“L’Avui va sortir en olor de multituds, però era un diari pobre i molt voluntarista”

Jo soc de Figueres, un periodista adolescent que escriu a Vida parroquial, Canigó i El Noticiero Universal, del que el meu pare era corresponsal, i vaig a l’Escola de Periodisme de l’Església a Barcelona el 1967, amb 17 anys acabats de fer. El 1969 entro a Tele/eXprés amb Manuel Ibáñez Escofet i allò és la meva escola. Venia de la tradició de premsa comarcal en català. La meva relació amb l’Avui té a veure amb la preparació del diari. Tot i que tenia una bona relació amb Isabel-Clara Simó i Xavier Dalfó i el seu Canigó, em vaig lligar molt a Presència, de Girona. L’Ibáñez em va encarregar amb 19 anys que tragués tots els corresponsals de tota la vida i posés joves que critiquessin els ajuntaments. Això a aquella edat és un gran estímul, però al mateix temps una responsabilitat molt forta. Vam agafar com a corresponsal de Girona a Narcís-Jordi Aragó, director de Presència, i vam establir una relació molt directa i vaig començar a col·laborar a Presència. El 1974, quan torna a sortir Presència després de la suspensió, organitzem una mena de redacció a Barcelona i jo coordinava un grup en què hi havia en Josep Maria Huertas [Clavería], Jaume Fabre, Rafael Pradas, Lluís Bassets, Lluís Bonada i Josep Maria Muntaner Pascual, lo milloret del moment i molta altra gent. A més, amb Narcís-Jordi Aragó, Pius Pujades i Just Manuel Casero havíem fet l’any 72 el llibre Girona grisa i negra, que va tenir una certa repercussió. Per tant, són uns anys de molta ebullició. Franco encara no està prou malalt. El règim comença a estar sotmès a una pressió als carrers i les fàbriques, i la vida cultural és totalment catalanista i predemocràtica. Molts dels corresponsals que teníem després me’ls vaig trobar a l’Avui. Estaven tots lligats a les petites revistes que sortien. Aleshores vaig començar a anar a fer conferències sobre la premsa en català, la democràcia, etcètera. De tal manera que quan l’any 1975 es crea el premi Avui, i encara no se sabia quan sortiria el diari, jo escric a Presència l’article Premsa catalana, premsa en català, premsa per la democràcia el novembre de 1975.

Justifico i explico la relació del projecte de l’Avui i el desig de tenir diaris en català en relació amb la història riquíssima de la premsa catalana des de mitjans del segle XIX i, sobretot, en la Segona República. I la setmana següent del meu article surt un altre a Presència signat per Josep Maria Puigjaner titulat La premsa en català, una oportunitat de futur. En Puigjaner era el corresponsal de Presència a Madrid, era jesuïta i firmava una secció que es deia Madrid, castillo famoso. Tots dos, sense dir-nos-ho, ens presentem al premi Avui, i el guanyem ex aequo. La Nit de Santa Llúcia del 1975 amb Franco tot just enterrat, al Palau Nacional, on ara hi ha el MNAC, en un acte multitudinari, els premiats, entre els quals estàvem nosaltres dos com a primers premis Avui, vam demanar l’amnistia. Aleshores, al cap d’un mes, en Carles Sentís, que era director general de Coordinació Informativa en el primer govern després de Franco, comunica als promotors de Premsa Catalana que hi haurà permís [per treure el diari Avui]. A partir d’aquí, es posen en marxa de pressa.

L’amnistia dels presos polítics i represaliats per la dictadura. L’amnistia obre la transició, i n’hi ha dues, després d’un indult per la presa de possessió del Rei. La primera, després del nomenament d’Adolfo Suárez com a president del govern és limitada; la segona i definitiva és votada pel primer parlament democràtic, l’octubre del 77, arriba a tothom.

