Dues desaparicions

Jordi Dau­der tenia un cert aire d'actor britànic: un senyor –per cert: tot un senyor!– capaç d'har­mo­nit­zar l'excel·lència en el seu ofici més reco­ne­gut, el pes intel·lec­tual i el com­promís ideològic –un com­promís que, fins als últims moments, ell trans­for­mava en acció–. Dies després de la seva mort, Mar­cos Ordóñez em subrat­llava que Dau­der pot­ser havia estat una de les poques per­so­nes autènti­ca­ment d'esquer­res que havia tin­gut el pri­vi­legi de conèixer. Els meus pares sem­pre el recor­da­ran com l'Eudald Bal­cells de Poble Nou i com el Mateu Mont­solís de Nis­saga de poder. A mi m'hagués agra­dat pre­gun­tar-li per l'experiència d'haver estat diri­git (o, pot­ser, no diri­git) pel Mic­hel Houe­lle­becq de La posi­bi­li­dad de una isla (2008), però ja no serà pos­si­ble. S'ha par­lat poc, en els obi­tu­a­ris que se li han dedi­cat, de la seva con­dició d'escrip­tor, amb novel·les de caire tan mili­tant com El estu­por. Un ser­vi­dor fins i tot des­co­nei­xia que havia tin­gut un punt de con­tacte amb Dau­der, que havia coor­di­nat la revista Qui­mera, a la redacció de la qual jo vaig anar a parar quan un altre ésser excep­ci­o­nal que ens va dei­xar massa d'hora, Juanjo Fernández, estava donant a la publi­cació un bany d'irre­verència i moder­ni­tat. Quan un repassa la fil­mo­gra­fia de Jordi Dau­der es troba amb una car­to­gra­fia plena de nota­bles punts car­di­nals –Pere Por­ta­be­lla, Vicente Aranda, Jaume Bala­gueró, Agustí Villa­ronga, Javier Fes­ser, Ken Loach–, però també lamenta que la llista no esti­gui sem­pre a l'alçada del talent d'aquest actor/escrip­tor/acti­vista/pen­sa­dor.

L'últim nom d'aquesta llista –el de Ken Loach– va pro­pi­ciar el meu únic con­tacte directe amb Dau­der. Tot va començar com a enfron­ta­ment. Jo havia escrit una crítica no gaire ama­ble sobre una pel·lícula de Loach –En un mundo libre (2007)– i Dau­der, que no apa­rei­xia en el repar­ti­ment, però con­ti­nu­ava man­te­nint una estreta relació amb el cine­asta, va reac­ci­o­nar amb un text que va pen­jar en el seu bloc. Vaig sen­tir l'impuls de res­pon­dre, bàsica­ment perquè sen­tia que rebre una esbronc de Jordi Dau­der era com rebre l'esbronc d'un pare a qui un aspi­rava a agra­dar. Pro­ba­ble­ment, havia expres­sat mala­ment que el meu pro­blema amb el cinema de Loach no era ideològic, sinó for­mal (el seu didac­tisme) i Dau­der m'havia pres com para­digma d'una crítica neo­li­be­ral. Dau­der em va donar una lliçó: ell havia tre­ba­llat a prop de Loach i no tenia cap dubte sobre la coherència mili­tant del direc­tor. Va ser una dis­cussió civi­lit­zada, una dis­cussió amb un mes­tre. El cinema que fa Loach en els dar­rers anys con­ti­nua sense agra­dar-me, però després d'aque­lla dis­cussió vir­tual intento evi­tar una cosa que sem­pre ens hau­ria de fer fàstic: que el pre­ju­dici vagi al davant de la gene­ro­si­tat.

Aques­tes set­ma­nes hi ha hagut una altra pèrdua impor­tantíssima: la de George Kuc­har, un dels bes­sons Kuc­har, pio­ners d'un cinema under­ground nord-ame­ricà que es nodria en les fonts de la cul­tura abis­sal, des de les novel·les por­nogràfiques de quiosc que devo­rava el seu pare fins als pit­jors títols del cinema de sèrie Z (ter­ror, ciència-ficció i pèplum inclòs). Els ger­mans Kuc­har varen ser una de les influències essen­ci­als de John Waters, que va pas­sar de l'under­ground a (més o menys) l'accep­tació del mains­tream. George Kuc­har mai no va voler sor­tir de l'under­ground: en la seva fil­mo­gra­fia –inte­grada per curts i mig metrat­ges– no hi ha cap títol que pogués ser ni mit­ja­na­ment assi­mi­lat pels cir­cuits d'exhi­bició comer­cial. Feia anys que trans­me­tia la seva lli­ber­tat i el seu conei­xe­ment als alum­nes d'una escola de San Fran­cisco. Era, també, un acti­vista, un home que creia en l'acció i el com­promís indi­vi­dual per trans­for­mar la rea­li­tat.