Els crims de Canes

A Super-Can­nes de J.G. Ballard es pot lle­gir una de les des­crip­ci­ons més ferot­ges del fes­ti­val de Canes: “Al llarg de dues set­ma­nes, La Croi­sette i els grans hotels esde­ve­nien de bon grat una façana, l'esce­nari més gran del món. Sense saber-ho, les mul­ti­tuds que es con­gre­ga­ven sota les pal­me­res ofi­ci­a­ven d'extres, reclu­tats per fer el seu paper tra­di­ci­o­nal, i molt més segurs de si matei­xos que els actors en qüestió, que sem­bla­ven incòmodes en bai­xar de les seves limu­si­nes, com si fos­sin cri­mi­nals famo­sos por­tats a un judici popu­lar davant el jurat del fes­ti­val, un Nurem­berg cul­tu­ral i a gran escala, ame­nit­zat amb seqüències de cinema que mos­tra­ven les atro­ci­tats que havien aju­dat a come­tre.”

Pot­ser el mateix Ballard es va sen­tir un cri­mi­nal quan, l'any 1996, va visi­tar el fes­ti­val amb motiu de l'estrena de Crash (1996), de David Cro­nen­berg, adap­tació d'una de les seves obres cab­dals: la pel·lícula va rebre el premi espe­cial del jurat, però també va ser víctima de la violència d'una premsa inter­na­ci­o­nal que no va ser gaire recep­tiva a la radi­ca­li­tat de la seva pro­posta.

La set­mana pas­sada va començar una nova edició del rei dels certàmens cine­ma­togràfics i alguns dels qui ens hem que­dat a casa –un ser­vi­dor només ha a anat a Canes un cop: l'any en què Theo Ange­lo­pou­los es va empre­nyar amb la Palma d'Or con­ce­dida a l'Under­ground (1995) de Kus­tu­rica– ens pre­gun­tem a quina pel·lícula li tocarà exer­cir el rol d'ase dels cops o d'obra pro­vo­ca­dora / maleïda / malen­tesa / demo­nit­zada en la selecció d'aquest any. Dit d'una altra manera: quin serà l'Anti­cristo (2009) de Lars Von Trier d'aquest 2012?

Amb una nòmina que inclou Wes Ander­son, Audi­ard, Carax, Haneke, Kia­ros­tami, Gar­rone, Cro­nen­berg, Ray­ga­das, Rosa­les, Api­caht­pong Wee­ra­set­hakul, Tra­pero, Pablo Larraín, Gondry i tants altres –entre els quals, un Raúl Ruiz que pre­senta obra pòstuma–, Canes s'afirma un any més com el rovell de l'ou del plaer cinèfil glo­bal, però un acaba tenint la impressió que certs models d'auto­ria, cer­tes pro­pos­tes extre­mes, no tenen cap altre remei que ins­pi­rar, en aquell con­text, esca­mots de lin­xa­ment. Ho comen­tava l'altre dia amb un com­pany que estava a punt de mar­xar a Canes, davant del car­tell d'Un lugar donde que­darse (2011) de Paolo Sor­ren­tino, que ell havia vist (i rebut­jat) al fes­ti­val de l'any pas­sat. Podia enten­dre el seu rebuig, però hi vaig afe­gir que pot­ser un fes­ti­val no donava gaire marge per gau­dir dels pla­ers de l'excen­tri­ci­tat. “Sí”, em va res­pon­dre, “després de tres dies de pro­jec­ci­ons, un ja no està per xim­ple­ries”.