Feia més d’un any que es feia una campanya per l’amnistia promoguda per Justícia i Pau. La Llei de Premsa va ser molt important perquè treu la censura prèvia, manté uns mecanismes de control, però si el govern suspèn una revista això surt l’endemà als diari, de tal manera que està dient que la llibertat de premsa no és tal. Es podien dir moltíssimes coses mentre no posessis en qüestió la naturalesa del règim, cosa que no es va poder fer fins després de la mort de Franco. L’Església de llavors, que era molt oberta, progressista i catalanista, havia demanat l’amnistia també. Justícia i Pau era una entitat eclesiàstica.

Jo els coneixia de l’Escola de Periodisme de l’Església. Ells eren inseparables i havien nascut 15 anys abans que jo. Dels joves periodistes de la postguerra que van haver d’anar a Madrid a treure’s el títol els anys 50, entre els quals hi havia Sempronio [Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs], que era un veterà dels anys de la República, en Faulí i en Cadena eren els més catalanistes. Per tant, no era estrany que ells hi estiguessin posats. Jo els coneixia d’això i, a més, tots dos havien estat fundadors del Grup Democràtic de Periodistes. Els joves, a mesura que teníem el títol, hi podíem entrar. A més, amb en Cadena cada mes ens trobàvem a la Diputació de Barcelona perquè ell anava pel Diari de Barcelona i jo pel Tele/eXprés, i érem els únics que fèiem parlar en català al president de la Diputació.

A finals de gener [de 1976] ens trobem en un acte i en Cadena em diu: “No cal dir que hem pensat en tu, però t’acaben de fer subdirector de Tele/eXprés. Ja sé que em diràs que no. I és més important això que no pas que vinguis perquè a l’Avui seré jo el subdirector”. Jo li dic: “Escolta, Josep Maria, encantat que m’ho diguis i ja saps on soc”.

Era un diari de tarda, liberal i culte. Era el diari de la Gauche Divine, es deia, molt crític. Hi ha fotos de Gabriel García Márquez amb el Tele/eXprés sota el braç.

Jo no hi anava, a Bocaccio, ni molts dels periodistes, però hi havia en Manolo Vázquez Montalbán, Joan de Sagarra, Ramon Barnils, lo milloret de cada casa estava a Tele/eXprés.

Era les dues coses. El director era liberal, en Manuel Ibáñez Escofet, però en aquells temps els periodistes érem molts d’esquerres.

Quedem: “Que hi hagi sort”. I jo vaig seguir al Tele/eXprés. Després del cas Huertas [juliol de 1975], l’Ibáñez Escofet havia tingut un atac de cor i van fer director en Pere-Oriol Costa, que era subdirector. En Pere em va proposar a mi de subdirector. Jo tenia 25 anys, però tots érem molt joves llavors. Hi havia un grup que eren en Xavier Roig, en Josep Maria Casasús, en Josep Maria Sòria, en Joaquim Ibarz i jo que érem l’equip, i vam fer una cosa que després jo vaig intentar portar a l’Avui. Vam dir: “Escolta’m, s’ha mort en Franco i hem de fer un periodisme d’una nova etapa. Hem de reforçar la informació i hem de separar-la de l’opinió”. I vam fer potser la primera campanya publicitària d’un diari que deia: “Tele/eXprés. Información y opinión”. Això va durar poc perquè en [Adolfo] Suárez va pressionar el comte de Godó. Li va dir que això de Tele/eXprés no podia ser, els va molestar molt un editorial escrit per Casasús titulat: Por un puñado de dólares, criticant un acord sobre les bases militars dels Estats Units signat per José María de Areilza.

Es va acabar. En Pere-Oriol Costa es va negar a plegar-se a les exigències que se li feien i va decidir dimitir. Nosaltres ens vam anar a crear un altre diari que es diria Catalunya Exprés [1976-1980], que el va dirigir Jaume Serrats, que després va dirigir l’Avui però havia estat el meu primer redactor en cap a Tele/eXprés. Era un home de l’Ibáñez..

