Els 24 inquilins del número 37

No va ser la llamborda brillant, una placa de llautó, incrustada al paviment al camí d’accés de l’edifici ni l’espelma que s’hi encén cada 9 de novembre, sinó el forat a l’estuc del sostre del pis que acabava de comprar. La historiadora i editora Ingke Brodersen (Barmstedt, 1950) feia mesos que, fastiguejada del procés de buscar pisos, va entrar amb ganes d’enllestir-ho ràpid al quart pis de l’edifici frontal del número 37del carrer Berchtesgadener, al barri de Schöneberg, a Berlín. L’anomenat Barri Bavarès, alçat a principi del segle XX, és curull d’edificis modernistes on es van construir pisos burgesos amb bany i calefacció central. “No vaig dedicar més que una ullada fugaç a les parets de miralls, les columnes de marbre i els adorns Art Nouveau del vestíbul d’entrada”, assenyala al llibre Adéu, Martha, editat per Comanegra , en què explora l’urbanisme antisemita, una qüestió poc coneguda de l’horror de què més coneixement tenim.

El marbre i els adornaments modernistes, “testimonis d’un passat de classe alta”, com escriu Ingke Brodersen, no eren la memòria de l’edifici. La intrahistòria es concentrava en el forat a l’estuc del sostre que, dues setmanes després de la primera visita i en un pis buit en espera de ser moblat i de convertir-se en una llar, la nova propietària va veure il·luminat, de nit, pels fars d’un cotxe, que es projectaven per la finestra, just abans d’adormir-se en un matalàs d’aire amb un sac de dormir amb la filla petita. La llum, com si fos el focus d’un interrogatori, es va concentrar en aquell forat i en la mancança que posava al descobert, la d’una part gran de la cantonada de la garlanda de rosetes. Aquella primera nit, la historiadora es va preguntar, si eren els danys causats per una bomba o simplement deixadesa dels anteriors propietaris.

El 10 d’agost del 1942, la Gestapo va entrar per la força al quart pis del número 37 del carrer Berchtesgadener per endur-se Clara Marcus i deportar-la. Amb Bertha Sternson eren les dues rellogades, a la força, obligades a marxar de casa seva, de Martha Cohen, excel·lent pianista, vídua, el nom de la qual apareix a la llamborda de llautó daurat i filla de Louis Lewandowski, compositor de la música que sona a les sinagogues. La Gestapo tampoc va trucar a la porta, l’1 de setembre del 1942, quan Clara Marcus ja havia mort a Treblinka, per endur-se, empenyent amb la culata del fusell, la pianista. Tenia 82 anys quan la van enviar a Theresienstadt inclosa en l’anomenat “54è transport d’ancians”. Havia fet nombroses addicions al testament per evitar que els seus béns, entre els quals un piano de cua Steinway que es va valorar en 1.500 reichsmarks, caiguessin en mans dels nacionalsocialistes. El 12 de setembre del 1942, es va certificar mèdicament la mort de Martha Cohen a l’edifici Q 602, habitació 06 del camp. Les cendres del seu cos es van llançar a l’Eger.

L’última inquilina del quart pis del número 37, Bertha Sternson, va rebre una carta pels volts de desembre del 1942 en què se li ordenava “la seva emigració”; era el pas previ a la deportació a Auschwitz el 14 de desembre del 1942. Abans, però, havia de lliurar el seu equipatge l’11 de desembre del 1942 a un allotjament col·lectiu. Era on la Gestapo examinava meticulosament les maletes per rapinyar rellotges de butxaca, plomes estilogràfiques i objectes de valor.

El piano de cua Steinway de Martha Cohen, la butaca entapissada amb seda de Lió de Betty Rechnitz, regal del seu pare, i la màquina de cosir Singer d’Edith Jacob són elements significatius, de valor, per als residents jueus de l’edifici i que l’autora ha utilitzat en la reconstrucció de les vides particulars. “No volia que apareguessin només com a números de transport, com a certificats de defunció, com a víctimes, humiliades i impotents”, hi afegeix.

Ingke Brodersen va fer una exhaustiva recerca per recuperar les vides dels 24 inquilins d’aquest antic “edifici jueu”, tant dels que van morir com dels que van sobreviure en la diàspora. “Ara, sabem molt sobre aquesta època assassina”, assenyala. L’objectiu del llibre, de relat amè, gens historiogràfic, és que aquest “coneixement indispensable” no deixarà de ser “abstracte i distant” mentre no es faci recognoscible amb una cara, audible amb una veu, mentre no hi despleguem relats de vida.