Emoció geomètrica

El detall més humà de la vet­llada va ser el quart d'hora de retard en l'inici del con­cert. Tant bon punt es va dis­pa­rar la pri­mera nota, la inten­si­tat, el ritme i l'emoció van que­dar en mans de la com­pu­ta­dora. Una emoció geomètrica visu­a­lit­zada en un rec­tan­gle on milers de leds traduïen al llen­guatge lumínic la gale­ria més con­tras­tada de mati­sos sonors. Era com si el monòlit de Kubrick, dipo­si­tari de l'alfa­bet de totes les civi­lit­za­ci­ons, des­xifrés els impul­sos pro­gra­mats per Alva Noto a par­tir del que li sug­ge­ria el mini­ma­lisme i la pre­me­di­tada con­tenció dels mis­sat­ges envi­ats per Ryuichi Saka­moto. Resulta admi­ra­ble com aquest extra­or­di­nari mani­pu­la­dor de bits ha sabut con­ce­dir una nova i exci­tant dimensió a l'uni­vers sonor del pia­nista japonès a par­tir de la seva trans­cripció matemàtica. Però no tan sols per la sub­ti­lesa i pre­cisió a l'hora d'apli­car rit­mes, vari­a­ci­ons i efec­tes sobre les seves mani­fes­ta­ci­ons orgàniques, sinó per la capa­ci­tat de tra­duir-ho en un espec­ta­cle visual en què tot el que se sen­tia es feia gai­rebé pal­pa­ble. La pan­ta­lla rec­tan­gu­lar situ­ada al fons de la caixa escènica era com una pis­sarra màgica on la llum reflec­tia el pas de cada nota; una placa d'anàlisi microscòpica on la mos­tra exhi­bia la com­po­sició de les molècules; un qua­dre on el pin­zell electrònic dei­xava l'inequívoc ras­tre del seu traç car­tesià. En tot cas, el mes­tre, el científic i l'artista no va ser ningú altre que Alva Noto, el Billy Stray­horn de Saka­moto el dia que aquest es reen­carni en Duke Elling­ton. Nas­cut a l'est d'Ale­ma­nya i amb el nom real de Cars­ten Nico­lai, Noto és el mis­ter Hyde d'un Saka­moto que pot sen­tir-se agraït d'haver tro­bat un alter ego que ha con­ce­dit una reno­vada vida arti­fi­cial a la seva obra.