Perdre's amb una bona idea

Es pot tenir una bona idea i que­dar ofe­gat pel seu pes, de manera que la seva rea­lit­zació o desen­vo­lu­pa­ment no n'esti­gui a l'altura. Posem-hi que Juan Diego Sola­nas, fill del també cine­asta Pino Sola­nas que ara exer­ceix de polític alter­na­tiu a l'Argen­tina, va tenir una bona idea: ima­gi­nar dos mons (un a dalt i l'altre a baix) enca­rats i units, però sepa­rats per la seva pròpia llei de la gra­ve­tat que, sot­me­tent-hi els seus habi­tants res­pec­tius, ten­deix a l'ele­vació en el cas del pri­mer i a la cai­guda en el cas del segon. A la manera de la cèlebre Metròpolis lan­guiana, en què els obrers viuen al sub­ter­rani d'una ciu­tat i els seus amos explo­ta­dors a la superfície ele­vada, els dos mons d'Un amor entre dos mun­dos (tot i que el títol ori­gi­nal del film és Upside down) estan con­no­tats soci­al­ment: a dalt hi viuen els rics i a baix, els pobres; a més, una mega­em­presa del món supe­rior extreu petroli de l'infe­rior i, esta­blint un règim repres­siu que impe­deix el traspàs d'un món a l'altre, se'n pot apro­fi­tar dels que viuen a baix, com és el cas del pro­ta­go­nista, que inves­tiga sobre els efec­tes rejo­ve­ni­dors del nèctar de les abe­lles roses.

Hi ha, doncs, un fil­tre màgic en joc, però també i sobre­tot una història d'amor impos­si­ble entre un noi de baix (Jim Stur­gess) i una noia de dalt (Kirs­ten Dunst) con­dem­nats a esti­mar-se perquè, com s'apunta al prin­cipi sense ano­me­nar-se explícita­ment la teo­ria platònica de l'andro­gin, són com les dues mei­tats sepa­ra­des d'un sol cos. El cas és que la bona idea es comença a per­dre amb una història d'amor desen­vo­lu­pada a la manera de les comèdies romànti­ques més pla­nes, banals i lle­pa­des. Tot accep­tant que hi ha més ficció que ciència en aquest hipotètic film de ciència-ficció, con­ti­nua per­dent-se amb un guió que se salta a con­veniència les lleis de la gra­ve­tat que ell mateix esta­bleix. I es perd encara més amb un trac­ta­ment visual que vol ser ima­gi­na­tiu i enllu­er­na­dor, però que abusa de les imat­ges digi­tals i de la mateixa temp­tació d'agra­dar i sor­pren­dre amb cada pla. Més que un efecte pictòric, acaba cre­ant fons de pan­ta­lla.