“Te’n fas creus, dels calés que va dilapidar aquesta gent sota el franquisme pel català”

Molt fàcil. Cata­lu­nya ha tin­gut sem­pre una mala relació amb els diners. Hi ha molta gent que és capaç de fer-ne molts, però aquí no passa com als Estats Units, on el diner és ido­la­trat i s’implica en cau­ses cul­tu­rals. Aquí sem­pre hi ha hagut una mala relació entre l’empre­sari i la gent de baix que vol fer coses, i a l’inrevés. En casos com el de l’Avui hi són tots, i bé que es neces­si­ten diners per fer coses. Aquesta gent sap tro­bar la manera que tot això casi bé perquè, en rea­li­tat, ningú hi sobra, aquí. És la vella dis­puta entre dre­tes i esquer­res. Però en aquests moments de cre­ació d’enti­tats això casa bé. Passa amb Òmnium, el català a l’escola, Ramon Fus­ter i la cre­ació de Tagore, els pares s’hi ’impli­quen; passa quan es fan coses. Això de les dre­tes i les esquer­res em con­fon molt. A l’hora de fer aques­tes bio­gra­fies t’ado­nes que tots es neces­si­ten a tots per fer coses. La impli­cació del Paco Can­del, que era un pobre de solem­ni­tat, ho explica tot. Com és que en Paco Can­del i en Jordi Pujol fos­sin tan amics?

Sí. Can­del és amic de tots. I, en el fons, Jordi Pujol també ho és. S’ha expli­cat mala­ment. S’ha expli­cat des del punt de vista par­ti­dista. Cal ampliar la figura.

Estan a la mateixa dimensió social. Per això em costa enca­se­llar un Jordi Pujol de dre­tes. Jo no el veig així, és molt més ampli. De la mateixa manera que els can­de­li­ans es van quei­xar o es van sor­pren­dre de veure’l de la maneta d’en Jordi Pujol. Què fan junts? Fan país i l’Avui. Una nació neces­sita un mitjà de comu­ni­cació propi. És una estruc­tura d’estat. És per això que després creen TV3.

Traïts no, però sor­pre­sos sí. Hi ha una ves­sant de Can­del que, evi­dent­ment, toca un PSUC comu­nista. Al fran­quisme tots eren comu­nis­tes. El PSUC va ser el gran llui­ta­dor anti­fran­quista que avui segu­ra­ment ens per­met par­lar en català a la majo­ria. Va ser un par­tit extra­or­di­nari sota el fran­quisme. Per què després del fran­quisme el PSUC no va fun­ci­o­nar?

Això ens ha de fer pen­sar molt. Hem de pen­sar que l’Avui, i això és impor­tant, creix i neix sota el fran­quisme.

Sí? Està a les escor­ri­a­lles? Això que el fran­quisme estava molt fluix... En el sen­tit que estem expli­cant aquesta història, en què el català encara està per­se­guit i Cata­lu­nya encara està cas­ti­gada i empre­so­nada, jo penso que més que res­tar-li èpica cal pen­sar que el fran­quisme encara està molt pre­sent. Encara hi ha gent a Madrid que al rebe­dor de casa hi té el Franco; jo ho he vist, això. Som al 2025. Tant és així que la Tran­sició no ha fun­ci­o­nat. El cop d’estat “fallit” del Tejero tenia aquest objec­tiu: fer que tota aque­lla esquer­ra­nit­zació del Congrés espa­nyol tornés a con­ver­tir-se cap a una dreta emmas­ca­rada. Només has de veure avui dia en què s’ha con­ver­tit en Felipe González, no?

Pla i Dalí eren dos grans artis­tes, però a nivell per­so­nal, de cate­go­ria humana, pot­ser no eren el bo i millor de la terra, no? Per ser un gran escrip­tor no cal ser una gran per­sona. Has de ser un gran artista. No estic dient que Pla i Dalí fos­sin males per­so­nes, però pot­ser política­ment van ser ali­ats d’un sis­tema no democràtic. En Picasso era un mal­trac­ta­dor i és un dels pin­tors més grans que hi ha hagut mai. No té res a veure. Entenc per­fec­ta­ment el que vol dir en Josep Maria Figue­res i té tota la raó. Evi­dent­ment en Dalí i en Pla estan sota sos­pita perquè, en fi, no es pot dir que en el seu moment fos­sin gaire democràtics, més aviat fran­quis­tes. No casen amb aquesta idea d’un Avui democràtic, cata­la­nista i en pro de la cul­tura d’un país escla­fat.