N’hi ha deu. Tele/eXprés, Diari de Barcelona, Mundo Diario, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Solidaridad Nacional, La Prensa, La Vanguardia Española, La Hoja del Lunes i els dos esportius. L’Avui surt en unes circumstàncies complicades, difícil de fer-se un espai propi al mercat.

Aquesta és la qüestió, sí. Era un mercat efervescent, en què en [Jordi] Pujol acabava de fer una operació molt potent que revela quin era el seu interès en el moment. En Pujol compra El Correo Catalán i hi inverteix ell i els seus amics. L’Avui és un diari amb molt poc capital, promogut per comptepartícips i subscriptors i amb unes aportacions de capital molt limitades. L’Avui és un diari pobre. Molt voluntarista. Jo crec que en Pujol veu l’Avui com el diari en català, però el seu diari és El Correo Catalán.

L’Avui va sortir en olor de multituds.

No és l’única, perquè, per exemple, això ho vam aplicar després a Punt Diari. No exactament igual, perquè a Punt Diari no vam fer els comptepartícips sinó que vam fer la Cooperativa Papirus, que és l’invent de Pius Pujades. El 9 Nou i Regió 7 van néixer amb fórmules semblants. Va ser molt novedós, això de l’Avui. El concepte de comptepartícips s’havia d’explicar. Eren comptepartícips i subscriptor. Com que els promotors de l’Avui no tenien diners ni grups econòmics disposats a invertir-hi, perquè ningú hi creia —el món econòmic no va creure en el diari en català, encara avui no hi creuen gaire en els mitjans en català, segons es veu—, la fórmula va ser molt bonica. Jo vaig publicar l’any 76 el meu primer llibre individual que es deia La nova premsa catalana. Ja feia temps que anàvem a fer conferències sobre la importància de la premsa en català i del llibre vaig fer moltes presentacions. Anàvem els diumenges al matí a sales plenes de gent. La gent ens cridava, els corresponsals, els amics... Amb en Faulí i en Cadena ens hi trobàvem sovint.

Als actes oficials no vaig anar-hi mai. Jo no formava part d’això.

És probable.

Sí, ho era, però, és clar, en aquell temps anaves a tots els pobles de Catalunya i els periodistes érem pocs. Encara hi ha gent que em diu: “Ah, tu ets el de la transició?” Hi ha gent que se’n recorda. No hi havia TV3 ni Catalunya Ràdio. Les emissores eren molt escasses. Per tant, els quatre diaris i periodistes que hi havíem...

Aquest llibre és de 1983, però encara fèiem molts bolos. Recordo els contactes amb la gent de Regió 7 i d’El 9 Nou. Recordo que en Josep Masoliver de Vic em va dir: “Saps què ens passa? Ens llegeix la Guàrdia Civil”. Collonut! “No ens ho pensàvem pas”. Aquella etapa va ser molt vibrant.

La millor etapa de la meva vida és el Tele/eXprés. Del juny del 69 al novembre del 76.Ara, l’etapa de l’Avui per a mi va ser molt important: del maig del 80 a l’agost del 82. Dos anys i escaig.

Jo sabia qui era perquè era del món de la revista catòlica El Ciervo. Era de la família Gomis, que era una gent molt interessant. En Maluquer no va treure el títol amb nosaltres, se’l va treure a l’Escola Oficial. El [Llorenç] Gomis i la seva dona, Roser Bofill, eren de l’escola del CICF [Centre d’Influència Catòlica Femenina] i ens coneixíem d’allà, hi havia molt bona relació. Per tant, jo sabia qui era en Jordi Maluquer. Quan en Jordi passa a ser director de l’Avui molt sovint ens trobàvem a dinars de directors, i ens vam caure bé de seguida. Quan en Serrats [director de Catalunya Exprés] no podia, hi anava jo. D’altra banda, t’he de dir que al Catalunya Exprés jo feia una columna diària política en català que es deia Notes de Societat. Amb en Maluquer vam coincidir en conferències i taules rodones. A la Universitat d’Estiu de Prada, els primers temps. Fins i tot ens vam trobar la meva dona i jo amb ell i la seva primera dona, la Mireia Ferrer, germana de la Concepció Ferrer, que va ser diputada, fent cua a Perpinyà per veure Emmanuelle. [Riu] Allà hi era tothom, et trobaves coneguts.

