Modernitzar els clàssics

Com repre­sen­tar la passió amo­rosa en una pan­ta­lla? De quina manera enfron­tar avui dia els clàssics de la lite­ra­tura mit­jançant el cinema? Aques­tes són les dues pre­gun­tes bàsiques que es fa Andrea Arnold a la seva adap­tació de Cims bor­ras­co­sos, la novel·la romàntica d'Emily Brontë sobre el desig i la frus­tració sexual. Arnold recorre a diver­ses estratègies per tal de por­tar a terme les seves inten­ci­ons. Pri­mer, rebutja qual­se­vol tipus d'aca­de­mi­cisme o bon gust il·lus­tra­tiu, a l'hora de com­pon­dre les seves imat­ges. Segon, ho subs­ti­tu­eix per un natu­ra­lisme ferotge, una càmera ner­vi­osa i inqui­eta que segueix els per­so­nat­ges fil­mats exclu­si­va­ment amb il·lumi­nació natu­ral. I ter­cer, inci­deix en la fata­li­tat d'aquest amor que va con­tra les tra­di­ci­ons, inter­clas­sista i, en el seu cas, clara­ment inter­ra­cial, perquè doncs el Heath­cliff que inter­pre­tava Law­rence Oli­vier a la versió de William Wyler és incor­po­rat aquí per un actor negre.

Dit això, s'hi ha de afe­gir que Arnold (tal com ja li pas­sava a la seva ante­rior Fish tank) es mos­tra un xic mecànica en l'apli­cació d'aques­tes estratègies, la qual cosa fa que la pel·lícula perdi a poc a poc la vida que li vol insu­flar. La relació entre la càmera i els cos­sos resulta intensa, sí, però també acaba dei­xant veure la tra­moia que hi ha al dar­rere, i esdevé una fórmula. I en aquest punt, para­do­xal­ment, Cum­bres bor­ras­co­sas copsa els seus millors moments, quan el rea­lisme que l'allu­nya de la típica adap­tació pren un aire arrau­xat, big­ger than life, que la fan més con­ven­ci­o­nal però també més sin­cera. Com a Lady Cha­ter­ley de Pas­cale Fer­ran, que inten­tava una ope­ració sem­blant, les ànsies d'inno­var, de vega­des, no dei­xen arri­bar al fons de la qüestió, fan que bona part del que es vol dir quedi a la superfície.