Una mun­ta­nya. Par­lava sobre­tot de la pobresa, els mar­gi­nats... té un obi­tu­ari sen­sa­ci­o­nal quan mor el doc­tor Car­les Ribas Magri, que és el metge dels pobres. Un pedi­a­tre de la zona alta de Bar­ce­lona que a les nits a finals dels anys qua­ranta bai­xava a les bar­ra­ques de Montjuïc per aten­dre aquells immi­grants i donar-los assistència mèdica per pri­mera vegada. És un home que dins del fran­quisme també es va con­ver­tint. “Això del naci­o­nal­ca­to­li­cisme és un tipus de cris­ti­a­nisme que a mi no m’interessa”. És el mateix que Ramon Fus­ter. El mateix que Can­del, que diuen “hem de fer alguna cosa i pas­sar a l’acció”. Aquest senyor a la nit es posava les katiuskes i se n’anava a la Zona Franca a aju­dar altres cata­lans.Després, l’any 2000, quan Ribas mor en Can­del és qui fa l’arti­cle al diari Avui recor­dant la figura del doc­tor que en època fran­quista havia fet molt per demo­cra­tit­zar la medi­cina i fer que arribés a tot­hom. És un ten­ta­cle d’actu­a­ci­ons molt extens, i que l’Avui recull en ell mateix. Ningú n’està exclòs. Ni en Pla ni en Dalí. En rea­li­tat, hi són. Obrim-ho, aquesta gent també hi són.

Enda­vant. Hi ha de ser, evi­dent­ment. El millor escrip­tor i pro­sista català del segle XX. És indub­ta­ble, vaja. El que ha fet aquest senyor pel català és tant o més impor­tant que el que ha fet el Pom­peu Fabra. Cap dubte. Hi ha de ser. A nivell polític? Bé, no hi estaràs d’acord. Però bé que escri­via en català i va revo­lu­ci­o­nar la llen­gua.

Molt impor­tant. És un dels ins­ti­ga­dors amb Mig­dia. No fun­ci­ona l’any 66, però queda el pinyol de la idea d’una publi­cació en forma de diari en català situ­ada al mateix nivell de les publi­ca­ci­ons en cas­tellà al país. L’Avui es con­ver­tirà en exem­ple que al país hi ha d’haver una publi­cació escrita en català. Si no, per què poste­ri­or­ment El Periódico o La Van­guar­dia han vol­gut sor­tir en català? Per què ha apa­re­gut un diari Ara o publi­ca­ci­ons com El Temps. El tren­ca­gel és l’Avui, amb una història abso­lu­ta­ment èpica de gent que ho va acon­se­guir con­tra pronòstic.

No l’he estu­diat, però és un altre d’aquests homes d’acció. L’Espar Ticó em fa notar la importància dels des­pat­xos on aquesta gent aju­dava a asses­so­rar de manera molt neta sobre qui­nes eren les esclet­xes del fran­quisme. En Ramon Fus­ter era expert en això. Una de les esclet­xes que ell troba són els mes­tres, les uni­ver­si­tats. És molt cons­ci­ent que per ender­ro­car el fei­xisme espa­nyol has de començar per les uni­ver­si­tats. Quan ell és degà del Col·legi de Lli­cen­ci­ats, la pri­mera cosa que fa és crear una inter­col·legial per lli­gar els col·legis dels altres sec­tors intel·lec­tu­als del país. Els col·legis d’uni­ver­si­tats, d’engi­nyers, tots hi han de ser. La gent que pensa. Els advo­cats, els peri­o­dis­tes... La inter­col·legial és molt des­co­ne­guda però molt impor­tant. La xarxa que dèiem. És per això que pen­sen en ell per pre­si­dir Premsa Cata­lana SA l’any 73, en un moment en què el TOP [Tri­bu­nal de Orden Público] encara fun­ci­o­nava, eh!

