Records d'una nit d'estiu

Els anys pre­vis a la mort de Franco, Cata­lu­nya inten­tava tos­su­da­ment viure com si la democràcia ja hagués arri­bat. Petits espais de lli­ber­tat que es con­que­rien sovint amb qua­tre acords com els fes­ti­vals de cançó de Canet, on assi­tia joves atrets per la música, però sobre­tot per un desig de canvi social i per un anhel polític. A més d'aquest joves, hi havia un altre gruix –molt gruix– de jovent de for­mes polítiques menys estruc­tu­ra­des, però que també gla­tien per posar fi a la dic­ta­dura. Els roquers, con­tra­cul­tu­rals i hip­pies que s'enmi­ra­lla­ven amb els temps pas­sat de l'illa de Wight i que cre­ien que a més de l'acció política, la soci­e­tat també es can­vi­ava amb cançons i amb acti­tuds per­so­nals. Aquest joves van dir la seva i van demos­trar el seu poten­cial res­po­nent a la crida del pri­mer Canet Rock. Estiu de 1975 i una tro­bada que va rei­vin­di­car tot allò que el règim havia negat: plu­ra­li­tat, festa, sexe, dro­gues, tren­ca­ment de con­ven­ci­ons.

Men­ti­ria si pogues fer un recor­re­gut deta­llat per aquell pri­mer con­cert perquè molts dels records d'aquell estiu se'm bar­re­gen amb els d'altres edi­ci­ons i fins i tot algun Canet de Cançó. Pot­ser la més fefa­ent prova de que sí que vaig ser-hi es que encara con­servo, com un valuós tre­sors, la entrada del con­cert . Recordo un matí, un sis-cents i una colla d'amics fem l'ase per Canet sense que la Guar­dia Civil mogues­sin un dit. Recordo la Pla­te­ria, la Voss del Tròpico can­tant a trenc d'alba, recordo l'olor de'herba i no la del prat. Recordo el mos­ca­tell, recordo tots can­tant Qual­se­vol nit pot sor­tir el Sol perquè havien pro­hi­bit al Sisa. Recordo el Canet del 78, impul­sat pel Pau Riba, amb l'actu­ació de Blon­die i Ultra­vox, que ens feien ado­nar que el hipis de Woods­tock ja començaven a ser iupies. Recordo les para­de­tes, amb olor de men­jar i olor a pat­xul·li. Recordo una noia. Recordo un petó. Recordo des­per­tar-me amb el Mas­tur­ba­dors mongòlics que feien que els imper­di­bles fes­sin obso­let el signe de la pau. Recordo la lluna i la pluja. Recordo els xiu­lets a Lole i Manuel. Molta gent. Em sem­bla sen­tir la flauta tra­ves­sera de Dolors Palau. Recordo que Canet va fer pos­si­ble viure ple­gats el somni de la lli­ber­tat. Ni que fos en una nit d'estiu. Recordo que no recordo.