Una butaca per a Merche Mar

Merche Mar, que va morir dijous, es va convertir en la veu dels artistes que reclamaven una solució per a El Molino. Va fer-ne difusió amb gales que es prodigaven arreu. L’espectacle de revista necessitava el seu cap i casal del Paral·lel. La companyia Le Croupier la va integrar en la seva croada a favor dels cuplets. A la seva empatia personal i camaraderia entre caixes, s’hi sumava una divertida llengua afilada quan baixava a la platea i perseguia aquell qui volgués intervenir en una dialèctica, sovint, sicalíptica. Dissabte es va fer, precisament, l’estrena de Sicalíptiques al Centre de Gràcia (una sala que ella també freqüentava). L’estrena es va convertir en un senzill homenatge quan Mont Plans va arrencar la funció dedicant-l’hi i comentant que li havien mantingut reservada una butaca a platea. El muntatge, que és una producció de la Xarxa de Teatres dels Ateneus de Catalunya, voltarà per una trentena de municipis de Catalunya. De moment, no hi ha prevista estada a Barcelona (com passa, habituament, amb aquests muntatges). Estaria molt bé que signifiqués una incorporació del cabaret al programa del nou Molino (obert, principalment, com a club de jazz i amb una nit dedicada a monòlegs en català).

Sicalíptiques és una nova reivindicació al cuplet. Des del 1917, Rossend Llurba va escriure la primera lletra en català. Gràcies a aquest corrent, el Paral·lel va ser una eficaç eina de popularització de la llengua, fins als anys trenta. El cuplet, se’l relaciona amb la lletra eixorivida i la interpretació trempada i picant (ara ensenyant una cama, ara destapant-se una espatlla). Però, tal com reivindica el director i estudiós dels moviments de l’espectacle del Paral·lel, Xavier Albertí, aquesta cançó va ser un dels primers espais on van aparèixer les denúncies de les dones. El cuplet va fer tremolar les bases sobre les quals s’assentava el poder de la religió, l’empresariat o la jerarquia militar. Hi van emergir veus d’artistes que cantaven “no m’has de dir amb qui m’haig de casar, o en què puc treballar”. A través de la cançó lleugera i de tonada enganxadissa, denunciaven la corrupció política o reivindicaven les formes polítiques més llibertàries (com ara la cançó Comunista). Si Mont Plans explica que ha passat de filla de la portera a cupletera, Aina Sánchez celebra el voleiar de faldilles de joves parelles al capvespre al Rompeolas. (Merche) Mar ho devia aplaudir, des d’on fos. La gira de Sicalíptiques és llarga.