cultura

l'entrevista

“Durant la dictadura el bestiari va ser una sortida”

Té cin­quanta-dos anys i ha dedi­cat pràcti­ca­ment tota la vida al dis­seny i la cons­trucció de bes­ti­ari fes­tiu. Les fil·loxe­re­tes de Sant Sadurní d'Anoia van ser el seu pri­mer tre­ball, però el cabrot del Ven­drell, que repre­senta Llu­ci­fer caval­cant sobre un drac de dos caps, va supo­sar un punt d'inflexió en la seva car­rera. Com ha vis­cut aquesta evo­lució en l'àmbit per­so­nal i com creu que ha can­viat el sen­tit del bes­ti­ari als pobles i les fes­tes?

Les peces, per molt que siguin tren­ca­do­res, sem­pre con­ser­ven l'arrel tra­di­ci­o­nal. Almenys les que jo faig no són peces d'un grup de tea­tre de car­rer. No m'agrada fer autòmats. Per tant, sem­pre he inten­tat seguir una estètica que ve d'una tra­dició.

Fins a quin punt s'iden­ti­fica la gent del poble amb les figu­res del bes­ti­ari?

Hi ha una evo­lució molt interes­sant després del fran­quisme. Durant la dic­ta­dura, el bes­ti­ari era una sor­tida per a la cul­tura; hi havia qua­tre bèsties i prou. Després, la gent dels pobles va començar a cons­truir les seves pròpies figu­res. Era una res­posta a la repressió que havien patit, feien els seus gegants i sor­tien al car­rer. Però hi ha un moment en què es vol per­fec­ci­o­nar la tècnica.

I ara tot­hom en té...

Ara es fan mol­tes tro­ba­des de gegants i cor­re­focs que abans no exis­tien. I hi ha pobles que ja tenen figu­res però com que van a les tro­ba­des en volen de més maques. També hi ha ajun­ta­ments o tècnics que han fet ser­vir les figu­res per aglu­ti­nar grups de gent jove (això passa sobre­tot amb les figu­res de foc) o famílies (amb els gegants).

Fins a quin punt aquesta gent s'arriba a iden­ti­fi­car amb la figura?

El fac­tor d'iden­ti­tat és molt fort. La figura aglu­tina i crea un impor­tant sen­ti­ment de per­ti­nença al lloc. A vega­des veus gegants que són molt llet­jos però la gent se'ls estima molt.

Creu que la gent reco­neix el valor pedagògic d'aques­tes figu­res?

Jo crec que sí. Hi ha casos com el del pas­tor o la dona d'aigua de Bell­vei, que han permès recu­pe­rar la nar­ra­tiva de la història d'aquests per­so­nat­ges i apro­par-la als més joves. En el cas de la dona d'aigua, fins i tot s'ha arri­bat a edi­tar el conte que vaig il·lus­trar jo mateixa amb els dibui­xos de la figura que havia cons­truït, i poste­ri­or­ment se n'ha fet la cançó.

Què és el més impor­tant en el procés de cons­trucció perquè la gent se senti iden­ti­fi­cada amb la peça que tin­dran?

El més impor­tant és cap­tar quin tipus de peça volen, que agradi i que com­pleixi la funció. Hi ha grups que ho tenen molt clar, però d'altres, no. Lla­vors fem una recerca històrica del poble i bus­quem ele­ments que siguin exclu­sius. M'agrada fer figu­res inno­va­do­res però que man­tin­guin les arrels i els lli­gams amb la nos­tra mito­lo­gia. El Nyc­ta­lus, el drac rat­pe­nat d'Albi­nyana, té un cap de dimoni que entronca amb la tra­dició cris­ti­ana i la mito­lo­gia grega i romana.

S'ha tro­bat alguna vegada amb les por­tes tan­ca­des a una idea a causa dels mate­ri­als uti­lit­zats?

Quan algú em fa un encàrrec ja ha triat prèvia­ment l'estil que vol donar a la seva figura. Si volen un drac tra­di­ci­o­nal no me l'encar­re­guen a mi. A mi em motiva fer coses noves i si tinc una idea no vull que el mate­rial em freni. Quan vaig començar, feia l'estruc­tura de fang i em feia posar la fibra de vidre, però de mica en mica he anat assu­mit tot el procés sen­cer i això em dóna més lli­ber­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.