I perquè Sau no pot, que si no...

Avui, Pep Sala tor­narà a inter­pre­tar les cançons de Sau al Palau de la Música Cata­lana. Ho farà amb la segu­re­tat del recinte ple, amb l'ale­gria de saber que les cançons més cone­gu­des de la banda con­ti­nuen vigents entre els que van ser els seus segui­dors, i amb la tris­tesa ja assu­mida que ell no podrà com­pe­tir amb la gira apoteòsica que han fet els Sopa de Cabra amb tres Sant Jordi inclo­sos.

N'hi ha que em pre­gun­ten cap­ci­o­sa­ment si alguna altra banda del rock català hagués pogut emu­lar el bany de mul­ti­tuds dels de L'Empordà, i jo asse­guro que en con­di­ci­ons simi­lars (és a dir, de retorn després d'anys de silenci), com a mínim Els Pets i Sau ho hagues­sin acon­se­guit. Són les tres ban­des que duen al dar­rere una càrrega sen­ti­men­tal i emo­ci­o­nal més estesa entre el públic català. Els Sau, en el seu moment, havien omplert el Palau dels Esports, la Monu­men­tal i molts dels pave­llons de les grans ciu­tats, i cançons com ara Boig per tu o El tren de mit­ja­nit encara són him­nes impres­cin­di­bles a qual­se­vol festa major del país.

Ningú sap què hagués pas­sat si Car­les Saba­ter no hagués aban­do­nat aquest món ara fa dotze anys. Pot­ser Sau hau­ria ple­gat i el Pep Sala s'hagués dedi­cat a tre­ba­llar en soli­tari, men­tre el Car­les hagués tri­om­fat com a actor de musi­cals. O pot­ser hagues­sin seguit igual com ales­ho­res, anar fent tots els pro­jec­tes alhora. Pot­ser hagues­sin creat un àlbum que els hagués dut a una segona era dau­rada –com la van viure Els Pets gràcies al Bon dia o els Sopa gràcies a Camins– o pot­ser hagues­sin resis­tit amb el temps, sense grans estridències, com els Lax'n'Busto. En tot cas, m'atre­veixo a dir és que si avui Sau hagués de tor­nar als esce­na­ris amb Car­les Saba­ter, després de deu anys d'haver aban­do­nat la car­rera, ompli­ria més d'un Sant Jordi. En qüestió de música mana més el cor i el sen­ti­ment d'iden­ti­tat que cap test de qua­li­tat i d'inno­vació estètica.