Però com que fluix el fran­quisme? Però què m’estàs dient? No em rebai­xis el fran­quisme, eh! Va morir al llit [Franco] perquè ningú el va matar. I a Puig Antich l’exe­cu­ten al gar­rot el 2 de març del 74. El fran­quisme estava fluix? Aca­bat?

N’hi ha una de molt simpàtica. A en Can­del, fins que va morir, el 2007, l’Avui va ser l’únic diari que li va seguir publi­cant arti­cles. Tots els altres dia­ris en què ell par­ti­ci­pava li havien dit que par­lar dels mar­gi­nats i pobres no feia ven­dre dia­ris. L’Avui va ser l’únic que li va seguir accep­tant arti­cles i publi­cant-los.

Perquè el batec ini­cial d’aquell nai­xe­ment del diari sabia molt bé quins eren els ins­ti­ga­dors i fun­da­dors que li havien permès néixer, cosa que no saben els altres dia­ris, ni tenen aquest espe­rit trans­ver­sal i d’uni­ver­sa­li­tat. Això és Fus­ter Rabés, Paco Can­del, Espar Ticó, Ole­guer Sol­de­vila, Puig Sale­llas, [Enric] Cirici, [Jaume] Vilalta, Josep Maria Figue­res... Són gent que ente­nien que no sabien de dre­tes ni d’esquer­res.

És clar. Tots al dar­rere. Una vegada vaig anar a veure Vicent Sanc­his i li vaig dir que me n’anava a Roma a fer de cor­res­pon­sal per a l’Avui perquè la Cris­tina Rius ple­gava. “Ostres, estàs boig! Per a l’Avui?” Sí, per a l’Avui, perquè hem de ser a Roma. Has de cobrir Itàlia i el Vaticà. Josep Pla ho deia, això; un català ha de ser a Roma. I al cap d’uns mesos, en Sanc­his em va pre­gun­tar. I li vaig dir: “Molt bé, el diari s’està por­tant molt bé.” Un dia va sor­tir el cor­res­pon­sal de l’Avui amb els del Times, el Frank­fur­ter All­ge­meine Zei­tung i d’altres fent pre­gun­tes al Ber­lus­coni. I el Sanc­his va dir “Ostres, què hi fa, l’Avui, aquí?” [riu]. L’Avui hi ha de ser. Hi érem.

Oi tant! He sigut cor­res­pon­sal molts anys per a l’Avui. Alguns com­panys espa­nyols de premsa a Roma em pre­gun­ta­ven: “Oye, ¿lo escri­bes en catalán direc­ta­mente?” Com una cosa exòtica. Fa molt de riure.

D’amis­tat, diguéssim. A casa som subs­crip­tors de l’Avui, lògica­ment. No ho enten­dria de cap altra manera. Soc un lec­tor. No hi tinc cap vin­cle pro­fes­si­o­nal. Hi tinc un vin­cle emo­ci­o­nal molt fort, evi­dent­ment. A mi l’Avui em va donar la meva segona uni­ver­si­tat, que és Itàlia.

A nivell seriós, sí, l’any 99. Me n’hi vaig anar. La Cris­tina se’n va anar a Nova York, un altre lloc on s’havia de ser. Des de Roma tenies una cober­tura impor­tant als Bal­cans i una sèrie de fets històrics molt impor­tants que calia cobrir. Em dei­xa­ven publi­car el que em donés la gana. A nivell cul­tu­ral, has de ser a Itàlia. L’Avui això ho cobria molt bé. Gent com en Sanc­his tenen aquesta visió uni­ver­sal. No s’enten­dria de cap altra forma. Dels pocs dia­ris al món que té cor­res­pon­sals molt soferts que es paga­ven mol­tes coses de la seva but­xaca, però això no era impe­di­ment.

Té, agafa el mòbil i mira-ho. Segur que hi és.

