El gènere retorçat

Un cas de per­so­na­li­tat múlti­ple que es va com­pli­cant amb un cert ves­sant psi­cològic que es va com­pli­cant amb un relat de ter­ror ances­tral... No con­ti­nuaré, perquè La som­bra de los otros (banal versió cas­te­llana del títol ori­gi­nal, Shel­ter) és una mena de joc de miralls que pot inter­pre­tar-se de dues mane­res: o bé som davant d'una presa de pèl, un film que no sap mai per on va i can­via de regis­tre cada cop que es perd, o bé es tracta d'un arte­facte que juga amb les diver­ses cares del gènere per tal de deso­ri­en­tar l'espec­ta­dor i dei­xar-lo des­ar­mat, en un labe­rint inex­tri­ca­ble que comença amb l'enfron­ta­ment entre dos ros­tres (Juli­anne Moore i Jonat­han Rhys Meyers) i acaba amb un petit apo­ca­lipsi que podria tor­nar a començar. És un d'aquests casos en què el crític no ha de dei­xar-se dur per la pri­mera impressió i ser honest amb el mate­rial. I aquest mate­rial té mol­tes inter­pre­ta­ci­ons, i també pot pro­vo­car diver­ses valo­ra­ci­ons. Al prin­cipi sem­bla una bar­reja de Psi­cosi i El silenci dels anyells. Després entra en escena el thri­ller d'inves­ti­gació, que pot­ser és la part més feble i con­ven­ci­o­nal. I final­ment tot va deri­vant cap a una trama de ter­ror que ens du al pas­sat, als orígens, fins i tot de la imatge: la reso­lució del cas té a veure amb una vella pel·lícula que iden­ti­fica imatge pri­mi­tiva i imatge recre­ada. El més engres­ca­dor d'una obra tan estra­nya, però, es una visió de les muta­ci­ons men­tals i cor­po­rals que posa en evidència la fra­gi­li­tat d'allò que crèiem con­tro­lat. La som­bra de los otros va pel camí més fàcil i només ho apunta, però, si ho hagués desen­vo­lu­pat més, seríem davant un film molt més per­tor­ba­dor del que pot sem­blar.