De pares i fills

Ter­cera part d'una tri­lo­gia començada amb Huevo (2007) i Leche (2008), amb­dues de pro­pera estrena entre nosal­tres, Miel és una d'aque­lles pel·lícules que em fan pen­sar en un cert cinema con­tem­po­rani. D'una banda, el seu ritme pau­sat, el seu trac­ta­ment d'un ima­gi­nari poètic que vol explo­tar el cinema com a expressió visual i fins i tot una anècdota mínima que dóna lloc a una nar­ració feta de silen­cis i enqua­dra­ments con­tem­pla­tius, podrien acon­se­guir que la con­si­deréssim una obra arris­cada i per­so­nal, com va fer el jurat de Berlín de l'any pas­sat, pre­si­dit per Wer­ner Her­zog, que li va ator­gar l'Ós d'Or. Per un altre cos­tat, però, el mime­tisme d'aquesta aposta, l'esforç pot­ser massa visi­ble que ha fet el direc­tor turc Semih Kapla­no­glu per tal d'arri­bar a aquests ter­ri­to­ris, em plan­te­gen el dubte de tro­bar-me davant un film fet per als gus­tos fes­ti­va­lers, una mena de max-mix que uti­litza els tòpics d'aquest tipus de cinema de manera més aviat mecànica i super­fi­cial.

I d'on vénen aquests tòpics? Miel explica la his­to­ria d'un nen que viu al cos­tat d'un bosc aïllat. El pare es dedica a recol·lec­tar mel, però un dia des­a­pa­reix; el seu fill el busca, amb la obsessió de repren­dre la relació filial que –en el fons, i mal­grat els silen­cis impe­rants— l'està for­mant com a per­sona. És evi­dent que dar­rere de tot això hi ha Víctor Erice –o el seu estil, escam­pat arreu— i també Ange­lo­pou­los, i molts altres. Però també ho és que aques­tes referències no enri­quei­xen el dis­curs, sinó que el limi­ten a una imi­tació de poca volada. Tot i així, però, Miel no és una pel·lícula menys­pre­a­ble, i encara que sigui única­ment per les inten­ci­ons em mereix tots els res­pec­tes.