No en tin­guis cap dubte, no cal ni mirar-ho. En Cendrós, a part que hi va posar diners, és dels que recu­pe­ren l’Enci­clopèdia Cata­lana, que és un altre d’aquests ante­ce­dents de l’Avui. O sigui, l’Enci­clopèdia Cata­lana, quan hi entra en Cendrós com a patro­ci­na­dor, es con­ver­teix en la Gran Enci­clopèdia Cata­lana. Ell diu: “Fins que no hi poseu el Gran, el mateix que fa la Larousse fran­cesa, no ens equi­pa­ra­rem a la resta del món.” En Cendrós és un per­so­natge enorme, eh! Aquest adjec­tiu de Gran és com­ple­ta­ment Cendrós.

En Cendrós és un indus­trial. El lli­bre El cava­ller Floïd és un encàrrec de la família Cendrós. És l’indus­trial del mas­satge per a després de l’afai­tat Floïd, al dar­rere del qual hi ha la tasca de mece­natge d’un per­so­natge molt des­co­ne­gut. En Cendrós, que és l’ins­ti­ga­dor del premi Sant Jordi de novel·la i d’Òmnium Cul­tu­ral –és l’empre­sari que truca als altres qua­tre per fer Òmnium–, la cre­ació del català a l’escola, el cre­a­dor del Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes, el re-cre­a­dor de la Nit de Santa Llúcia, el mar­mes­sor de Josep Car­ner a l’exili, fa por­tar les des­pu­lles de Car­ner perquè siguin enter­ra­des al cemen­tiri de Montjuïc a Bar­ce­lona, es con­ver­teix en edi­tor i se’n va a Per­pinyà per recu­pe­rar les Edi­ci­ons Proa. No ens ho aca­bem. Per això El cava­ller Floïd és tan total que, expli­cat com una novel·la, és un per­so­natge que, con­ver­tit en edi­tor, es dedica a tor­nar a publi­car en català les tra­duc­ci­ons amb en Pere Quart com a direc­tor lite­rari de Proa. Totes les publi­ca­ci­ons que a nivell mun­dial feien en Capote, Faulk­ner, Stein­beck, Miller, tots aquells novel·lis­tes que hi havien de ser en català. Ell, com a edi­tor de Proa, torna a posar-les a la venda i a l’abast dels lec­tors en català. És bes­tial, aquesta història.

Sí, sí, pre­ci­sa­ment amb això que aca­bes de com­pro­var. El Cendrós tenia un gest molt fàcil, que s’obria la solapa de l’ame­ri­cana i deia: “Què val, això?” Por­tava el talo­nari a sobre. “L’Avui, un diari en català? Què m’està dient? Què val?” Segur que hi va posar una cale­rada. Tot­hom l’anava a bus­car per posar-hi diners.

Segur, perquè també va posar diners a Cavall Fort. Eren els anys d’Òmnium, i en tota aquesta xarxa en Cendrós hi estava ficat. Hi ha un ele­ment impor­tant en el tema de l’Avui i l’Espar Ticó, que és que era un boti­guer impor­tant. La Sibèria venia abrics de pell en un moment en què estava de moda.

Cap ni una. Aquesta gent va dila­pi­dar una de calés sota el fran­quisme en pro del cata­la­nisme, una cosa impres­si­o­nant. Jo he vist els comp­tes d’això d’en Cendrós i te’n fas creus, de la cale­rada que va inver­tir a fer debu­tar en Rai­mon a París, per exem­ple. Quan Òmnium Cul­tu­ral s’havia tan­cat a Bar­ce­lona i ells havien com­prat un pis a París per obrir Òmnium a París. El va anar a veure en Narcís Bonet, que era tre­so­rer d’Òmnium Cul­tu­ral a París, germà dels Bonet de la Sagrada Família. I en Narcís Bonet li diu a en Cendrós: “Neces­sito 5.000 francs perquè hi ha un can­tau­tor de Xàtiva que canta molt bé i que inter­na­ci­o­na­lit­za­ria la per­se­cució del català sota el fran­quisme.” “Ah, sí? Qui és?” “Es diu Rai­mon.” “Cinc mil francs, aquí els tens.” En Rai­mon debuta a la sala Mutu­a­lité de París, on ana­ven els exi­li­ats. Al fons de la sala, havent sen­tit el con­cert, l’any 64 o 65 hi havia l’apo­de­rat de l’Olym­pia, que se’n va a bus­car en Rai­mon i li diu: “Vostè ha de fer un con­cert en directe a l’Olym­pia, la meva sala.” És el disc Rai­mon a l’Olym­pia del 66. El gran debut i esclat inter­na­ci­o­nal de Rai­mon a París. Ningú sap que va ser en JB Cendrós i Òmnium Cul­tu­ral, qui va estar al dar­rere d’aquest debut.

