‘Blues' de la platja Gran

Ja ho can­tava Jonat­han Rich­man: “La platja és una de les millors coses que tenim.” Pot­ser no és una gran cita, però és una veri­tat com una casa. La platja és un espai ideal per fer-hi mol­tes coses, per exem­ple, per escol­tar bon jazz a la fresca. I això és el que pro­posa, des de fa 14 anys, el fes­ti­val Nits de Jazz a Platja d'Aro, que aquest any ha pro­gra­mat vuit con­certs gratuïts a la platja Gran, a prop de la sin­gu­lar roca d'aspecte equí cone­guda com el Cavall Ber­nat. Aquest any, el temps ha estat favo­ra­ble i els con­certs són tot un èxit de públic: amb les mil cadi­res que hi posa la bri­gada muni­ci­pal es fa curt i la gent seu a la sorra o veu els con­certs des del pas­seig. N'hi ha que s'empor­ten l'hamaca de casa i uns quants sopen allà mateix, amb piz­zes o entre­pans. A la platja no hi calen
for­ma­li­tats, ni ves­tits de gala.

El fes­ti­val, diri­git per Josep Maria Sau­ret, va pro­gra­mar diven­dres el seu penúltim con­cert: l'espec­ta­cle Blu­e­sin' the jazz, de la Big Mama Montse i l'Ori­gi­nal Jazz Orques­tra (OJO) del Taller de Músics. La seva és una pro­posta diver­tida i tre­pi­dant, real­ment apta per a tots els públics. De fet, a pri­mera fila i asse­guts a la sorra hi havia un bon nom­bre de nens i nenes, força atents al que pas­sava a l'esce­nari. L'espec­ta­cle de la Big Mama i l'OJO, una dinàmica for­mació inte­grada per una vin­tena d'alum­nes i pro­fes­sors del Taller de Músics, ret home­natge a les grans can­tants de blues que van tre­ba­llar con­jun­ta­ment amb orques­tres de jazz, com ara Ma Rai­ney, Bes­sie Smith, Ida Cox, Alberta Hun­ter, Sip­pie Wallace, Vic­to­ria Spi­vey, Memp­his Min­nie, Helen Humes, Car­rie Smith i Jua­nita Hall. És pro­ba­ble que mol­tes d'aques­tes pio­ne­res gai­rebé no tre­pit­ges­sin la platja: prou feina tenien a sobre­viure als pre­ju­di­cis raci­als i a altres dures cir­cumstàncies vitals. Només cal escol­tar cançons com ara A good man is hard to find (un home bo és difícil de tro­bar) i Send me to the elec­tric chair (envia'm a la cadira elèctrica). Però a la platja, en ple sum­mer­time, amb la remor de les ona­des i una esce­no­gra­fia for­mada per mili­ons d'estels i algun pes­ca­dor de canya, l'enèrgica veu de la Big Mama invo­cava, amo­ro­sa­ment i millor que en cap altre audi­tori fet per l'home, els espe­rits d'aques­tes grans dones del blues.