Revolució i veu

La can­tant mexi­cana ha tor­nat al Bar­na­sants, però aquest cop en un audi­tori com el de Vila-seca, per gra­var un disc en directe d'un espec­ta­cle que fa dos anys que roda. Cen­trat en el folk­lore del seu país, amb una clara incidència a la cançó revo­lu­cionària del segle pas­sat, Ochoa es va mos­trar més ner­vi­osa que en actu­a­ci­ons ante­ri­ors, pos­si­ble­ment per aquest han­di­cap de res­pon­sa­bi­li­tat afe­gida que sem­pre sig­ni­fica un enre­gis­tra­ment.

L'artista no només vol retre home­natge a les cançons que van mar­car l'època dels avis, sinó que també s'apro­xima a l'enyo­rada figura de la seva mare, la gran Amparo Ochoa. Amb aques­tes pre­mis­ses de cer­car els orígens, tan per­so­nals com artístics, de la música mexi­cana, María Inés pro­posa un reper­tori que inter­preta amb la seva cul­ti­vada veu. De fet, el ves­tu­ari i l'absència total d'ele­ments deco­ra­tius fan pen­sar que les inten­ci­ons de la can­tant no són altres que res­ca­tar de la memòria una etapa fona­men­tal en la història del seu país. I ho fa sense addi­tius. En el decurs del con­cert, segueix les pau­tes de la tra­di­ci­o­na­li­tat mexi­cana amb una ins­tru­men­tació cen­trada majo­ritària­ment en una gui­tarra acústica pro­ta­go­nista, que es veu recol­zada per dos músics més que toquen ins­tru­ments de corda i vent. Així vam poder escol­tar peces estre­tes de la vida quo­ti­di­ana, que par­len de la lluita, de la desi­gual­tat de les clas­ses soci­als, d'amor.