Sí. Narcís Bonet per què ho sabia, això? Perquè havia sigut capellà. Es va secu­la­rit­zar i en fer-ho, molt típic dels anys 60, es con­ver­teix en un acti­vista cul­tu­ral bes­tial. Era músic i se’n va a París exi­liat a fer música. I es tro­ben en el moment en què han tan­cat Òmnium i Cendrós busca un tre­so­rer, algú que en aquell pis s’encar­re­gui d’Òmnium Cul­tu­rel París. Bonet es troba en Cendrós i li diu: “Què podem fer?” “Hi ha un noi de Xàtiva que l’hauríem d’aju­dar perquè acabés d’escla­tar”. És mera­vellós. Aque­lla xarxa que dèiem. Tot es va unint. Com aquesta, n’hi ha a milers. I en Fus­ter Rabés, des de Bar­ce­lona, està en aquesta tasca pedagògica, no? D’injec­tar-los aquesta vita­mina F Fus­ter, de “no tin­gueu por, que això ja ho hem fet i fun­ci­o­narà”.

Sí, a Esquerra Democràtica de Cata­lu­nya, par­tit fun­dat per ell amb altres per­so­nes. És la ver­ta­dera lla­vor de Con­vergència Democràtica, en què després mili­tarà també. Tot això es per­ver­teix una mica perquè mai per­do­na­ran a algú com Jordi Pujol, que els ha impli­cat en estruc­tu­res d’estat com Banca Cata­lana, l’Avui o l’Enci­clopèdia Cata­lana, que després aposti per la política i ensorri alguna d’aques­tes enti­tats com Banca Cata­lana, que és el que Madrid li demana. La gran pre­gunta és: “S’hau­ria pogut sal­var el banc?”

Que sí. Evi­dent­ment, i per això en Cendrós té un atac de cor. Està ficat en els famo­sos 20 de Banca Cata­lana, jun­ta­ment amb Josep Lluís Vila­seca. Aquells 20 que final­ment són excul­pats perquè no hi tro­ben cap mena de res.

Li costa un infart. A ell i a tres més. És una decepció. “Tant que hem remat sota el fran­quisme i ara ens aflui­xem?”

I tant! “Ens con­ver­tim en una auto­no­mia?” Això ja ho retre­uen a [Josep] Tar­ra­de­llas. Ja ho dis­cu­tien als anys 60 en JB Cendrós i Tar­ra­de­llas. Tar­ra­de­llas està en con­tra d’Òmnium perquè diu: “La resistència soc jo, i estic a l’estran­ger. Els diners han de venir a mi.” És quan en Cendrós diu a Tar­ra­de­llas: “Jo tan­caré el pis d’Òmnium Cul­tu­ral a París quan em surti dels collons.”

Aquest és en Cendrós.

Total­ment, i molt injusta. Molt poc Fus­ter Rabés perquè aquí el que es demana és uni­tat, sense la qual totes aques­tes enti­tats com l’Avui no hau­rien nas­cut.

Sí, total­ment dife­rent. En Cendrós és un empre­sari que va a totes. És l’empre­sari del Floïd. Aquest pro­ducte es venia a 51 països, i ell apro­fi­tava els viat­ges amb els dis­tribuïdors per fer pro­se­li­tisme cata­la­nista a dojo. Visi­tava els casals cata­lans i hi posava calés. Era un home molt vehe­ment. Un tipus dur. Un empre­sari que no se li encan­tava res. Un dels mece­nes des­co­ne­guts més impor­tants que hem tin­gut.