[D]

Comunicació

Cabrera de Mar - 6 febrer 2025 2.00 h

Agustí Pons

Periodista de la primera redacció de l’Avui i cap de la secció Països Catalans el 1976

“Faulí i Cadena s’hi van jugar el tipus, no els criticaré mai”

“D’altres, com l’Ibáñez Escofet, que figurava que era el catalanista, estava escrivint pel comte de Godó i no va voler venir a l’Avui”

“«No et preocupis, Agustí, perquè d’aquí a un any jo hauré comprat l’Avui i ens tornarem a veure», em va dir el gerent d’«El Noticiero»”

Agustí Pons (1947) ens rep a l’estudi del seu domicili de Cabrera de Mar, on no para d’escriure llibres de memòria històrica i biografies SAÜL GORDILLO.

La sortida del diari va ser molt emocionant. A la meva mare, que era molt catalanista, li va agradar molt

“Vint mil obrers del metall en vaga”, va ser la primera notícia. Era del periodista i capellà Joan Subirà

Quan Cahner arriba de gerent de l’Avui, tots pensen que em faria sotsdirector. I no. M’hauria agradat ser director de l’Avui

Vaig ser sotsdirector amb Vicenç Villatoro quan incorporem Oriol Bohigas i Vázquez Montalbán, entre d’altres firmes

Saül Gordillo - Cabrera de Mar

El periodista Agustí Pons i Mir (Barcelona, 1947) va ser cap de secció en la primera redacció de l’Avui el 1976. Entre 1964 i 1976, havia treballat a El Noticiero Universal. Estant a l’Avui va demanar una excedència per anar de cap de gabinet de Max Cahner al Departament de Cultura del primer govern de Jordi Pujol, entre 1980 i 1984. Fins a l’any 2000 va treballar al diari. És un protagonista per conèixer l’Avui dels inicis que els lectors no es poden perdre.

Estaves a ‘El Noticiero’ quan et criden per anar a l’Avui?

No em criden, jo em presento. Treballava a El Noticiero des dels 17 anys, l’estiu del 64. Vaig començar sense cobrar, vaig acabar la carrera i, al final, portava la secció de Catalunya i el suplement cultural. Aleshores va venir un ministre pel patró dels periodistes, que sempre es feia un dinar, i va dir que es donaria permís per a un diari en català. A Madrid era director general d’Aspectes Informatius el Carles Sentís, que va fer molt bona feina. I allà es va anunciar que deixarien fer un diari en català. Encara hi havia el [Carlos] Arias Navarro [president del 1973 al 1976]. Aleshores vaig pensar: “Jo hi vull anar.”

Per què?

Per una raó molt simple. La majoria de la professió es dutxaven en la seva llengua, però després anaven a escriure en castellà. Això era una anomalia. Jo havia estat en contacte amb el Sindicat Democràtic de Periodistes, havia estat a la caputxinada, feia el que podia. Però veient que no em deien res, vaig anar a veure en [Josep] Faulí o en [Josep Maria] Cadena, que no els coneixia gaire, i els vaig dir: “Jo vull venir.” No sé si em tenien previst, però el cas és que em van dir que sí. Vaig deixar El Noticiero el 30 de març de 1976, me’n vaig anar vuit dies de vacances a les Canàries i, a la tornada, des de casa meva, vaig organitzar la xarxa de corresponsals. El 23 d’abril ja portava la secció de Països Catalans. Hi havia l’Antoni Ribas, que va ser un periodista clau i portava la secció de Barcelona. Al final ho vam fusionar i ell va passar a ser cap de secció, i jo vaig quedar com a comarques que en dèiem Països Catalans perquè era també València i Mallorca.

Li van tocar el sou?

Sí, i com que cobrava menys diners que a El Noticiero em van encarregar les pàgines de llibres de l’Avui sota la batuta directa del Josep Faulí, el director. Va ser important perquè vam fitxar gent com en Joan Triadú.

Com era la redacció?

Hi havia poca gent que vingués d’altres diaris. Vull dir d’entrada, perquè quedi clar, que ha estat molt fàcil criticar aquell primer Avui, però jo al Faulí i Cadena no els criticaré mai perquè s’hi van jugar el tipus. D’altres, com l’Ibáñez Escofet, que figurava que era el catalanista, estava escrivint pel comte de Godó i no va voler venir. Els que van venir van ser una mica...

Valents?

