Record emocionat a Humet

Un munt de sen­ti­ments con­tra­dic­to­ris i com­ple­men­ta­ris van acom­pa­nyar ahir a la nit les dues mil per­so­nes que omplien el Club Sant Jordi en el con­cert d’home­natge a Joan Bap­tista Humet. Ràbia i tris­tor per una mort abans d’hora; admi­ració per unes melo­dies que, durant anys, van ser en boca de molta gent; dolor perquè Joan Bap­tista no va poder ser pre­sent en un con­cert que, deia, “dóna sen­tit a la meva car­rera”; agraïment per la impli­cació en un con­cert a bene­fici dels seus fills; sen­ti­ment de fita històrica en veure junts dalt l’esce­nari Ser­rat, Llach, Maria del Mar, Marina Ros­sell, Joan Isaac, i tants altres músics i can­tants units pels sen­ti­ments més enllà de dis­pu­tes lingüísti­ques: tal com li hau­ria agra­dat a Humet.

Més que un con­cert, el for­mat radiofònic que Xavier Gra­set li va donar a l’home­natge, amb entre­vis­tes i actu­a­ci­ons en directe, recor­dava aquells Radi­os­cope de Sal­va­dor Esca­mi­lla, però alhora va tren­car el ritme emo­tiu de les cançons, com també el fet que tot el pati de buta­ques estigués per­ma­nent­ment il·lumi­nat, supo­sem que per exigències tele­vi­si­ves. Sigui com sigui, durant dues hores, les cançons d’Humet rein­ter­pre­ta­des en boca d’altres i el tes­ti­moni dels seus amics ens van anar des­co­brint l’Humet home, el poeta, el músic, l’amic...
Totes les cançons duien la firma d’Humet i van tenir la doble funció de des­per­tar la nostàlgia a gran part del públic, que en aca­bar el con­cert va poder com­prar algun cedé ree­di­tat del can­tau­tor, i demos­trar l’evidència del bilingüisme, una posició que, com Ser­rat, havia defen­sat Humet en tant que els seus orígens ho eren. Entre el públic, el con­se­ller de Cul­tura, Joan Manuel Tres­ser­ras, l’alcalde de Bar­ce­lona, Jordi Hereu, i el de Ter­rassa, Pere Navarro, encapçala­ven la llista d’auto­ri­tats.

La per­for­mance que havia de fer Jaume Sisa va caure del car­tell per malal­tia de l’artista, o sigui que l’evo­ca­dora Que ens vegem un dia, lle­gida per Núria Feliu acom­pa­nyada al piano per Fran­cesc Bur­rull, va ser el punt de par­tida en aquest viatge per l’ima­gi­nari d’Humet, on des­taca, amb llum pròpia, Clara, un tema que va inter­pre­tar Ana Belén amb el seu fill David San José al piano. L’amic Joan Isaac, acom­pa­nyat de la banda habi­tual d’Humet –Joan-Eloi Vila, Josep Maria Fran­cino i Enric Colo­mer–, va posar un punt d’emo­ti­vi­tat amb el sim­ple gest d’alçar els braços al cel i va inter­pre­tar Busco una flor.

El que havia de ser una festa, fer can­tar al públic Solo soy un ser humano, va que­dar en un tímid “can­tat en la inti­mi­tat”, com va dir Gra­set, una timi­desa gens com­par­tida amb Dyango, que, aca­bat de sor­tir d’un atac de cor, va fer una sen­tida Que no soy yo. Amb la veu tre­mo­losa que li és carac­terística, Joan Manuel Ser­rat amb Ricard Mira­lles al piano van des­ta­par aquells Fulls que sobre la immi­gració va escriure Humet. Un dels moments més emo­tius va venir de la veu de Moncho, que amb Antoni Olaf Saba­ter i acom­pa­nyats d’una per­cussió van revi­ta­lit­zar l’onírica Ter­ci­o­pelo espol­sant-la a cop de ritme cari­beny i jazzístic. Tot un èxit molt aplau­dit pel públic. Com un èxit també va ser la Gemma, can­tada per Marina Ros­sell, motor d’aquest con­cert, una cançó dedi­cada a la ger­mana d’Humet –morta fa tot just dos mesos–. Víctor Manuel tam­poc va fal­tar a la cita i va ento­nar la depres­siva Laye­tana abajo, men­tre que Maria del Mar Bonet va fer una pre­ci­osa i intensa adap­tació de Si te me’n vas. Lluís Llach va aparèixer com a acom­pa­nyant de piano d’un extra­or­di­nari Jordi Batiste, que va con­ver­tir Fins que el silenci ve en un crit impres­si­o­nant i punyent. Josep Mas Kit­flus, Rafel Escoté, Max Sunyé, i Santi i Dani Arisa –Pega­sus– van tan­car l’apar­tat musi­cal amb un remix Humet a cop de bate­ria i per­cus­si­ons des­bor­dants d’ale­gries. Un bon final.
Entre cançó i cançó, gent de tots els àmbits de la cul­tura van donar la seva visió del can­tant: els peri­o­dis­tes Enric Fri­gola, Jordi Gar­cia Soler, Antoni Bas­sas i Pedro Ruiz, el pia­nista Lucky Guri, com­pany d’esce­nari d’Humet, l’actriu Amparo Moreno, des­cen­dent del poble de Navarrés, com Humet, i els actors Carme Sansa i Arnau Vilar­debò, que havien actuat amb el can­tant a l’òpera rock en català La granja ani­mal, de Joan Vives.

La festa, però, encara no s’havia aca­bat, ni les emo­ci­ons tam­poc. Agustí Humet, germà del can­tant, i el coor­di­na­dor de l’espec­ta­cle, Lluís Mar­rasé, van lle­gir una cari­nyosa carta d’agraïment a tots els par­ti­ci­pants, que Humet havia escrit tres dies abans de morir. I també donava les gràcies al públic: “Vosal­tres heu donat sen­tit i vali­desa a la meva feina”, deia el text, que els espec­ta­dors van rebre emo­ci­o­nats. Al final, però, la vida s’imposa a la mort i Humet va aparèixer a l’esce­nari. Era al Palau de la Música can­tant Hay que vivir. I ara el públic sí que s’hi va afe­gir, i ben fort.