Enamorada de les paraules

El tre­ball de Vicky Peña és sublim. Perquè sap fer una María Moli­ner, malalta per la seva devoció filològica, una labor ingent que feia al marge de tot­hom com a arma didàctica per com­ba­tre la ignorància i una Real Aca­de­mia Española (RAE) massa pre­o­cu­pada per sua­vit­zar les accep­ci­ons que pogues­sin fer ombra a la dic­ta­dura. L'obra és moderna i valenta quan revela que les ins­ti­tu­ci­ons es pre­o­cu­pen massa pel poder i que són per­so­nes indi­vi­du­als les que llui­ten per acon­se­guir una major cul­tu­rit­zació de la soci­e­tat. Cadascú hi aporta el seu gra­net de sorra. María Moli­ner és un exem­ple, ben pen­sat de des­ta­car. També la seva vida per­so­nal, que l'ha fet forta, dota d'una dra­matúrgia que tensa l'acció. Hi ha quel­com més dolorós per a una per­sona que ha dedi­cat la vida sen­cera a l'enri­qui­ment de la llen­gua que ado­nar-se que una malal­tia dege­ne­ra­tiva li està embru­tant el seu tre­sor, les seves neu­ro­nes? Recorda el cas de l'escul­tor pri­vat de tot movi­ment a causa d'un acci­dent inter­pre­tat per Josep Maria Flo­tats a El dret d'esco­llir (1987, Poli­o­rama).

El dic­ci­o­na­rio, doncs, dis­posa de dos grans trum­fos, però s'empe­ti­teix per una posada en escena antiga, unes rèpli­ques sobre­res, que han d'aju­dar el públic a no per­dre's en els viat­ges a la memòria de la filòloga amb el seu marit. És una insistència des­a­for­tu­nada, com també un espai escènic amb cir­cu­lació de mobi­li­ari. Més val­dria dei­xar-los tots pel mig, que l'espai s'anés der­ruint, alhora que la memòria de Moli­ner curt­cir­cuita. Però la volun­tat de pre­sen­tar una escena nítida, amb faris­tol amunt i avall, amb calai­xe­res i buta­ques, pro­voca un soroll que no ajuda a l'escena (encara que es faci en els fos­cos). Tot i això, l'obra flu­eix perquè hi ha una curada inter­pre­tació de les dife­rents pas­ses de la malal­tia i per l'evo­lució del doc­tor (Helio Pedre­gal) que passa de pater­na­lista i mas­clista a com­pany i dei­xe­ble de Moli­ner.

És un plaer sen­tir la riquesa del cas­tellà, com de totes les llengües. Des­co­brir els mati­sos. La pla­tea s'hi ren­deix. I anirà equi­vo­cat el que pensi que és un públic cas­te­lla­no­par­lant. Afor­tu­na­da­ment.