Terra xopa d'Espriu

L'Espai Brossa enceta tem­po­rada amb la fèrtil argila de parau­les d'Espriu, en una llu­mi­nosa dra­matúrgia de l'estu­di­osa Rosa Delor i la direc­tora Teresa Vilar­dell que han optat per pre­sen­tar la mirada feme­nina del poeta a través de les dis­tin­tes expres­si­ons: lírica, nar­ra­tiva i dramàtica. D'aquesta manera han traçat un fresc recor­re­gut que arrenca amb els poe­mes d'El cami­nant i el mur, amb la mare com a inici i eix de la dona espri­uana. Segueix Leti­zia, “un conte de Poe sense Poe ni por”, vívida des­cripció d'un enter­ra­ment, amb imat­ges maca­bres que con­tras­ten amb la defla­gració d'un desig ines­pe­rat, durant la vet­lla, envers la cosina de la morta, d'una sem­blança inqui­e­tant, en una intriga que evoca amb volun­tat paròdica con­tes com Ligeia o More­lla d'Edgar Allan Poe. És el moment cul­mi­nant de la inter­pre­tació de Fina Rius, l'actriu que fa esponjós i nítid el verb espriuà, i que s'adapta amb ver­sa­ti­li­tat als per­so­nat­ges que mos­tra: la Laia de la novel·la, quan la pro­ta­go­nista veu que les seves pregàries li cauen a sobre com una pedre­gada que li esmi­cola l'anhel. La Car­lota de Miratge a Cite­rea, diari d'una ado­les­cent que es tur­menta per la secreta passió que pro­fessa a la seva pro­fes­sora de lite­ra­tura. Rius es des­do­bla en els dos per­so­nat­ges, i diu les parau­les de la monja docent amb can­ta­re­lla gre­go­ri­ana, tot i que no s'acaba de des­fer­mar la llépola humo­rada del poeta.

L'iti­ne­rari es tanca amb la Fedra de l'última peça dramàtica d'Espriu escrita per a l'Espert. La posada en escena és sug­ge­rent i simbòlica. L'actriu dibuixa, sobre l'esce­nari pin­tat amb un jardí d'aire italià, un cer­cle de guix, i a cada tram de l'espec­ta­cle hi ins­criu una de les cinc pun­tes de l'estre­lla de David, en una estruc­tura cabalística tant del gust del poeta.