Quan Catalunya Exprés es va acabar, quan el grup Mundo va fer fallida, em va dir: “Vols venir a l’Avui?” I li vaig dir: “Home, encantat. No tinc feina i perquè és l’Avui”. És un diari que jo estava destinat a anar-hi.

Vibrants. Amb en Jordi ens vam entendre molt bé.

Sí, ho era. En Jordi no havia treballat mai en cap diari, no tenia cap experiència. Va ser el primer cas d’un director que arriba com un director polític. Ell havia estat conseller delegat, és un dels pares de la criatura.

N’hi ha hagut d’altres, de directors així. En Paco Noy, que va ser director de La Vanguardia, era un professor d’universitat. Però en Jordi tenia una idea de diari. I la vam compartir.

Jo al Tele/eXprés m’havia format amb l’Ibáñez, i venia del Catalunya Exprés, que era un diari molt innovador. En Jordi volia reforçar la informació. Volia que l’Avui fos un diari normal. No estic dient que abans no mirés de ser-ho, eh. Jo de l’Avui coneixia l’Agustí Pons, d’El Noticiero, de quan teníem 18 anys. L’Antoni Ribas era corresponsal a Vilafranca; en Jaume Comellas, a Terrassa; en Joan Subirà, a Granollers... Hi havia en Josep Gifreu, la Rosa Piñol, coneixia la Maria Favà, en Ramon Serra, en Joaquim Parramon... Quan vaig arribar a l’Avui estava a casa. Amb en Jaume Vilalta [gerent] ens coneixíem d’anar a fer actes. L’Avui era el millor que em podia passar en aquell moment i em va fer molta il·lusió.

Sí, l’únic. En Cadena va firmar com a director, però ell ja deia: “Jo no seré el director”. Va resultar que el tapat era en Faulí, cosa que no ens va sorprendre. Faulí era el periodista nacionalista de pedra picada.

Estem dient el mateix, doncs. Però en Faulí va durar un any i mig. Per un diari nou que ha nascut de manera improvisada i ràpida que al director el treguin al cap d’un any, per a la redacció és desmotivador. Finalment, en Cadena també surt, i en Maluquer es queda sol sense cap experiència de diaris amb dos redactors en cap, que eren Josep Maria Orta i Josep Playà Montaner, i els caps de secció. En Jordi em va demanar que jo fes la direcció de la informació, i l’acord a què vam arribar fàcil va ser: “Mira, jo em cuidaré de l’opinió, i tu de la informació”. Ell tenia una idea de diari. La idea que havíem tingut al Tele/eXprés. Mort Franco, el crèdit d’un diari és per la capacitat de fer una bona informació. Vol dir tenir fonts pròpies, no necessitar les agències i no limitar-te al seguiment del dia a dia. Sinó poder anar més enllà. En Jordi va seguir portant l’opinió de l’Avui, que era un món.

L’opinió no feia vendre diaris.

Sí, però la secció d’opinió de l’Avui d’aquells anys era molt àmplia, diversa i amb un pluralisme notable. Un pluralisme en tot l’espectre polític del catalanisme, del socialisme català, el comunisme català, Convergència, Unió i Esquerra que era una cosa molt petita, però a més tenien entrada tots els extraparlamentaris: el PSAN, el Front Nacional de Catalunya... Això ho portava en Jordi molt bé i era un patrimoni i un llast al mateix temps. Ell ho havia de cuidar i ho feia molt bé.

En Cadena era una persona molt respectada, va tenir un paper molt important en la fundació del diari, però no es devien entendre amb Maluquer, no en conec els detalls. Jo em vaig sentir molt ben rebut.

