Doctor Jarrett

El músic Keith Jar­rett té una manera par­ti­cu­lar de comu­ni­car-se amb els seus admi­ra­dors, que el seguei­xen amb devoció. El posat agre i des­ga­nat amb el qual sem­pre surt a l'esce­nari con­trasta amb la sen­si­bi­li­tat pri­vi­le­gi­ada, el des­me­su­rat domini tècnic i la ima­gi­nació que des­plega quan es con­cen­tra en les tecles.

Les advertències per no enre­gis­trar res de cap manera ja són un ritual, part de l'encant del per­so­natge, actor des­ta­cat en uns quants epi­so­dis cen­trals i elèctrics en la història del jazz i que des de fa unes quan­tes dècades és líder d'un trio d'auto­ri­tat doc­to­ral que ha obert un camí acústic i propi més enllà de les tendències.

El seu públic, àvid i melòman, li dis­culpa les manies i el segueix allà on ell vul­gui anar. En la nova visita del seu trio a Bar­ce­lona –actu­a­ven per pri­mer cop al Tea­tre Grec de Montjuïc– se'ls va poder escol­tar a la fresca i amb el cap­ves­pre de fons. Uns tan­ca­ven els ulls i altres obser­va­ven com can­vi­a­ven els tons del cel i avançaven els núvols men­tre Jar­rett i els dos vete­rans com­panys de bata­lles feien el que ja és habi­tual: dues parts de tres quarts d'hora cadas­cuna amb el pia­nista rein­ven­tant les for­mes dels estàndards a la recerca de girs sor­pre­nents, la bate­ria de Jack de Joh­nette dis­pa­rant fan­ta­sia tímbrica i el con­tra­baix de Gary Pea­cock sos­te­nint l'edi­fici amb les notes jus­tes i sàvies.

I tots tres lluint una com­pe­ne­tració única, ja sigui aco­mo­dant-se en els dotze com­pas­sos del blues o dei­xant-se anar per estruc­tu­res més ober­tes. Una nova lliçó de l'antipàtic doc­tor Keith Jar­rett.