Un relat fluid

Aquesta nova pro­ducció dels Amics de l'Òpera de Saba­dell pos­se­eix dues qua­li­tats: l'Orques­tra Simfònica del Vallès, que diri­gida per Danuel Gil de Tejada s'imposa ja des del magnífic pròleg ini­cial, i l'acció escènica de Pau Mon­terde, que, aju­dada per un exqui­sit ves­tu­ari dis­se­nyat per Ramón B. Ivars, fa fun­ci­o­nar molt bé el relat. El cor, si sal­vem la con­clusió del ter­cer acte, sem­blava poc rodat i per sota de les pres­ta­ci­ons habi­tu­als. Una core­o­gra­fia molt sen­zi­lla d'Agustí Ros va donar sin­gu­la­ri­tat a l'escena del ball de l'acte pri­mer. En canvi la soprano Maite Albe­rola, de veu clara i potent, assídua a pro­duc­ci­ons ante­ri­ors de l'Opera de Saba­dell, es va des­bo­car en l'ària més cone­guda de Juli­ette, Ah!Je veux vivre..., del pri­mer acte amb els efec­tes col·late­rals con­següents i va recu­pe­rar la con­tenció ja en el duo imme­diat amb el Romeo d'Albert Casals. Aquest va ofe­rir una veu presa que, segons els que el conei­xen, es podia atri­buir a la tensió de l'estrena. Ambdós van fer una lluïda segona part amb els actes IV i V enca­de­nats i molt ben inter­pre­tats tea­tral­ment. Va des­ta­car com és habi­tual Toni Mar­sol, ara en el paper de Mer­cu­tio, i la rotun­di­tat de la veu d'Alex San­martí com a comte Capu­let. Pau Mon­terde va demos­trar com amb molt pocs ele­ments, una bona direcció d'actors i una il·lumi­nació ade­quada, sense recar­re­gar res es pot ser ben fidel a l'obra de Gou­nod.