Potser massa histriònic

No sé res de Robin Willi­ams ni, per tant, si va com­pren­dre el con­cepte del carpe diem (el temps passa i s'ha d'apro­fi­tar cada ins­tant de la vida) que el pro­fes­sor Kea­ting explica als alum­nes que for­men el club dels poe­tes morts. Ha mort i els indi­cis apun­ten al suïcidi d'un actor que, com en el cas de Phi­lip Sey­mour Hoff­man, tenia tendències auto­des­truc­ti­ves i addic­ti­ves. En saber la notícia d'aquesta mort, algú m'ha dit que intuïa en Robin Willi­ams alguna cosa des­en­cai­xada i fins amar­gada a través (o pot­ser en el fons de la carac­te­rit­zació) d'uns per­so­nat­ges sovint excèntrics, fins i tot en algun cas pròxims a la boge­ria, i a vega­des infan­tils. Pot­ser és una intuïció encer­tada. En canvi, d'altres hi veien un intèrpret amb sen­tit de l'humor i fins amb una autoi­ro­nia que el feia capaç de posar-se a frec del ridícul per després cap­gi­rar la situ­ació. Jo, en tot cas, he de reconèixer que sobre­tot hi he vist un actor his­triònic amb el qual man­tinc una relació difícil com a espec­ta­dora. Tant és així que vaig ser dels que van cele­brar que, a Des­mun­tant Harry, Woody Allen sem­pre el mostrés desen­fo­cat.

Em consta que molts ado­ren el seu per­so­natge a El club dels poe­tes morts, film de Peter Weir en què inter­preta un pro­fes­sor que trans­met als alum­nes que la medi­cina, l'engi­nye­ria i l'arqui­tec­tura són tre­balls que dig­ni­fi­quen la vida, però que la poe­sia i els sen­ti­ments ens man­te­nen vius. Puc empa­tit­zar amb el dis­curs de Mr. Kea­ting, però hi ha un moment (pot­ser quan puja a la taula pro­fes­so­ral) en què Robin Willi­ams em sem­bla exces­siu. Quasi sem­pre hi ha un moment en què l'actor em sem­bla exces­siu en les pel·lícules en què apa­reix. M'ho sem­bla inter­pre­tant Adrian Cro­na­uer, el disc­jockey enviat al Viet­nam per entre­te­nir els sol­dats nord-ame­ri­cans, però que inco­moda els ofi­ci­als pels seus comen­ta­ris incor­rec­tes i poc favo­ra­bles a l'exal­tació mili­tar; encar­nant el pro­fes­sor d'història d'El rei pes­ca­dor que, després que la seva dona sigui assas­si­nada, habita als mar­ges de Nova York com un rodamón que busca el Sant Grial; essent el metge que esti­mula els paci­ents catatònics a Des­per­ta­res, film amb el qual Penny Mars­hall va fri­vo­lit­zar sobre les experiències terapèuti­ques des­cri­tes per Oli­ver Sacks; assu­mint el psicòleg que, essent un altre per­so­natge afec­tat per la mort de l'esposa, ajuda L'increïble Will Hun­ting; i, pas­sant per alt la seva carac­te­rit­zació com a dona a Mrs. Doubt­fire, també em sem­bla exces­siu com el Peter (Pan i, per tant, un dels per­so­nat­ges que no volen créixer en els quals s'ha pro­jec­tat Spi­el­berg) de Hook.

Par­lant dels seus exces­sos, no he vol­gut ser irres­pec­tu­osa amb Robin Willi­ams en el moment de la seva mort. Per a mi era his­triònic, però sóc cons­ci­ent que he esmen­tat unes pel·lícules que, sobre­tot rea­lit­za­des entre finals dels vui­tanta i pri­mers dels noranta, han fet que sigui un actor esti­ma­ble per molts espec­ta­dors. Deu ser per alguna cosa que a mi se m'escapa i pot­ser em fa ser injusta amb un gran actor.