Déu

Més que Doris Day, més que Fer­nan­del, fins i tot més que Anto­nio Machín: el per­so­natge més vin­tage de tots és Déu. N'hi ha prou d'esmen­tar el seu nom perquè un cal­fred d'ana­cro­nisme ens recorri l'espi­nada. Com la mort, Déu és sem­pre cosa dels altres: dels mossèns i dels mor­mons, però també de gent tan dis­tant com els cal­vi­nis­tes, els cons­truc­tors de cate­drals i els esse­nis. L'última vegada que vam tenir el seu nom a la boca va ser quan cantàvem les nada­les damunt la cadira, abans de pas­sar el pla­tet.

Mireu amb quins efec­tes espe­ci­als més xarons es pre­senta Déu en les pel·lícules de Cecil B. De Mille, quin des­ple­ga­ment més kitsch de llamps i trons, de mana­ies sense depi­lar i de petons de traïció sobre­ac­tu­ats. Mireu la con­sa­gració del hip­pisme de baix pres­su­post que és Jesu­crist supers­tar. A més, és una fei­nada de por: a qui li sobra temps per resar, anar a missa i tota la pesca?

I, amb tot, és una paraula que con­ti­nua pre­sent en el món dels adults menys actu­a­lit­zats: “Valga'm Déu”, diu la senyora Maria en senyal de sor­presa quan la seva filla torna de l'after­hours. “Si Déu vol”, afe­geix la tieta quan fa plans per a l'excursió amb els nebots al Museu de la Ciència. “Que sigui el que Déu vul­gui”, es resigna el senyor Bas­tons quan li comu­ni­quen que s'haurà d'ope­rar la pròstata. “Déu l'hagi per­do­nat”, afe­geix la vídua Roque­tes sem­pre que esmenta el marit. “Està dei­xat de la mà de Déu”, resu­meix el veí quan es refe­reix al nebot ni-ni. “Quin bé de Déu”, s'exclama el regi­dor d'Ense­nya­ment quan ha de repar­tir els diplo­mes del tre­ball de recerca a les millors alum­nes de bat­xi­lle­rat. “Déu n'hi do”, es resigna en Paulí quan li aug­men­ten la quota de la residència d'avis.

Es pot enten­dre que, davant Evan Rac­hel Wood, a algú se li escapi que “està com un Déu”. Es pot per­do­nar que algú afirmi que al Fes­ti­val de Benicàssim hi havia “tot Déu”. Es pot adme­tre que algú agafi una bor­rat­xera “de cal Déu”. Es pot tole­rar que algú digui a un amic “No hi ha Déu que t'enten­gui”. Pel que fa a les inter­jec­ci­ons –de les quals cal anar sem­pre ben proveït–, hi ha qui troba cor­recte dir Déu sem­pre que es faci en altres idi­o­mes. En català, Oh, my God i l'inva­siu Dios són expres­si­ons afec­ta­des, no pas vin­tage.

Déu dóna un to polèmic a qual­se­vol obra, tal com saben Madonna i Lady Gaga. Si un artista ha entrat en decadència, sem­pre pot tor­nar a les pri­me­res pàgines par­lant de Déu, si pot ser de manera poc res­pec­tu­osa. En la lite­ra­tura sintètica –poe­sia i micro­re­lat–, la figura de Déu mos­tra un gran ren­di­ment, tot i que la Bíblia està dei­xant de ser el gran best seller de tots els temps. Avui, poca gent esta­ria d'acord amb Harold Bloom, que con­si­dera que Iaveh és l'únic per­so­natge lite­rari que supera Fals­taff i Ham­let.

Les reli­gi­ons es van inven­tar per superar la mort. Quan la mort és una hipòtesi llu­nyana, Déu no ens interessa. De mica en mica, però, la mort es fa pre­sent: un parent pròxim, un cone­gut, un amic que té un acci­dent de trànsit... A par­tir d'un cert nom­bre d'enter­ra­ments, un dia la paraula Déu aflora als lla­vis. Vol dir que comen­cem a ser vin­tage.