En Maluquer és un fundador del diari i jo no soc estrany en aquell món. Jo aporto una experiència en la gestió de redaccions que en Jordi no tenia. Això és un fet objectiu, i per això em crida. Jo em sento ben rebut, sí. Al marge de casos concrets perquè has de prendre decisions, i quan jo arribo intentem aprofitar gent que està desaprofitada. Per exemple, en Joan Rendé, que és un gran escriptor, estava col·locat en unes feines rutinàries que rendien molt poc, a ell mateix i al diari. Li vam proposar d’escriure una secció diària que ell firmava com a Doctor Scopius. Quan ho vam comunicar a la redacció no tothom ho va veure clar. Vam intentar treure el millor de cadascú parlant molt amb tothom. Per exemple, quan l’Emili Álvarez Moliné, que va morir jove, se’n va anar de cap de premsa de la Generalitat. Va quedar buida la seva plaça de cap de secció de Països Catalans, què vam fer? Vam portar en Lluís Bonada, que era un company del meu curs i venia del Diari de Barcelona. Posteriorment quan l’Agustí Pons se’n va anar amb el conseller de Cultura Max Cahner, en Bonada va passar cap de la secció de Cultura, i vam agafar com a cap de la secció de local l’Enric Company, que després va passar a El País. El diari era molt precari, eh. Hi havia unes seccions potents amb pocs redactors. Eren Política, amb Antoni Ribas, Josep Gifreu i Montse Radigales; Espanya, amb Pau Camps, Mercè Ibarz i Laura Palmés; Món, amb Antoni Reig i Montse Besses. Lletres era molt potent, però Esports era una secció molt prima, però allà vam incorporar en Ramon Besa, atenció.

Hi havia dos capellans d’esquerres que eren en Joan Llopis i en Joan Gomis, que es tornaven un dia cada un, molt representatius del clergat del moment. Ens vam dedicar a reforçar el diari i després la primera cosa que vam fer va ser dir: “Hi ha fets que els hem de cobrir per nosaltres mateixos”. Després vam dir: “Hem de tenir corresponsals de debò, d’staff que diria la premsa britànica. Per exemple, vam enviar la Llúcia Oliva a cobrir el casament de Lady Di amb el príncep Carles d’Anglaterra. Va ser de les primeres coses que vam fer. Després la vam enviar a l’Argentina per la guerra de les Malvines. Vam aconseguir algun dineret per fer-ho, això en Jaume Vilalta ho va entendre sempre bé.

Ens coneixíem i vam tenir una relació durant molts anys. Hi havia un ambient a l’Avui molt familiar. Un ambient de pioners. Tots junts s’havien posat l’hivern del 76 a posar en marxa el diari. Jo no hi era en aquell moment però formava part d’aquell món, saps què vull dir?En Jaume [gerent] amb en Jordi [director] es van entendre molt bé i hi havia moments que s’havien de fer esforços i treure algun diner per fer alguna cosa. Al judici del 23-F amb la Mercè Conesa a Madrid li vam dedicar dues pàgines cada dia, no el podíem fer d’agències. Havíem de trobar una periodista amb formació jurídica, llicenciada en Dret, i vam localitzar la Mercè Conesa, que va ser una gran periodista i va morir sent redactora d’El Periódico. Enviar-la a Madrid, amb el 23-F i el que havia passat, era important, eren moments de gran excitació.

Potser n’hi va haver alguna el mateix dia, no ho sé, però jo recordo perfectament que estava a la meva taula a mitja tarda, a l’hora de la màxima tensió de la redacció, i en Pau Camps em ve i em diu: “Jaume, acabo de sentir per la ràdio que acaba d’entrar la Guàrdia Civil al Congrés”. Què dius? Aquell dia vam acabar a les cinc de la matinada.

En Josep Maria Sanmartí, que era el corresponsal, i no podia sortir del Congrés dels Diputats. I ara què farem? Jo havia llegit feia poc La novel·la del besavi, d’August Pi i Sunyer,sobre Francesc Sunyer i Capdevila, que va ser ministre, i narra l’entrada del [general Manuel] Pavía al Congrés dels Diputats el 1873, que va ser el final de la Primera República. Jo venia d’una escola en què quan hi ha una notícia important has de pensar què pots afegir-hi.

