“En català, sisplau!”

La mani­fes­tació de Sant Jordi per la llen­gua ha estat pacífica, d’idees clares i del per­fil “ni un paper a terra”. Només calia veure com ni tan sols les para­des de plaça Uni­ver­si­tat que­da­ven col·lap­sa­des per la comi­tiva. Que, sense ser mul­ti­tu­dinària, sí que va aco­llir uns 4.000 mani­fes­tants (2.000 segons la Guàrdia Urbana, més de 10.000 segons els orga­nit­za­dors), que rebien aplau­di­ments pun­tu­als dels que es cre­ua­ven de parada de lli­bres a parada de lli­bres (tots amb la rosa a la bossa). És cert que l’arren­cada de la capçalera va aixe­car un clàssic clam “In-inde-indecència”, però de seguida es van cenyir al guió de la defensa de la llen­gua.

Els milers de per­so­nes vol­ta­ven fes­ti­va­ment res­ca­tant lemes. Amb la llen­gua, com a temàtica de capçalera. “L’escola, en català”, cla­ma­ven. I com a màxim punt de bel·ligerància repli­ca­ven: “Cap tri­bu­nal atura el català: la nos­tra sentència, deso­bediència.” Però la llen­gua no vol ser exclo­ent. Per això insis­tien amb allò d’“el català, llen­gua de cohesió social”. O: “Català, llen­gua d’aco­llida.” Flan­que­jats per Volun­ta­ris per la República i armi­lles de l’Assem­blea, la comi­tiva superava cada can­to­nada amb el suport de la Guàrdia Urbana. De cua, les sire­nes de les fur­go­ne­tes ense­nya­ven com el cuc s’arron­sava o es con­cen­trava, segons el tram del car­rer. Pas­sar per Via Laie­tana sig­ni­fi­cava cre­uar per davant de la Pre­fec­tura de la poli­cia esta­tal. Una sen­zi­lla tanca (res a veure amb les estruc­tu­res per impe­dir moure-les d’anys enrere) mar­cava distància.

Al seu davant van sonar les rèpli­ques que recor­den amb orgull l’1-O: “Els car­rers seran sem­pre nos­tres”; “Fora les for­ces d’ocu­pació”; “1 d’Octu­bre, ni oblit ni perdó”; “Menys poli­cia i més edu­cació”, o un defi­ni­tiu “Canya con­tra Espa­nya.”

Quin públic es movia dins la mani­fes­tació? Famílies, joves i gent gran. Amb con­sig­nes apre­ses o alguns altres que les van apren­dre ahir. És evi­dent que milers de per­so­nes amb car­tells i senye­res trenca un dia ja de per si insòlit, a ulls dels estran­gers. Al car­rer Fon­ta­ne­lla, a tocar d’El Corte Inglés, un turista pre­gun­tava en cas­tellà de què es trac­tava. “No l’entenc”, li deia edu­ca­da­ment el mani­fes­tant. Al final, en anglès li expli­cava que la mani­fes­tació era per rei­vin­di­car la neces­si­tat de defen­sar el català. Va fer bona la tesi del car­tell de cartó pedagògic de la capçalera: “Man­te­nir el català sem­pre arreu i amb tot­hom farà aug­men­tar el seu ús social.” que subs­criu @man­tin­cel­ca­tala

En rea­li­tat, a diferència d’altres mani­fes­ta­ci­ons es van pro­di­gar molt poc els car­tells de cartó. Anava de bra­cet un que escri­via la tor­nada de la Cançó d’en Ser­ra­llonga: “...que la llen­gua ens roba­ran”, que can­ta­ven Els Esqui­rols fa unes dècades. Al seu cos­tat, una màxima d’en Lopes de Plats bruts inten­tant expli­car en cas­tellà que el català ve de les Homi­lies d’Organyà, i que és molt més antic que El Qui­jote... Un toc irònic que coin­ci­dia amb l’espe­rit de festa de les 200 enti­tats que l’havien con­vo­cat (entre les quals, Òmnium, l’ANC, el Sin­di­cat de Llo­ga­te­res i el sin­di­cat Ustec).

Bai­xant per la Via Laie­tana, tres nois van pujar dalt d’una bas­tida per lli­gar un rètol que sig­nava La Forja- Jovent Revo­lu­ci­o­nari. De fet, era una dinàmica que repe­tien unes altres per­so­nes, amb els seus adhe­sius en fons groc i lle­tres ver­me­lles, cada cop que veien un rètol que no tenia versió en català. L’únic inci­dent remar­ca­ble va ser al car­rer Prin­cesa: una per­sona dalt d’un balcó va llençar aigua i va cla­mar per Espa­nya. Una anècdota que la comi­tiva va dei­xar per ridícula (ni tan sols li van res­pon­dre amb “Fora la cata­la­nofòbia”), tot i que una noia amb la màniga de la samar­reta mullada tenia una certa angúnia: se la notava incòmoda tot i el suport dels mani­fes­tants.

Hi ha feina a fer. Ho cons­tata el guàrdia urbà que dona les indi­ca­ci­ons del recor­re­gut pel walkie en cas­tellà, a plaça Uni­ver­si­tat. El vent d’abril és més agraït per a les senye­res i este­la­des que els dar­rers 11-S, en què la revo­lució dels som­riu­res va aga­fant un to del català empre­nyat. En tot cas, un noiet de 8 anys (amb roda de roba groga i ver­me­lla i un pètal blau amb estre­lla de cinc pun­tes) jugava amb el pare estran­ger i nou resi­dent a la capi­tal, on podia posar-se l’adhe­siu d’“En català, si us plau!”. Al final, el pare el va convèncer que se’l posés al pit, just quan els Cas­te­llers de Bar­ce­lona enfi­la­ven un pilar. Demà aquest noi entendrà (i, pos­si­ble­ment, defen­sarà) el sig­ni­fi­cat.