Ingrid Guardiola treu les vergonyes dels protocols

En la presentació del nou llibre de l’assagista Ingrid Guardiola, La servitud dels protocols (Arcàdia), a la Llibreria 22 de Girona, l’artista i professor de la Universitat Pompeu Fabra Roc Parés va expressar la seva admiració pel gran nombre de citacions que conté i que s’havia entretingut a comptar: més de set-centes, “entre dues i tres per pàgina”, que justifiquen l’absència d’un índex onomàstic que “hauria estat quasi tan extens com el llibre mateix”. I el més prodigiós de tot, va afegir, és que totes són pertinents. “La majoria dels autors citats, des dels clàssics grecollatins als pensadors actuals, és poc probable que s’haguessin llegit entre ells, però l’Ingrid sí que els ha llegit a tots, i se’n serveix per pensar la cultura del nostre temps amb una insòlita profunditat”. L’abundància de referències enlluerna però, per sort, no aclapara gràcies a “la delicadesa” de l’escriptura d’Ingrid Guardiola, que segons el mateix Roc Parés “fa una crida a la consciència enfront de la maquinària unificadora que està regint fins i tot les relacions entre les persones amb un llenguatge preciós, que no cau mai en el pamflet ni el moralisme”.

La servitud dels protocols, en què l’autora porta al present el títol del cèlebre assaig del segle XVI d’Étienne de La Boétie sobre La servitud voluntària, aborda en efecte una dissecció detallada sobre la creixent burocratització de la vida, el capitalisme instal·lat a les xarxes, els sacrificis psicològics i corporals que ens autoinfligim per respondre als estàndards de rendiment i acceptació homologats pel poder i el capitalisme, el culte als èxits rutilants i efímers, la comercialització amb la vida privada com un terreny per a la invenció d’una predestinació màgica mentre que al capdavall “estem més a prop de la petita venedora de llumins que de la Ventafocs”, com diu Guardiola, que ha estructurat el llibre en una primera part “més antipàtica però necessària”, al voltant del contracte social heretat de Rousseau, i una altra en què aborda la relació amb les màquines.

No hi ha gaires respiradors, en aquest llibre que ens posa davant un mirall que, de tan quotidià, de tan “normalitzat”, com se’n diu ara, ens ha tornat cecs als seus efectes castradors i pèrfids. El diagnòstic que en fa Ingrid Guardiola és implacable. Amb el teló de fons de la pandèmia de covid-19 i “l’expansió de la violència institucional” i la “regimentació dels cossos” que la va seguir (aquest va ser el tema del seu llibre anterior, Fils, també a Arcàdia, en conversa amb Marta Segarra), el nou assaig d’Ingrid Guardiola “ajuda a desxifrar els codis de la societat en la qual ens movem”, com va dir en la mateixa presentació a La 22 l’escriptor Josep M. Fonalleras, que l’ha llegit també en clau política per “la incidència que aquests mecanismes de control que encarnen els protocols tenen en les nostres vides” i que, a diferència del ritual, “estan desproveïts de capital simbòlic, de transcendència, són antiartístics”. Fonalleras, que va remarcar “l’auge importantíssim que ha experimentat l’assaig en català escrit per dones”, esmentant, entre altres escriptores, Marina Garcés, Blanca Llum Vidal o l’al·ludida Marta Segarra, va rendir-se, com faria Roc Parés, al desplegament reflexiu i estilístic d’un llibre que “situa la nostra filosofia a un altíssim nivell” i sovint, va dir, “des de la pròpia pell”, parlant de la seva experiència amb la burocràcia, la navegació per les plataformes digitals o contraposant, com també va assenyalar Roc Parés, el seu vell escriptori a la virtualitat del no-lloc que acaba sent el dispositiu de la pantalla.

Ingrid Guardiola, que va reunir més de mig centenar de persones a la presentació a Girona, va desmentir que l’origen del llibre tingui una relació directa amb els entrebancs administratius que ha trobat en el càrrec que ocupa des de 2021 en la direcció del centre d’art contemporani de Girona, el Bòlit, a pesar d’admetre que plegarà al maig perquè “no tolero la dimensió burocràtica asfixiant que comporta”. En realitat, Guardiola, que es va definir com una “drapaire de la història”, aplegant deixalles com qui llegeix el futur al pòsit del cafè i intenta posar ordre al caos, treballa en aquest llibre des del 2019, va dir, amb unes quantes preguntes prèvies a l’experiència al Bòlit: “Què passa quan els processos vitals dialoguen amb les màquines? Per què desitgem coses que ens fan mal? Com és que en una societat tan tecnificada hem deixat de fer-nos preguntes?”

Sobre la seva implicació personal en allò que escriu, va replicar afectuosament a Fonalleras que certament parteix de la seva pròpia experiència –i “dels territoris imaginaris que la literatura fa possibles”–, però “amb la voluntat de transformar-la en una cosa diferent” que ajudi a comprendre com hem acceptat sense crítica aparent “un entorn tan profundament hostil que limita les nostres possibilitats de vida”. En aquest àmbit situa també la dicotomia entre progrés i nostàlgia, que considera una malaltia de classes privilegiades, com a derivació de la malenconia romàntica, però que avui conflueix en un sentiment semblant: “La consciència d’haver perdut la intimitat amb el món.” I malgrat tots els elogis per l’altura intel·lectual que desprèn cada una de les pàgines del seu assaig, va declarar, sense cap falsa modèstia: “No soc pas filòsofa, perquè no m’interessen els sistemes, sinó les coses.”