Exacte. Llavors vam publicar l’endemà dues pàgines de l’August Pi i Sunyer explicant això, que era el que més s’acostava. Explicar el que passava aquell dia era molt difícil, amb els periodistes tancats també al parlament.

No t’ho sabria dir perquè el fet és que estàvem fent el diari, i quan tu estàs fent el diari mentre el facis vol dir que tot va bé. Home, quan et diuen que Televisió Espanyola deixa d’emetre la programació normal perquè hi ha uns militars que l’han intervinguda, penses que aquí passa alguna cosa. Quan Milans va fer sortir els tancs a València vam estar pendents del Rei. Fins que no digui res no ha passat res. I quan de matinada va dir el que va dir, va ser un bàlsam. Respirem i l’endemà va ser un dia normal.

Jo crec que els militars no sabien ni que existia, la premsa en català. Tinc una anècdota d’una visita que vam fer els directors a un vaixell de l’Armanda al port de Barcelona, i quan em van presentar a l’almirall va dir: ¿Cómo?” I jo, “Sí, soy del diario Avui que es en catalán”. “¿Y cómo se llama?” I jo: “Mire, en español sería ’Hoy’, y en catalán es Avui”. No érem un diari important per aquells militars. Després de l’Avui havia sortit Catalunya Exprés i, sobretot, El Periódico.

El País va sortir quinze dies després de l’Avui. D’alguna manera, la idea d’en Jordi Maluquer i meva era que l’Avui no té els diners d’El País però podem tenir la intel·ligència periodística suficient com per fer-nos respectar. El secret està en treballar molt més la informació, ser molt més exigents i ens vam proposar, però no es va arribar a fer, enviar tres corresponsals: un a Brussel·les, un a París i un altre a Washington. A París hi havia d’anar la Montserrat Besses.A Brussel·les, en Joan Nogués. I a Washington o Nova York hi havia d’anar la Llúcia Oliva. Tots tres hi van anar després, per TV3. Això estava damunt la taula quan l’estiu del 82 les coses van acabar. Intentem que el diari en català sigui un diari competitiu. Ja que no pot ser amb el capital que no té, com a periodistes sí i tots ens hi vam sentir molt compromesos.

En Jordi tenia una idea de diari i una idea d’independència del diari. En Jordi era un gran lector de Le Monde, i teníem clar que allò no podia ser Le Monde, sinó que més aviat havíem de ser The Guardian. En canvi, estava molt orgullós de l’acord a què va arribar amb Le Monde diplomatique. Va arribar a un acord amb el seu director, Claude Julien, i l’Avui publicava traduccions de Le Monde diplomatique. En Jordi no tenia ofici, però tenia una cultura periodística.

No. Pensava en gran. En Jordi va ser un bon director. En l’època d’en Jordi hi va haver coses importants. El canvi de local. Vam passar d’un espai d’El Noticiero a una planta sencera de l’edifici d’El Correo, al carrer Consell de Cent [on hi hauria El Periódico]. I un cop allà es va fer el primer redisseny de l’Avui. Era el 1981 i el van fer Salvador Saura i Ramon Torrente. Vam passar d’un diari molt primitiu tipogràficament a un diari molt elegant.

No encara. Va venir més tard. Ningú feia servir gaire color encara. També vam fer un suplement que es deia Art i lletres que era molt bo.

L’Agustí Pons, inicialment. Recordo unes reunions amb dos personatges tan diferents com Joan Triadú, que tenia una gran influència en el diari per molts motius, i la Maria Aurèlia Capmany. Art i lletres i el redisseny són actius de la direcció de Maluquer. Però per mi el principal actiu és que tenia una idea de diari.

Això té altres explicacions.