Valents! I es van jugar el tipus. I ho van pagar bastant car perquè després es van barallar entre ells. I van destituir el Faulí poc temps després d’haver acceptat la direcció de l’Avui. Casat, amb fills i cinquanta anys, es va quedar a l’estacada. O sigui que es van jugar el tipus. Era una situació molt difícil perquè, com deia en Cadena, érem rellogats sense dret a cuina.

Per què?

Perquè depeníem molt de la rotativa primer d’El Noticiero i després d’El Periódico. Es feien moltes bromes: “L’Avui, el diari d’ahir.” Si havíem de tancar abans perquè tenia la prioritat [d’imprimir més tard] El Periódico, era una mena de suïcidi.

Déu-n’hi-do!

Per cert, quan em vaig acomiadar d’El Noticiero, el gerent era el fill del [Josep Maria de] Porcioles. Li vaig anar a agrair que em donessin una excedència, que no s’acostuma a fer quan vas a la competència. I em va dir: “No et preocupis, Agustí, perquè d’aquí a un any jo hauré comprat el diari i ens tornarem a veure.” Aquest és l’esperit que hi havia. Tothom sabia que no teníem ni un duro.

No gaire esperançador, oi?

No, perquè l’excusa que van fer servir per treure’l és: “Sí, és veritat, l’hem tret molt precipitadament perquè en 23 dies no es pot treure un diari”, i en això tenien raó, però ningú sabia que l’Arias Navarro tenia els dies comptats. I de l’Arias Navarro no te’n podies fiar. Et podies fiar del Sentís, que tenia prou prestigi, era director general, ho havia autoritzat i hi estava entremig. Bé, en fi... El Sentís era amic del rei, no ho sé. No era una situació estabilitzada i potser no va ser una mala idea dir: “De moment sortim!” Però, és clar...

La relació entre Sentís i Cadena, que va firmar la petició, va ser determinant per treure’l?

Sí, a veure, en Sentís tenia molt bona relació amb tothom. En Sentís es va casar amb una noia que tenia molts diners, una filla de Ferran Casablancas. A les noies no se les tenia en compte i se’ls buscava un bon partit, i en Sentís podia fer tot el que va fer perquè pagava la família. És veritat que el Sentís va col·laborar amb el Franco, però mai va ser un franquista perquè ell era un cambonià. Era una persona de dretes espantada pel que havia vist, i o s’exiliava o anava a la presó o feia el que va fer. Per tant, el Sentís tenia bona relació amb el Cadena, sí.

Som l’any 1976 i surt l’Avui. Què recordes d’aquell primer Avui?

Ho recordo tot. Recordo, fins i tot, la primera notícia. La va donar un redactor que era capellà, en Joan Subirà, i deia: “Vint mil obrers del metall en vaga”. Pobret, es va morir, i era un gran periodista i un gran capellà. Recordo la sortida al carrer Llúria, tot això va ser molt emocionant. A mi i a la meva mare ens va agradar. La meva mare era molt catalanista.

Havies escrit en català abans?

Sí, havia escrit en català a Oriflama i a d’altres llocs, però tenia molts problemes per escriure’l. Si t’hi fixes, molta gent de la meva generació no va fer el pas al català no pas per ideologia, tot i que després ho van disfressar, sinó perquè era humiliant. Jo tenia vint anys i vaig haver de fer un curset. Ja m’havia començat a reciclar, i estava content perquè em semblava natural. Recordo, per exemple, la primera vegada que vam haver de posar la paraula “cimera”. Hi havia un corrector que manava i que havia estat un capità de l’exèrcit republicà de les brigades més catalanistes. No en deixava passar ni una [falta]. Hi havia discussions amb els joves. Anàvem fent, sí.

I la redacció?

La presentació del diari no era gaire bona, en Faulí i el Cadena van fer el que van poder i la tria de personal va ser la que va ser.

I la propietat?

A la redacció el més de dretes era del que avui seria la CUP. L’Antoni Ribas va estar a l’Avui i després va passar a El Periódico. Era un excel·lent periodista de política, i al PSUC remenava molt amb l’Antoni Gutiérrez Díaz. Tenia pes a la redacció.

Més que en Faulí i Cadena?

No, però saps què? Allà estàvem tot el dia en assemblees. El 23-F ens va enxampar en una assemblea. Tot era molt complicat.

El 1980 te’n vas al primer Departament de Cultura de la Generalitat, amb Max Cahner.

