Un retrat del franquisme als anys cinquanta

una bona part del còmic contemporani, sense abandonar la ficció evasiva, explora en fantasies que expliquen ben bé la realitat. Aquest és el cas de la segona part de Contrapaso, de la dibuixant i guionista Teresa Valero, que situa la seva acció en el context històric de l’Espanya dels anys cinquanta, un moment en què la dictadura del general Franco va voler rentar-se la cara en ingressar a les Nacions Unides, signant tractats de col·laboració amb els Estats Units i apartant dels cercles de poder la Falange per donar pas als tecnòcrates de l’Opus. Un blanqueig que no li va treure la seva essència de cruel autoritarisme que caldria tenir present en els nostres dies per no oblidar el que representa una dictadura, sobretot per fer parar atenció al 40% d’homes joves catalans que, segons una enquesta recent, no veurien amb mals ulls un règim autoritari. La novel·la gràfica Contrapaso. Mayores con reparos (Norma Editorial) podria ser una bona i atractiva lectura per fer adonar als que ho ignoren què pot representar viure en un règim sense llibertats.

Contrapaso, còmic amb moltes bifurcacions argumentals, pren com a pretext argumental el món del cinema. “D’una banda hi havia una ferotge censura que solia ser arbitrària i que donava peu a situacions esperpèntiques quan es canviaven els diàlegs en el doblatge, però d’altra banda el fet que hi haguessin bons cineastes donava al règim una pretesa pàtina cultural.” El bon nivell de la cinematografia va fer que Hollywood triés Espanya per rodar-hi grans superproduccions amb abundants extres, un cert exotisme, tècnics qualificats i, sobretot, baixos costos de producció. La novel·la gràfica recull l’aparell propagandístic que va representar l’obligada projecció a tots els cinemes del noticiari cinematogràfic No-Do. També hi queden reflectits els primers moviments estudiantils d’oposició al règim.

Un tema que no ha deixat de ser notícia i que ha estat la base de moltes fortunes espanyoles és el de l’especulació urbanística. En aquesta història se centra en l’adquisició d’uns terrenys per construir una promoció de cases després d’haver expulsat gent sense recursos que vivien en coves. La gran beneficiària de l’operació va ser la germana del Caudillo.

Els protagonistes de la història són tres personatges que donen un caràcter de thriller a l’obra: dos periodistes de la secció de successos del diari La capital, Leon Lenoir i Emilio Sanz, un veterà falangista, dels anomenats camisas viejas, que sent que el franquisme ha traït els ideals pels quals va lluitar contra el comunisme. La tripleta la complementa la jove dibuixant Paloma Ríos, un esperit lliure, cosina de Leon, amb qui manté uns afectes més enllà dels familiars. Ríos treballa per a la revista Mujer de verdad, la modernitat de la dona filtrada pel pensament reaccionari de l’època.

La recerca d’un assassí en sèrie és el cas que lliga aquest segon volum de Contrapaso amb el primer, subtitulat Los hijos de los otros, que al·ludeix al comerç de nadons promogut per un sector del clero. “L’assumpte de l’assassí en sèrie continuarà al tercer volum, que tancarà la trilogia”, anuncia l’autora, que apunta que la vol finalitzar amb l’arribada de la democràcia i de com encaixen els personatges en la nova situació política. La madrilenya Teresa Valero, que abans de dedicar-se al còmic va treballar en el món dels dibuixos animats, ha invertit quatre anys en la realització de l’obra. En tractar-se d’una època de la qual encara existeix memòria viscuda però que ella no va viure, ha hagut de documentar-se de manera intensa, des de la manera de vestir fins a la situació política i social, per la qual s’ha entrevistat, per exemple, amb periodistes que van treballar en el diari El Caso, emblema de la premsa de successos. La densitat de continguts d’aquesta obra té reflex també amb la gran intensitat gràfica. La creadora no es plany a l’hora de recrear imatges plenes de petits detalls ambientals que fan de Contrapaso una obra de lectura pausada i fins i tot de relectura.