Mal Pelo obre noves finestres als creadors a ‘We’

La companyia Mal Pelo respira en la buidor de l’espai. Des del 1989, ha après a construir una llar enmig del no-res que el públic, encara que no hagi caminat mai per la neu, pot fer-se seva. Voltant entre les arbredes arriba a l’interior de les ànimes. Aquest coneixement, amb un llibret de poemes de John Berger amagat a l’infern de la jaqueta, s’escampa en l’espai, en el temps i en els cossos. Ara, a We. Nosaltres i els temps (que es pot veure fins demà al Mercat de les Flors i que està programada al Temporada Alta d’aquesta tardor) vol fer un exercici de traspàs, com ja va fer María Muñoz amb el Bach a Federica Porello. Mal Pelo ofereix una plataforma de sortida per a joves ballarins (Arianna Bonacina, Luca Bologna, Paula Calveras, Enric Fàbregas, Ona Fusté, Milagros García, Jacob Gregersen, Alec Letcher, Martí Ramis, Paula Ramis, Sam Ramis, Zoltan Vakulya) a qui escoltar i promocionar dins del llenç en blanc de la darrera creació.

Aquest We. Nosaltres i el temps és el resultat d’una gota que brolla puntualment de l’aixeta que no tanca bé. A distància física, de lluny, sembla un concepte indivisible, però deixant que la figura s’apropi des del fons de la pantalla, es perceben els punts individuals. També des del darrere del temps hi ha una massa llunyana, però a mesura que es van descobrint les singularitats, els gestos, els rostres, els matisos en el vestuari i en els caràcters. El muntatge (que també preveu una estada al Matadero de Madrid del 7 a l’11 de maig) és el resultat del temps i de la convivència, però, tot i que redimeix o acompanya, mai deixa de convertir-se en una suma d’individualitats.

Ara, Mal Pelo ha mirat enrere. Novament, com ja havien fet a Double infinite. The bluebird call (TNC, 2023). Hi ha la veu que pot recordar aquell enamorament pel cant barroc, pel moviment, per la imatge de primers plans projectats als murs (Inventions, Museu Marítim, 2020), però ara també ensenya que, darrere de la gran pantalla hi ha el foc, el refugi, els cossos animals que han après a caminar bípedes. Avui, a més de caçar bèsties amb la boca, també saben recol·lectar olives, blat, relacions, des de L’Animal a l’Esquena, a Celrà, i fins allà on els dugui cada creació.

El camp és per llaurar cada vegada, l’espai és per omplir de presències i absències en cada funció. Aquesta lletania demana temps i paciència en la repetició. En un cos amb 12 ballarins (i Pep Ramis fent intervencions puntuals, reforçant la imatge d’escolta, d’acompanyament als marges de l’escena) implica una certa reiteració, que allargassa el quadre 90 minuts. Cal acceptar la pesantor i desvetllar-se com qui assumeix la durada d’una jornada tediosa. És el ritme que imposa Mal Pelo i que es trenca amb les individualitats, a vegades en forma de solo, de duets, tercets o quartets. Com un estol d’ocells en contínua migració, van cedint-se el lloc del capdavant per deixar que els altres descansin darrere.

La vida és monòtona i aspra, però la convivència, el contacte, les puntuals abraçades donen l’escalf a tanta desesperació. En la brutalitat del desencís hi ha una bellesa que, contínuament clama a ser comunitat, a traspassar-se salts, a moure els caps com bèsties ferides i vulnerables: En el panteix d’una respiració desesperada hi ha el cos fibrat que vibra, que es mostra que connecta amb els punts més únics de cada ésser. Unint els punts exclusius de cada individu es construeix la vitrina de We. És bonic pensar quins moviments han traspassat Muñoz i Ramis i quin patró nou s’erigeix per sobre de la partitura coneguda. John Berger hi posa la paraula sedimentada. La transcendència de Mal Pelo, calmosament, la destil·la en moviment.