Sí, van crear la conselleria i em van venir a buscar com a cap de gabinet perquè volien un periodista cultural i catalanista. Amb aquest perfil, no érem gaires.

Coneixies Max Cahner?

No, però jo tenia un cosí germà de la meva mare que em va influir molt i que es deia Joan Argenté i Artigal, de Badalona. Era escriptor i poeta, per on passava tota la resistència cultural. Molt amic de l’Espriu i de la Maria Aurèlia [Capmany]. És a través d’uns coneguts de Joan Argenté que em criden. M’ofereixen primer ser cap de premsa i, al cap d’un mes, cap de gabinet. Com que em venen a buscar i jo no volia fer carrera política, els vaig posar una condició: que al cap de quatre anys pogués tornar a l’Avui amb les mateixes condicions. Quan vaig marxar del diari ja hi havia en Jordi Maluquer de director.

I quan tornes al diari?

Quan torno el director ja no és en Maluquer, sinó en Jaume Serrats, que era molt bona persona. Era molt treballador, però tenia una idea equivocada amb les notícies, mentre que jo pensava que nosaltres havíem de ser un diari d’opinió sense deixar de donar les notícies. En Serrats volia competir amb tot, però ni teníem la força per fer-ho, continuàvem rellogats, no teníem rotativa pròpia i, a més, la redacció era la que hi havia. Invertíem a formar gent perquè escrivís en català i quan n’havien après els fitxava TV3. Era un continu, i no podia ser. Jo vaig dir una frase que semblava revolucionària: “La cosa menys conservadora és voler-se jubilar a l’Avui.” I no ho vaig aconseguir. Vaig arribar a tenir dues propostes per anar-me’n i vaig dir que no. Amb en Serrats no vaig tenir cap problema personal, i crec que vam fer una bona secció de Cultura competitiva. Quan em diuen que l’Avui no era competitiu, els dic: “Deu ser la teva secció!”

Era realment bona, Cultura?

Vam aconseguir que la direcció general de Joventut pagués un suplement en color, Avui del diumenge, amb només dues pàgines de propaganda i la resta per a nosaltres cada setmana.

Quines firmes teníeu?

Una de les coses de què estic més satisfet és d’haver descobert en Julià Guillamon, que m’ho ha reconegut i som molt amics. Venia en Borges i no volia donar-nos cap entrevista. Després de discutir-me amb l’editorial, ens la donaven i quan hi va anar en Guillamon, en Borges saps què va dir? “Es la mejor entrevista que me han hecho. Lástima que sea para un periódico en catalán.” Tenia raó, perquè ell era un escriptor en castellà. Vam publicar coses molt bones.

De què més et sents orgullós?

Estic segur que m’aprecia i ho diré: la Mercè Ibarz. Que venia de fer un llibre que es deia Breu història d'ETA. Jo admiro molt la gent que ha estat periodista i que ha estat capaç de reinventar-se o tirar endavant. I la Ibarz té molt mèrit perquè venia de la Franja i ha fet coses molt bones, és una gran escriptora. I una altra cosa de què estic molt satisfet és dels editorials, i d’un títol meu a portada.

Només d’un?

Sí. Quan es va morir l’Espriu jo no hi vaig anar, a l’enterrament, perquè em vaig quedar dirigint-ho tot. I vaig dir que tituléssim: “Ha mort Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya”. I vaig dir: “I veuràs l’emprenyada que hi haurà.” I efectivament! I fixa-t’hi que no vaig posar l’article “el”, vaig posar “poeta” i no “el poeta”. D’editorials potser en vaig fer 3.000 o 4.000, eh. I estic molt content de la política internacional.

Quins directors vas tenir?

Faulí, Maluquer, Serrats i aleshores quan en Cahner arriba de gerent de l’Avui i tots pensant, i jo el primer, que de director no me’n faria, però de sotsdirector sí. Jo no tinc dots per dirigir, tot i que m’hauria fet il·lusió ser director de l’Avui. He estat un excel·lent segon. Total que ve en Cahner, i no.

No vau acabar bé en el govern?

En Cahner tenia un desequilibri emocional molt fort. Si tu formes part d’una quadra, en el bon sentit, saps que tens les espatlles cobertes. Cahner tenia la virtut de barallar-se amb la gent que li cobrien les espatlles. I quan va arribar al diari va donar ordres que em traguessin.

Per què? No vau acabar bé?

