La gran tempesta

La pri­mera pel·lícula de Jeff Nic­hols, Shot­gun sto­ries, par­tia del rea­lisme per avançar cap a dimen­si­ons metafòriques i tràgiques insos­pi­ta­des. Una mica com els de James Gray, els seus són per­so­nat­ges en con­flicte cons­tant amb la rea­li­tat, que veuen com una amenaça con­tra la qual han de llui­tar mit­jançant l'obsessió. Aquest segon tre­ball seu, pot­ser una de les pel·lícules de l'any, porta l'estratègia fins al límit: un obrer de l'Amèrica pro­funda, casat i amb una filla sord­muda, comença a tenir al·luci­na­ci­ons sobre una gran catàstrofe natu­ral que ell veu venir sense que els altres sem­blin ado­nar-se'n. O pot­ser no són al·luci­na­ci­ons? Sigui com sigui, som davant un pro­feta, un visi­o­nari, figura molt freqüent en la cul­tura reli­gi­osa nord-ame­ri­cana. I pre­ci­sa­ment d'això tracta Take shel­ter: de Nord-amèrica com a presó que con­demna els som­nis a esde­ve­nir mal­sons.

Nic­hols filma amb una gene­ro­si­tat visual ines­go­ta­ble. Cels de tem­pesta, arbres al vent, gotes de pluja de color marró, ter­res remo­gu­des, nits ina­ca­ba­bles, tota una sim­bo­lo­gia que en el seu cas resulta alhora abs­tracta i d'una con­creció al·luci­nada, una mena d'hiper­re­a­lisme que trans­forma l'acte més quo­tidià en una litúrgia. I davant de tot això, la rea­li­tat més banal, el con­flicte fami­liar, els pro­ble­mes econòmics (també és un film sobre la crisi), que són a la base de tot el que passa pel cap del pro­ta­go­nista. Pel·lícula que tracta sobre el fet de mirar i inter­pre­tar la rea­li­tat, com el mateix cinema, i també sobre l'ambigüitat de les imat­ges, Take shel­ter con­sa­gra també defi­ni­ti­va­ment Mic­hael Shan­non com el millor actor de la seva gene­ració, un ros­tre i un cos en la gran tra­dició èpica ame­ri­cana, és a dir, a mig camí entre la gran­di­o­si­tat i la inde­fensió. Com la mateixa pel·lícula.