Vells murris amb bon cor

De tant en tant, el cinema francès neces­sita recórrer a pel·lícules este­re­o­ti­pa­des, gens sor­pre­nents, per refer­mar la seva esta­bi­li­tat i demos­trar que dins el seu ampli plan­ter d'actors hi ha sem­pre valors sòlids. En la flor de la vida, de Nick Quinn, seria una comèdia força intrans­cen­dent sinó fos que la pel·lícula ser­veix per exhi­bir el talent inter­pre­ta­tiu de la pare­lla for­mada per Jean-Pierre Mari­e­lle –copro­ta­go­nista de Tous les matins du monde, d'Alain Cor­neau– i Pierre Arditi –omni­pre­sent en les dar­re­res pel·lícules d'Alain Res­nais–. Tots dos actors estan acom­pa­nyats de la reve­lació de Julie Fer­rier, que sor­geix com la jove capaç de recon­ci­liar dos per­so­nat­ges extrems que bus­quen tro­bar el seu lloc en el món, mal­grat el pes de la vellesa.

El punt de par­tida de En la flor de la vida és molt sim­ple. Un peri­o­dista tele­vi­siu en crisi veu a la sei­xan­tena com l'aco­mi­a­den de la feina, perd la seva posició social i es veu obli­gat a cui­dar el seu pare, un vell murri abso­lu­ta­ment insu­por­ta­ble. La relació del seu pare amb totes les dones que l'han cui­dat ha estat catastròfica fins que la presència d'una nova cui­da­dora ser­virà per demos­trar com, més enllà de les bar­re­res entre els dos per­so­nat­ges, hi ha alguns llaços afec­tius que demos­tren com dar­rere les acti­tuds múrries de la vellesa hi pot haver ama­gat un bon cor.

Les situ­a­ci­ons còmiques són molt pre­vi­si­bles i dei­xen pas a un parell d'esce­nes en què la ten­dresa acaba impo­sant-se. La direcció de la pel·lícula està sig­nada per Nick Quinn, un cine­asta que debuta en el llarg­me­tratge de ficció, ja que fins ara estava espe­ci­a­lit­zat en docu­men­tals comer­ci­als i en peti­tes pro­duc­ci­ons dramàtiques tele­vi­si­ves. El seu tre­ball és més que dis­cret i no està gens ins­pi­rat.