Sí, però en els embolics que ell tenia, una persona del seu costat que li tenia molta influència i després el va destrossar, li va dir que l’Eudald Solà i jo érem uns traïdors [al Departament de Cultura]. Al president Pujol li va recar molt que en Cahner no continués en el govern, però com que era un personatge molt difícil i que cridava molt...

El record que ha quedat és que Cahner va ser el gran constructor de moltes de les infraestructures culturals actuals.

I tenen tota la raó. Va ser un gran conseller de Cultura. Ell i el [Joan] Guitart. Ho va fer molt bé, perquè en sabia molt. Es va treure del cap l’Enciclopèdia, que es va arruïnar ell, el pare i una mica més i el pare del Pujol; l’obra del [Joan] Coromines... Com que aixecava la veu al Consell Executiu, els pesos forts com [Lluís] Prenafeta no el podien ni veure pel seu caràcter.

Pujol en va prescindir, però.

Sí, però el va deixar molt ben arreglat. Pujol deia amb raó que “quan cesso gent que ha estat lleial a mi i ha fet un bon servei, no els puc fer agregats culturals perquè no tinc llocs on posar-los”. A Cahner li va donar Revista de Catalunya, va fer com una mena de paquet per a ell.

Era un regal o una mala jugada?

Un regal. Pujol estava dolgut, perquè fins a l’últim dia va estar desfullant la margarida. Va demanar a Guitart que el cuidés. Quan va morir i es va veure que tenia algun problema de diners perquè tenia Curial, la Fundació Coromines, el Teatre Nacional... Es van apreciar sempre.

I al diari no et va fer director.

Al contrari, em va posar a fer l’última guàrdia.

Amb quin director?

El més nefast, que es deia Santiago Ramentol. Quan va arribar ell, vaig ser destituït de cap de Cultura i vaig passar a cap d’Opinió, que era un càrrec de molta menys rellevància.

I amb Vicenç Villatoro?

Quan en Villatoro va ser nomenat director jo vaig ser nomenat subdirector –n’hi havia tres— amb competència sobre Cultura, Espectacles, Ràdio, Televisió i Opinió. Si ens mirem algun exemplar d’aquella època amb la nova compaginació d’aquell dissenyador nord-americà tan famós i un plec de pàgines grogues al mig (que corresponia més o menys a la meva àrea). Aquí va ser on van col·laborar Oriol Bohigas, Vázquez Montalban, etc. A més, Salvador Cardús i altres que ja hi eren.

Acabem parlant del seu adeu?

El diari va entrar en crisi perquè la inversió que es necessitava no va arribar. El diari va fer fallida i es va fer una llista dels redactors als quals es demanaria que marxessin. Quan va entrar en Vicent Sanchis, va prescindir d’en Martí Anglada i de mi, i va fitxar col·laboradors com Salvador Sostres i altres joves.

Perfil

Un periodista memorialístic prolífic

Agustí Pons ha estat director d’Oriflama i Revista de Catalunya (2018 i 2021), va ser redactor a Destino, i té el premi Ciutat de Barcelona del 1991 per la seva columna Figures, paisatges durant molts anys, i la Creu de Sant Jordi, el 2015, entre altres distincions. La seva bibliografia és prolífica, amb obres de poesia, assaig i biografies com ara Converses amb Frederica Montseny (1977), Tretze contes llibertaris (1981), Retrats contemporanis (1991), Deu daus (1991) (premi Joan Fuster d’assaig i Premi Nacional d’assaig), Joan Triadú, l’impuls obstinat (1994), Pere Calders, veritat oculta (1998), Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona (2000); segona edició, 2018 (Premi Serra d’Or de biografies i memòries), Nèstor Luján, el periodisme liberal (2004) (premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries, 2005), Temps indòcils (2007), Cartes a Clara, una periodista del segle XXI (2010), Espriu, transparent (2013) (premi Quima Jaume, de Cadaqués, a la trajectòria literària), 1914-2014: Per entendre l’Europa del segle XX (2014), Bàrbara (2015), Zuric, 1917: Lenin, Joyce, Tzara (2017), i Crònica al marge (2019), entre d’altres. Ara acaba de publicar Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda (Edicions de 1984). Agustí Pons va estudiar a l’Escola de Periodisme de l’Església a Barcelona (1964-1967) i després va convalidar el títol a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid (1973). Actualment viu a Cabrera de Mar.