Jo crec que per raons polítiques. El Jordi és director a partir del 77. En Cadena [subdirector] encara dura fins el desembre del 79. Jo vaig entrar el maig del 80. Maluquer va estar uns mesos sol. Què passa el març del 80?

Exacte. Qui és el president del consell d’administració de l’Avui?

Qui és l’Antoni Subirà?

Està casat amb una neboda d’en Pujol, però és diputat i president del grup parlamentari de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya..

O seria pensable si això vol dir alguna cosa.

No tots, però n’hi havia força. Tothom sabia qui eren i a quin partit pertanyien. Tot depèn de si el periodista que milita en un partit és capaç de mantenir una posició professional correcta.

Era un moment d’inici de la democràcia. Els periodistes, i a l’Avui n’hi havia, que eren del PSUC tothom sabia qui eren. Però jo no recordo en l’època de l’Avui que tinguéssim problemes en aquest sentit. Tots sabíem qui era del PSUC, de Nacionalistes d’Esquerra o qui era de Convergència.

Maluquer ja ho era, i llavors Pujol guanya les eleccions. Aquell és un diari pobre i en aquell temps encara no estaven regulats els ajuts. Per tant, és evident que l’Avui en aquella situació esperava coses de la Generalitat. Si algú podia ajudar l’Avui era la Generalitat, i suposo que d’una manera o altra se l’ajuda.

Doncs que l’Avui té un altre horitzó. La major part dels fundadors de l’Avui són gent del món nacionalista. L’Espar Ticó, per exemple, és una persona destacada de Convergència. El president Josep Tarradellas donava suport a l’Avui, evidentment. Però quan guanya Pujol, intervé al diari. Truca.

Truca. Recordo una trucada un dia que Maluquer no hi era, em passen el president Pujol i em va dictar un editorial sobre la LOAPA. No calia que em digués el que em va dir, perquè era evident el que s’havia de dir de la LOAPA.

La presidència de Pujol i la presidència del grup parlamentari de Convergència i Unió [Antoni Subirà], tot i que la secció de Política feia una informació rigorosa, alguna cosa significava. I saps què va significar?

Que es va promoure la creació d’una Fundació Catalana de Comunicació que havia d’incloure El Correo Catalán, l’Avui i una possible cadena de ràdios locals privades que havia de ser la Cadena 13 amb Ràdio Avui com a emissora de capçalera. Hi ha una operació de fer un grup de premsa i ràdio catalanista però el promou en Subirà, des de Premsa Catalana i d’acord amb El Correo Catalán, que era el diari de Pujol.

Quan plega Maluquer és una situació molt estranya. Maluquer està a la corda fluixa, val? I a mi l’Antoni Subirà em proposa de substituir-lo com a director.

Jo li dic que no. Jo li dic que en Jordi és el meu director, el meu amic i, per tant, jo no puc entrar en aquesta conversa.

Em van fer aquesta proposta. Principis del 82. Un dia Antoni Subirà em porta a dinar a la Font dels Ocellets, perquè ell donava classe a IESE, per parlar d’això. I jo li vaig dir: “Antoni, el Jordi és el director, jo soc el seu càrrec de confiança i, a més, és el meu amic. Jo no puc parlar d’aquest tema amb tu.”

Sí. I em va dir: “Jaume, jo sé que estic a la corda fluixa”. I llavors de cop li troben feina. En Jordi era molt amic d’en Cahner. Aquell és un món que políticament no és el d’ara.

És més fluid, és un món més fluid. Ara els partits estan formats per persones que són funcionaris de partit, que només acabada la carrera ja han entrat al partit i no han treballat mai a l’exterior. Aquell és un altre món. I en Jordi era un home de cultura i era amic d’aquest i de l’altre. I en Cahner li ofereix d’anar de director general de Música [de la Generalitat]. A ell li ofereixen una feina fora i ell accepta. De facto, el treuen, però formalment li ofereixen això i ell diu: “Ja ho entenc, vinc”. En Jordi tenia una idea de diari que no era la que ells volien. A més, s’apropaven les segones eleccions [al Parlament]. I en Pujol, que havia guanyat per sorpresa, volia seguir i controlar les coses.

