Tàpies en el cosmos de Dau al Set

Cre­a­dor d'un llen­guatge sin­gu­lar i revo­lu­ci­o­nari que l'ha con­so­li­dat com a mes­tre indis­cu­ti­ble, Antoni Tàpies és un refe­rent inter­na­ci­o­nal dins dels nous cor­rents artístics del segle XX. Un art, el seu, com­promès amb la con­dició humana i la dimensió espi­ri­tual, resul­tat d'un llarg procés de reflexió sobre el con­cret i l'abs­tracte, envers l'home i la seva relació amb l'uni­vers. Comença a pin­tar de manera auto­di­dacta després d'aban­do­nar els estu­dis de dret i una vegada superada una malal­tia que el manté durant un període en con­va­lescència. Les seves pri­me­res cre­a­ci­ons, fetes amb mate­ri­als pobres i den­si­tats matèriques, ja anun­cien les rea­lit­za­ci­ons poste­ri­ors. A finals del 1946 (inici de la publi­cació d'Àlgol) l'atzar féu que entrés en con­tacte amb uns joves que mos­tra­ven inqui­e­tuds cre­a­ti­ves sem­blants a la seva: el poeta Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig, i els artis­tes plàstics Joan Ponç i Modest Cui­xart. El setem­bre del 1948, tot junts con­fe­gi­ren la revista Dau al Set, publi­cació que va cir­cu­lar al marge de tot permís ofi­cial i que es publicà fins a prin­ci­pis del 1956. La seva existència desi­gual cobrirà un període fona­men­tal de l'art català con­tem­po­rani, relli­gant les experiències prèvies a la Guerra Civil espa­nyola –les de l'ADLAN i el GAT­PAC– amb el sur­re­a­lisme de post­guerra i amb movi­ments expe­ri­men­tals inter­na­ci­o­nals com ara COBRA i l'ima­gi­nisme suec.

Aquells sis empre­ne­dors, rup­tu­ris­tes i pro­vo­ca­dors opta­ren pel sur­re­a­lisme, la màgia i el sub­cons­ci­ent, ori­en­ta­ci­ons que impli­ca­ven un canvi d'acti­tud for­mal i ètica davant de les for­mes, i com­por­ta­ven el reco­nei­xe­ment de noves veus cre­a­ti­ves. Només la tria del nom indica la dimensió i l'empenta del seu propòsit: obte­nir la setena de les cares d'un dau, aque­lla que la con­fi­gu­ració mateixa impe­deix. Des d'un dada­isme ini­cial i en front de tot sis­tema de valors soci­als esta­blerts, la intenció d'aque­lles volun­tats pro­vocà una forta reacció cre­a­tiva alli­be­ra­dora. Però aquesta con­vergència en la lluita con­tra el diri­gisme del poder i el mani­e­risme burgés es produí per cata­lit­zar les for­ces davant de l'anèmic ambi­ent cul­tu­ral, tot i que cadascú tenia el seu bagatge i el seu tarannà. Com­ba­tien per una nova manera d'enten­dre i expres­sar el món, no pas per mime­tisme, sinó per coin­cidència en els desigs i les capa­ci­tat de crear. Pro­per a la resta dels mem­bres de Dau al Set, Tàpies desen­vo­lupà un orbe d'éssers i espais onírics, pròxim a Miró, Klee i Ernst. Tot allò tor­ba­dor i enigmàtic, alquímic i mis­teriós, impreg­nava unes obres car­re­ga­des de tal tensió mística que esde­vin­dran el punt de par­tida de l'expres­si­vi­tat intros­pec­tiva de la seva obra futura. El Tàpies de les arqui­tec­tu­res noc­tur­nes, de la geo­me­tria jeroglífica, de la fan­ta­sia espec­tral, és l'ori­gen d'aquest diàleg entre la rea­li­tat visi­ble i la rea­li­tat del conei­xe­ment tant carac­terístic de l'obra de l'artista. No hi ha dubte que la influència del mis­ti­cisme ori­en­tal i les doc­tri­nes del zen van mar­car ja des del començament una expressió que sem­pre s'ha situat en els esta­dis supe­ri­ors del pen­sa­ment. Dins d'aque­lla atmos­fera, desen­vo­lupà una sub­jec­ti­vi­tat nostàlgica en un clímax pro­per a la música de Wag­ner, Brahms i Stra­vinsky, i al ressò exis­ten­ci­a­lista dels filòsofs Scho­pen­ha­uer, Nietz­sche, Sar­tre i Hei­deg­ger. Abans de la dis­so­lució del grup, Tàpies se'n va des­lli­gar per cami­nar indi­vi­du­al­ment cap a la defensa d'un art trans­for­ma­dor i iniciàtic, capaç de des­co­brir la veri­tat a través de la natu­ra­lesa de les coses.