar molt exili [38 anys].

No era perceptible. Jo ja me’n fiava, en principi, de l’Espar Ticó. Perquè a l’Espar Ticó el pujolisme no el va tractar gens bé, eh? Se’l van esbandir.

Tampoc és certa, perquè això [ensenya un exemplar] ens ho vam guanyar nosaltres, eh? La relació de comptepartícips que hi ha aquí, escolti, posem-los, eh? I després els comptepartícips vam ser cridats, entre ells jo, i en Max Cahner [editor de l’Avui] ens va dir que li tornéssim les participacions perquè “les circumstàncies són dolentes” i les hi vam tornar. Després ja se m’escapa, perquè jo soc foragitat.

Amb en [Jaume] Vilalta, com a gerent: “Hem decidit que tu ja has complert la teva missió i que ja seria bo que te n’anessis.” “Bueno, escolta, que me’n vagi?” “No, nosaltres et pagarem la indemnització”. I em van indemnitzar amb uns milers de pessetes. Si no, els portava a Magistratura.

El meu record de l’Avui és que no van saber aguantar. El poble català és molt de batzegades. S’entusiasma i també es cansa. La manera com ho fa és apartant-se. No diu res en contra, s’aparta. No van saber [la propietat] crear un nucli fort de lectors.

No, no vam rebre censura declarada. Però es van trobar que tampoc podien captar la redacció, que la redacció era nostra.