No. Per contracte jo havia de ser el director en funcions. I em diuen que no seré jo el director en funcions. Que ho serà l’Emili Álvarez Moliné, que acaba de tornar de la Generalitat. Tu llegeix tot això.

Un se’n va a la Generalitat i després torna. I a mi, que feia uns mesos m’havien ofert la direcció, ara no m’accepten ni com a director en funcions que per contracte era el que tocava.

Exacte, exacte. I ja que jo havia dit que no, havien de buscar algú. I jo li vaig dir a Jaume Vilalta [gerent]: “Jaume, tenim un contracte que diu que una de les funcions del subdirector és substituir el director en la seva absència. Què passa? Si nomeneu l’Emili de subdirector esteu incomplint el contracte. Què hauré de fer jo? Si no em voleu, rescindiu-me el contracte. Jo vull marxar sent amics.” I vaig marxar sent amics. El més bo del cas és que en Serrats era amic meu.

Personalment sí, però en aquell moment encara no sabíem qui seria el director.

No, no. Jo vaig fer valdre la meva posició.

Jo no sabia qui venia. Si tu ets el subdirector i incompleixen el contracte, quina confiança pots tenir amb ells de cara al futur? Jo havia de quedar de segon de l’Emili que és un bon noi però que ve de la Generalitat a controlar el diari? Aleshores em van rescindir el contracte. I passat això van posar en Serrats. I ell, que era amic meu, em va dir: “Jaume, vull que escriguis cada setmana al diari”. I hi vaig escriure cada setmana mentre va ser el director.

Crec que fins que en Faulí, que havia estat a la Generalitat, va tornar a la direcció i va dir que, com que jo ja era cap de premsa de l’Ajuntament de Barcelona, era incompatible fer una columna, tot i que jo no hi parlava de Barcelona ni de res que ho fes incompatible.

No encara, no. Quan plego de l’Avui soc subdirector d’El Món, que és un setmanari que es publica entre 1982 i 1987. Després faig d’assessor de premsa d’en Raimon Obiols a la segona campanya autonòmica contra en Pujol. Obiols era un candidat [del PSC] imprevist que ja tenia un cap de premsa, en Siscu Baiges, però necessitava un reforç de la seva projecció pública. Després vaig anar amb en Joaquim Nadal a la Federació de Municipis de Catalunya, i a finals del 1985 vaig anar amb en Pasqual Maragall de cap de premsa de l’Ajuntament de Barcelona. Hi vaig ser allà fins a l’obertura de la Universitat Pompeu Fabra. Hi vaig entrar el setembre del 1992. Em vaig jubilar el 2020 i ara soc catedràtic emèrit. A part, soc membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2014. Soc el president de la secció de Filosofia i Ciències Socials des del 2020 i vaig ser reelegit l’any passat.

Aquesta secció hi ha 28 membres numeraris i després hi ha els emèrits, que jo ja ho soc. Aquí hi ha antropologia, comunicació, dret, economia, filosofia, geografia, pedagogia i psicologia, sociologia i ciència política. A l’actual consell de govern també hi ha un pedagog, una psicòloga i una politòloga.

Ja t’ho diu a l’entrevista que li vas fer, sí. No hem d’oblidar l’aventura posterior de El Observador, també en castellà, per fer mal a La Vanguardia.

Nosaltres érem un diari menor per ells. De nosaltres s’esperava l’obediència deguda. No érem cap problema. No comptàvem gaire. L’aspiració d’en Jordi [Maluquer] i meva era que l’Avui fos un diari de primera lectura. I sabíem que hi havia subscriptors que el rebien però no el llegien. El problema de l’Avui era com passar a ser un diari competitiu i no ser només un diari patriòtic.

No, i m’agrada saber-ho, això diu bé de Faulí, perquè a Pla se li continuava negant el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però Pla ja era molt gran i estava poc actiu.